TOC-TOC pot significar moltes coses: algú picant a una porta, algú picant amb un martell o, en aquest cas, Trastorn Obsessiu Compulsiu. Contràriament al que pugui semblar per la seva definició TOC-TOC és una comèdia que té com a punt fort la descripció i delimitació de cadascun dels personatges. No hi ha portes que s’obrin ni es tanquin, ni corredisses, de fet, tot passa a la sala d’espera d’una consulta.
Sis individus que no es coneixen entre ells. Van arribant d’un en un a la consulta del doctor. Cadascú té la seva història per explicar…o millor dit, la seva mania. Un jubilat amb una incontinència verbal “insultant”, un taxista amb una obsessió per calcular-ho i comptar-ho tot, una dona amb fòbia als gèrmens, una àvia que necessita fer mil i una comprovacions, una noia que tem morir-se si no ho repeteix tot dues vegades, i un noi simètricament obsessiu.
El doctor no arriba i ells decideixen experimentar i posar-se a prova els uns als altres. Tot sembla un fracàs, no n’hi ha cap que quan arriba el seu torn per reprimir la seva obsessió, ho aconsegueixi.
Però el que no veuen és que ho estan aconseguint sense adonar-se’n i que, just en el precís instant en el qual deixen de pensar en ells mateixos per preocupar-se pels problemes dels altres el seu “TOC”, desapareix.
Ha estat un petit moment, un sospir, però és el principi d’un final…i el millor de tot, és que mai han estat sols. Hi havia el doctor espiant-los? Qui ho sap, el que sí és cert és que es tenien els uns als altres.
TOC-TOC manté les rialles del públic durant tota l’obra amb alguna petita sorpresa final…
Comentaris recents