Que ningú no vagi al Teatre Condal amb la intenció del veure la versió clàssica del Don Juan Tenorio, perquè en realitat, aquesta versió zorrilla del clàssic utilitza el recurs del teatre dins del teatre.
En Joan Pera i la Lloll (cadascun dins del seu paper d’actor i actriu) es veuen obligats a repartir-se els 22 papers del Tenorio davant les retallades, baixes i absències diverses de la companyia. Ells dos, guiats per l’apuntador Velázquez, construeixen aquest “drama” com bonament poden, amb contínues entrades i sortides del paper. L’escenari sembla un teatrín de cartró i, les entrades i sortides de la quarta paret, emfatitzen aquesta sensació de teatre de joguina.
I com que no hi ha millor manera de fer salut que riure’s d’un mateix, els mateixos actors reconeixen que per venir a veure el Tenorio cal mentalitzar-se prèviament, i que la millor manera que el públic s’endugui un bon record de l’espectacle és retallant aquelles escenes una mica pesades i passar directament a l’acte final.
Un bon tàndem que, als més grandets, els recordarà a duo Capri – Santpere.
Comentaris recents