Avui s’estrena al teatre Tantarantana l’espectacle Qué sabe nadie o les cançons de Penèlope de la companyia La Peydro. Des d’una aproximació singular al format cabaret, Lara Salvador reconstrueix en aquest muntatge un relat inacabat que es va filant amb la sonoritat màgica del vibràfon de Chapi, el seu pare. Parlem amb ella d’aquesta peça que es podrà veure fins diumenge als Baixos22 de la sala.
Lara, què significa que aquest muntatge obtingués en el seu dia el Premi SGAE X edició del Festival Russafa Escènica?
Això era una peça breu, de 30 minuts. El Festival, juntament amb la SGAE, concedien una dotació econòmica per poder fer una versió llarga del text. El vam estrenar a València a l’abril. El vam fer alguns dies a la sala Russafa, després hem fet algun bolo i ara serà la primera vegada que es podrà veure a Barcelona. Al final té format de cabaret molt a la meva manera, íntim. Li dic així perquè són uns quants esquetxos curts que al final conformen un tot.
Aquest és un espectacle molt íntim que parteix d’una història familiar: la desaparició del teu oncle. Com has traslladat tot això, tan personal, a l’escena?
Al meu entorn els hi ha anat bé. Les persones de la meva família que ho han vist estan molt agraïdes. En certa manera, jo crec que he fet un homenatge sobretot a les dones de la família. I alhora, la història està amarada d’un tel d’universalitat perquè al cap i a la fi estàs parlant de la pèrdua, que tothom experimentat, o de la família, o de la relació amb la teva àvia o amb la teva mare. I aquestes coses s’estenen a totes les famílies.
Pèrdua, separació, el dolor de les mares…
El fet concret que motiva l’obra és una separació, però l’obra no se centra en la història d’aquesta desaparició, sinó en les conseqüències que això genera en una família. I en les dones, concretament, perquè així és com ho he viscut jo. La perspectiva com a mare, com a àvia, com a neboda, com a germana és el que es veu en l’obra. Com totes elles han viscut aquesta pèrdua, aquesta espera
Les emocions que genera això és quelcom que tothom podrà comprendre des del seu prisma i amb la seva pròpia història. L’emoció al final és l’espera, o la pèrdua, o l’esperança o la desesperança…
L’espectacle té format cabaret i hi apareixen cançons. Quines són?
Hi ha tres boleros molt reconeguts dels que hem fet una adaptació per a vibràfon i veu, i després hi ha unes altres peces, originals, compostes pel meu pare, Jesús Salvador Chapi, el meu pare, que és la persona que m’acompanya en escena. Totes les cançons remeten a aquest univers de la pèrdua, de l’espera…D’alguna manera dic també que les cançons més conegudes, els boleros, són les que hauria cantat la meva àvia si hagués pogut.
Però no podia cantar-les.
A l’obra ho explico: la meva àvia no cantava perquè no podia. Perquè tenia un nus a la gola i no podia cantar. I això és una metàfora del fet que no podia suportar tot aquest dolor. Jo ho expresso així. Ella no va poder desfer-se’n, d’aquest dolor. Perquè és molt gros, que desaparegui un fill teu. Per això, per a mi cantar totes aquestes cançons eren una manera de posar veu a aquest dolor i convertir-lo en una cosa més bella, més fructífera.
La idea que el teu pare formés part d’aquest espectacle…Hi és des del principi? Ja hi era en els 30 minuts del principi?
Sí, sempre! Jo tenia clar que a l’obra hi hauria textos i cançons, i des del principi li vaig passar al meu pare els textos que m’interessaven i li parlava de la sonoritat que m’agradava. Després, en la versió més llarga també hi hem treballat. Però des del principi, l’estructura de text i cançons i el fet que el meu pare hi posaria la música, han estat presents. Hi ha unes quantes escenes d’a dos, en què jo sóc més protagonista i ell m’acompanya. Jo en dic ‘estar allà per donar-me la mà’ per explicar aquesta història. I després hi ha tota la part musical-instrumental en que ell agafa el protagonisme. Perquè té molts coneixements.
I com ha estat aquesta feina plegats?
Nosaltres havíem treballat junts, però la feina sempre havia anat al frevés d’ara: jo estava a les seves mans com a director. Ell té un grup de percussió, que es diu Amores i jo havia col·laborat algunes vegades amb ells. I també havíem fet algun musical i ell n’era el director musical. Però és la primera vegada que jo dirigeixo alguna cosa i ell m’acompanya. I no és el més natural, no que la filla dirigeixi al pare? És bonic i molt generós per part seva. Per a mi és un regal que em fa: tota la seva entrega, la seva passió per la música. Això és una cosa que jo he aprés d’ell: la tenacitat i l’amor per l’ofici.