Doncs sí, de nou ens trobem davant d’un d’aquells títols del teatre musical que passen a la història de Broadway… com al seu major fracàs. Que la història de Carrie, primer best-seller d’Stephen King als anys setanta i títol d’èxit al cinema de la mà de Brian de Palma, acabi convertida en un espectacle musical de culte és una venjança gairebé tan deliciosa com la que perpetra la nostra piròmana heroïna víctima del bullying a un institut de Maine. L’any 1988 els crítics de Broadway van fer molta conyeta del musical composat per Michael Gore (guanyador de l’Oscar pel tema principal de Fame) i amb llibret de Lawrence D. Cohen, responsable també de l’adaptació cinematogràfica. El van ridiculitzar (“Quan va ser el darrer cop que vau veure un número a Broadway sobre com esquarterar un porc?”) fins veure’l desaparèixer de la cartellera. Diguem-ho obertament: Carrie, el primer gran musical en contra del bullying, va ser víctima del bullying.
D’acord, el procés de creació va ser tan sorollosament caòtic que les bromes venien de lluny i l’aroma de fracàs ja se sentia a Times Square des de mesos abans de l’estrena. Carrie va ser l’Spiderman de la nostra generació, igual d’impossible que el musical de Rebecca o el Cyrano de Wildhorn que Raphael encara ens deu. “És el major fracàs de la història del teatre a tot el món des d’Aristòfanes”, van declarar des de l’empresa Jujamcyn Theaters, propietària del Virginia Theatre de Broadway (actualment August Wilson) que va acollir l’espectacle.
El projecte de convertir Carrie en un musical de Broadway pot semblar igual d’absurd com posar a ballar els gatets d’uns poemes infantils de T.S. Elliot o fer que una monja cantaire fugi dels nazis amb una família nombrosa bosc a través dels Alps suïssos. És a dir, a Broadway res és absurd fins que no ho proves i, malgrat que el projecte no va passar d’un taller a principis dels vuitanta, l’èxit a les llibreries i al cinema va semblar prou atractiu a la Royal Shakespeare Company –i al seu aleshores nou director artístic, Terry Hands– com per produir i dirigir una versió definitiva l’any 1988 amb un espectacular pressupost de 5 milions de dòlars, amb una estrella com Barbara Cook en el rol de Mrs. White i amb una galleda plena de sang falsa per recrear, ineludiblement, el moment més conegut quan els companys d’institut accionen el mecanisme que fa caure tot el líquid damunt de la reina del ball de graduació.
Endarreriments en l’estrena i problemes tècnics un rere l’altre van fer incrementar en el pressupost en 8 milions de dòlars
Endarreriments en l’estrena –tants que molts pensaven que mai arribaria- i problemes tècnics un rere l’altre (algú no va saber preveure que la sang líquida podia afectar a la microfonia dels actors) van fer incrementar el pressupost en 8 milions de dòlars. La maledicció de l’espectacle, tanmateix, es va fer del tot evident quan durant una breu temporada de prèvies a Stratford-upon-Avon una part de l’escenografia es desprèn, cau a pes i gairebé fa que Barbara Cook no necessités sang de mentida sobre l’escenari. A corre-cuita els productors van aconseguir que Betty Buckley, la professora de gimnàstica de la pel·lícula, reemplacés el que era fins aquell moment un dels principals reclams del cartell.
La Royal Shakespeare Company acabava de debutar en el gènere del musical per la porta gran, amb Les Misérables, sota la direcció de Trevor Nunn. Però ara amb Terry Hands al capdavant la cosa era totalment diferent “No tenia ni idea d’on em ficava”, reconeix. “No en sé res, de musicals. Aquesta és la meva primera vegada”. Per a ell i també per a la major part de l’equip de productors que fins i tot van trencar la màxima sagrada de no invertir mai els teus propis estalvis en un show de Broadway. Per arrodonir el triple salt mortal, el rol de Carrie era interpretat per Linzi Hateley, una actriu actualment consagrada al West End però que aleshores, amb disset anys, mai havia fet un rol protagonista. Què podia sortir malament?
El teatre es fa reformar de dalt a baix per acollir aquest Carrie The Musical que es va estrenar el 12 de maig de 1988, amb algunes esbroncades entre els assistents, molts d’ells atrets pel morbo i per l’aroma del fiasco que desprenien les funcions prèvies. Els rumors van córrer com la pólvora sense necessitat de Twitter. Els malats de musicals no volien perdre’s aquest espectacle pseudo gore protagonitzat per uns adolescents a estones sortits de Grease i a estones de Bye bye Birdie. Per cert, Stephen King no es va involucrar en cap aspecte del procés creatiu però al sortir de l’estrena va declarar que li havia agradat molt.
Les caríssimes –i innecessàries- plataformes hidràuliques i els rajos làser que Carrie disparava per evidenciar els poders telequinètics remataven una nit de teatre que molts qualificaven, com a mínim, d’increïble.
Les demolidores crítiques aparegudes a la premsa van minar la poca confiança dels inversors i, malgrat que la venda d’entrades no anava pas malament, Carrie, sense cap mena de coixí ecònomic a la caixa, va tancar el 15 de maig, després de cinc funcions i amb molts espectadors repetint per riure-se’n de nou de tot aquell despropòsit amb moments còmics no intencionats, com la cançó abans mencionada que obria el segon acte, “Out for blood”, on el personatge d’en Billy sacrificava un porc per extreure’n la sang, amb grunyits de l’animal ressonant per tota la sala i l’actor refregant-se xarop de maduixa pel seu tors nu. Fins i tot el moment de la galleda abocant tota la sang damunt de la víctima protagonista generava algun riure involuntari quan el mecanisme de la corda –descrit detalladament a la novel·la i mostrat al film– aquí era substituït per una mera irrupció d’en Billy al mig de la pista de ball amb el recipient a la mà. Les caríssimes –i innecessàries- plataformes hidràuliques i els rajos làser que Carrie disparava per evidenciar els poders telequinètics remataven una nit de teatre que molts qualificaven, com a mínim, d’increïble.
“Ha estat com lluitar contra una boa constrictor”, va reconèixer Hands un cop passat el tràngol bo i acceptant la derrota, i havent d’aguantar a sobre l’esbroncada dels companys britànics de la Royal Shakespeare Company que van mostrar públicament el seu malestar per culpa del temps que invertia el seu director en aquell fiasco a l’altra banda de l’Atlàntic. El crític del The Sunday Times va arribar a publicar: “La RSC té un problema”, referint-se a algunes produccions fallides a Londres durant l’absència d’en Terry Hands. Mai més va tornar a posar-se al capdavant d’un musical, malgrat que amb Carrie, segurament sense adonar-se, havia creat un espectacle de culte amb una llegenda recollida al llibre Not Since Carrie: Forty Years of Broadway Musical Flops (St. Martins Press, 1992).
Amb Carrie, segurament sense adonar-se, Terry Hands havia creat un espectacle de culte
Algun dia parlarem de com el gènere del musical es manté als Estats Units com a una estructura d’estat cohesionadora gràcies en bona part als instituts. Com els estudiants adolescents preparen al llarg del curs un espectacle musical, ja sigui un clàssic o el darrer títol de moda a Broadway, sovint amb música en directe, i com així es connecta el gènere amb el nou públic d’una manera admirable. Si consultem any rere any la cessió de drets, veiem quins són els musicals que més es representen als instituts, i als anys noranta Carrie apareixia sovint a la llista malgrat que no havia quedat gaire rastre del material original, ni tan sols un enregistrament oficial de la banda sonora.
Al 2012 l’Off Broadway estrena una nova versió del musical, revisada pel mateix compositor pocs anys abans, molt més simplificada
Tothom sabia que tard o d’hora passaria. El braç de Carrie sortiria abruptament de sota la terra per tornar a la cartellera i recuperar –ara sí– el prestigi que mai va poder gaudir. Així al 2012 l’Off Broadway estrena una nova versió del musical, revisada pel mateix compositor pocs anys abans, molt més simplificada, eliminant un bon grapat de cançons i afegint-ne de noves sense perdre el so d’anys vuitanta que ara resulta més atractiu que als propis anys vuitanta. Coses de la moda vintage. Amb menys efectes escènics i menys sang el musical va poder comptar amb una segona oportunitat fent una breu temporada i saldant la maledicció que queia sobre aquest títol.
L’acceptació va ser suficient com per a que al 2015 la sala Southwark Playhouse de Londres, també dins del circuit alternatiu, en produís una nova producció portada als nostres dies, plena d’energia i amb una posada en escena que et mantenia en constant tensió malgrat conèixer pas a pas tot l’argument. S’ha de dir que les crítiques d’aquest revival britànic van ser força més entusiastes que les del revival de Broadway.
I va ser veient aquesta versió que el director i productor Ferran Guiu va quedar atrapat per un musical que tenia uns quants elements atractius més enllà de la llegenda que arrossegava. Després de portar a la nostra cartellera petits però ambiciosos i commovedors musicals com Dies Normals (Ordinary Days), Tell me on a Sunday o Tick, Tick… BOOM!, el nou projecte musical que Guiu lidera aquesta temporada, de nou amb direcció musical de Joan Comaposada, és per primer cop la versió catalana del musical Carrie que fins el 4 de gener es pot veure al Teatre Gaudí, com sempre en producció pròpia i amb adaptació de les lletres a càrrec d’en Marc Gómez, amb solucions ben trobades com el malnom “carri(e)nclona” amb el que assetgen a la protagonista.
Georgia Stewart porta el pes de tota la funció d’una manera admirable, sense caricatura i des de la versemblança
Qui signa aquest text va poder veure a Georgia Stewart (alterna amb Raquel Jezequel) i Anna Valldeneu (alterna amb Muntsa Rius) en els rols de Carrie i Margaret White, els dos personatges protagonistes que són l’eix de la relació autodestructiva mare i filla. Una repressió religiosa fruit d’una truncada relació matrimonial que resulta ser un perillós refugi per a Carrie quan, en el fons, entre les estretes parets del fanatisme troba una analgèsica empara del món exterior, l’univers de l’institut. Stewart porta el pes de tota la funció d’una manera admirable, sense caricatura i des de la versemblança, mostrant-nos una capacitat vocal que sobresurt en els solos i en els duets amb Valldeneu, qui treu el màxim dels esplèndids números que el musical reserva per al seu paper.
Segurament dels darrers musicals que ens ha portat Ferran Guiu a la cartellera professional aquest sigui el que compta amb un repartiment més nombrós –i més jove- i això fa que les energètiques coreografies corals a quatre bandes, que signa Xaro Campo, llueixin de manera especial amb un dels millors dissenys de llums que hem vist al Gaudí, un espai que a poc a poc i sense fer gaire soroll s’està convertint en un dels principals punts neuràlgics del musical a Barcelona.