Candide, basat en la sàtira de Voltaire, és un d’aquest musicals –i la llista és llarga- de “gust adquirit”. Una curiosa i atípica perseverança de la cartellera en revisitar-lo periòdicament escenificat o en versió concert, retallant d’aquí i afegint d’allà, ha permès que finalment se’l reconegui com l’obra mestra que és.
Malgrat que la producció original punxés –o potser degut a això, que ja ens coneixem– per a alguns Candide passa a la història com la millor partitura de Leonard Bernstein, que per sort i per la insistència del president de la Columbia Records va quedar enregistrada en el seu repartiment original.
Ningú com Bernstein va connectar la música clàssica amb el públic nord-americà. La manera d’incorporar el jazz i el blues a musical On The Town, la seva carta de presentació a Broadway, va presagiar que el teatre musical ja havia trobat l’hereu de Gershwin. Si ho comparem amb altres treballs anteriors, Candide és per damunt de la resta el seu treball més ambiciós, dut a terme a cavall de West Side Story. De fet, cançons de West Side Story com “One Hand, One Heart” o “Gee, Officer Krupke” estaven pensades inicialment per formar part de Candide.
A principis dels anys cinquanta la dramaturga Lilliam Hellmann va treballar colze a colze amb Bernstein en un espectacle musical sobre la vida d’Eva Perón. Amb la missió definitivament avortada i el projecte enterrat, Hellmann ho volia tornar a intentar, ara amb la novel·la de Voltaire. El primer gran repte era com donar sentit dramatúrgic a una novel·la on l’heroi protagonista viatja constantment d’un país a l’altra sense donar a temps a desenvolupar cap trama. A més a més, malgrat l’experiència teatral de Hellmann, aquest era el seu primer contacte amb el gènere de la comèdia, un factor essencial en la funció.
L’innocent i dissortat Candide, nebot bastard d’un reconegut baró de Westphalia, viatja per mig món a la recerca de la seva estimada Cunegonde, filla del baró, amb la ferma creença de que vivim en el millor de tots els mons possibles. Les aventures i adversitats al seu pas per ciutats com Lisboa, París, Buenos Aires o Venècia el faran replantejar les lliçons del Dr. Pangloss i acceptar amb resignació les imperfeccions de la vida.
Tot el procés de creació iniciat l’any 1954, amb un Bernstein entregat 100% a la causa, va estar ple de contratemps i decepcions. Massa mans implicades potser? A les lletres hi havia originalment Joan Latouche, qui va morir al cap de poc, així que Richard Willbur, un debutant en el gènere, va prendre el relleu amb la col·laboració de Dorothy Parker: “Tot el treball individualment era meravellós, però no anava alhora. El llibret no encaixava amb la partitura, la partitura no encaixava amb la direcció i la direcció no encaixava amb el llibret”, així els ho va fer saber a tot l’equip un jove compositor Stephen Sondheim quan va assistir com a espectador a una prèvia a Boston.
L’any anterior Sondheim, amb només vint-i-sis anys, havia estrenat West Side Story amb part de l’equip que ara estava intentant dur Candide a bon port. “El resultat a escena està entre un ball de màscares i un pastís de noces”, va rematar davant de tots els creadors de l’espectacle, els uns acusant als altres de l’imminent desastre que ja es veia a venir. Acte seguit Sondheim va agafar el tren de tornada cap a Nova York sense saber que, anys més tard, aquesta mateixa partitura tornaria a les seves mans.
Candide es va estrenar l’any 1956 i només va aguantar tres mesos en cartell al Martin Beck Theatre. Efectivament, un desastre de crítica i de taquilla –per als estàndards de Broadway– només aplaudit pels admiradors més sofisticats de Bernstein. Però que la seva partitura hagi sobreviscut per damunt de la resta d’elements indica que, si bé West Side Story és sense dubte la seva obra mestra, Candide és, si m’ho permeten, la seva obra més experimental. Bernstein va fer cas omís d’allò d’experimentar a casa i amb gasosa, i el resultat va ser el que en l’argot s’anomena un “flop” sense que a aquestes alçades això semblés importar ja a cap dels creadors implicats.
Només una ment preclara en el món de l’espectacle com Harold Prince va veure prou potencial en Candide com per produir-ne l’any 1973 una reposició escenificada que va resultat ser tot un revulsiu malgrat que ni Bernstein ni Hellmann s’hi van voler implicar. Amb l’ajuda d’Stephen Sondheim i John Latouche en les lletres d’algunes cançons, amb llibret revisat –el dos actes es van convertir en un acte únic– per Hugh Wheeler, es van eliminar números replantejant de dalt a baix tot el material que, per fi, el va acostar al gran públic i el va col·locar, ara sí, al capdamunt d’imprescindibles del teatre musical.
Prince veia aquest picaresc conte de Voltaire com un tractat del gran circ de la vida, on els personatges comencen a dubtar de que aquest sigui el millor de tots els móns possibles. I així ho va plantejar, passant de l’opereta al carnaval, com un circ amb varies pistes o escenaris, convertint en una barraca de fira el Chelsea Theatre Center de Brooklyn i posteriorment el Broadway Theatre de Times Square. Aquí va ser on es va afegir el número inicial amb els personatges presentant-se al públic, tota una marca dels musicals de Sondheim.
Amb l’orquestra reduïda –cosa que no va fer gaire gràcia a Bernstein– i l’acció repartida per tota la sala en una desena d’espais units amb passarel·les, portes i escales, l’experiència immersiva d’aquest nou Candide va ressuscitar la partitura de Bernstein i va connectar per fi amb públic i crítica. De fet, el text original de Voltaire no són més que un seguit d’escenes arbitràries amb un únic personatge principal a totes elles. La forma és, un cop més, el contingut.
Per cert, aquest èxit va fer que Sondheim descartés convertir en un musical la novel·la A Cool Million de Nathael West, amb un argument força similar però situat a la Gran Depressió Nord-americana.
La música ha de marcar en tot moment l’atmosfera, el to de l’espectacle i dotar-lo d’una personalitat única i intransferible. D’això no hi ha millor exemple que l’acurada obertura de Candide. “La partitura és un carta d’amor a la música europea”, i com a tal gaudim d’un complet assortiment de delicioses pròpies d’una lleugera opereta abans de que s’alci el teló. La polca, la masurca, la gavotes i el tangos desfilen en un carrusel de sons on s’hi colen també les convencions belcantistes pròpies de Bellini a temes com “Glitter and be gay”.
El cert és que només els espectadors de l’any 1956 poden presumir d’haver vist la versió original de Candide. La resta només hem vist i veurem versions permutades, arranjades i potinejades, totes elles amb la benedicció del compositor, ni que sigui de forma provisional. L’any 1989 Bernstein va dirigir una versió concert a Londres que és considerada, si bé no la versió definitiva –ja que aquesta em temo que mai va existir- sí la darrera versió que ell va dirigir en vida, trenta-tres anys després de l’estrena original.
La versió de Wheeler és la que es va veure al Teatre Romea de Barcelona quan Candide va arribar per primer cop a casa nostra de la mà de Xavier Albertí amb traducció de Narcís Comadira en producció del Centre Dramàtic de la Generalitat. Un muntatge fallit a jutjar per la unanimitat de les crítiques sobretot a l’hora de valorar les evidents mancances dels intèrprets per afrontar –sense microfonia– un musical de tals dimensions. A partir de la versió de Comadira un nou Candide es va poder veure a l’Institut del Teatre l’any 2004 amb direcció de Josep Maria Mestres sota el programa Factoria I.T. de noves creacions de teatre i dansa.
Paco Mir va subratllar l’aspecte còmic de Candide farcint-lo d’inconfusibles gags de collita pròpia quan el va dirigir l’any 2011 una versió semi escenificada (inspirada en certa manera en la producció del Lincoln Center sis anys abans) que va fer temporada a los Teatros del Canal i que es presentava per primer en castellà de la mà de Màrius Serra. El tenor Antoni Comas assumia el rol protagonista al qui acompanyaven noms coneguts de l’escena catalana com Xavier Ribera-Vall o Jordi Bosch en el paper de narrador i de professor Pangloss, en les primeres funcions al Festival de Verano de El Escorial, coproductor de l’espectacle.
El concert que veurem en versió original al Liceu, per cert, els dies 18 i 20 d’octubre recupera la versió de Candide que la Scottish Opera va estrenar a Glasgow l’any 1988 adaptada per John Wells i John Mauceri, que aglutina com a mínim un 40% de la música que s’ha fet servir en totes les versions. No només és la més curta (dues hores) sinó que és considerada la que manté un major equilibri entre la vessant més lírica –els teatres d’òpera la poden programar sense por– i l’aspecte més frívol de la comèdia musical americana. De fet, a propòsit de la seva breu estada a l’Old Vic de Londres l’any 1989, va aconseguir el premi Olivier a millor revival d’espectacle musical d’aquella temporada. Serà, a més a més, una bona ocasió per veure de nou a escena a Jordi Boixaderas en el rol de narrador, amb la seva part traduïda al català per Salvador Oliva.