El teatre argentí passa un molt bon moment a Catalunya. La companyia Timbre 4, que va engegar les relacions del Temporada Alta amb l’Argentina, és al Romea amb la seva família Coleman, -ara catalans- de Claudio Tolcachir. I del 8 de novembre al 2 de desembre, el Lliure de Gràcia presentarà la Cronologia de las bestias, un text que Lautaro Perotti -també de Timbre 4- va escriure expressament per als actors que l’interpreten aquí: Carmen Machi, Pilar Castro, Patrick Criado, Álvaro Lavin i Santi Marin. L’espectacle participa al Festival Temporada Alta amb una única representació el 7 de desembre al Teatre Municipal de Girona. El dirigeix el mateix Perotti.
Avui s’ha presentat en roda de premsa al Lliure de Gràcia, amb la presència de tot l’equip. Lautaro Perotti ha obert l’acte confessant que “m’agrada la comèdia negra de suspens! Té alguna cosa de personatges extrems, que fa que lo dramàtic es converteixi en surrealisme i humor.” Ha explicat que l’espectacle va néixer del desig de treballar amb Carmen Machi i amb tots els altres: “La vaig escriure pensant en ells. Tenia ganes de trobar una maner d’explicar, on no es veiessin tant els fets, sinó que fos l’espectador el que tingués el protagonisme i acabés ell la història amb la informació que li donem. Una manera de dir-li que està preparat per treure conclusions, tot i no conèixer rigorosament el que passa.” L’autor ha buscat, doncs, com administrar aquesta informació a través dels personatges i que es completi amb l’espectador. “L’obra s’acaba quan s’acabin de treure les conclusions.”
Cronología de las bestias neix de la necessitat d’indagar fins on és capaç de mentir i mentir-se l’ésser humà. Narra la història d’una família destrossada per la desaparició del seu fill fa més de deu anys. Però de cop i volta torna. És viu. I quan torna ja no és el nen que va desaparèixer sinó un home a qui no coneixen. Incapacitats per suportar el dolor que els causa el que va passar, el que van fer i el que no van poder fer, decideixen evadir la realitat a base de mentides i enganys. Pel camí, descobriran fins on són capaços d’arribar per fugir de la veritat i fins on arriba el seu compromís per evadir la dolorosa veritat que costa tant d’enfrontar. La posada en escena, dividida en dues realitats, ens permetrà veure què passa en el present i en el passat.
Sobre la construcció del text, Perotti afirma que li resultava un tema seductor: “Potser a l’Argentina recent hi ha alguna cosa de realitats necessàries per sobreviure. Les veritats precisen grans quantitats de petites mentides. I m’ha agradat investigat per aquí.”
ELS PERSONATGES
Carmen Machi és Olvido, la mare del nen desaparegut fa 12 anys, del que no s’ha trobat el cadàver, pel que sempre han tingut el dubte de si era viu o mort. “Però el que torna és algú asocial a qui no coneixes de res. Ella viu amb un dolor tan gran que no pot pensar. No es relaciona amb ningú, no és empàtica. Havia decidit esborrar el fill de la memòria per continuar. Jo diria que té un punt de bipolar…”, explica l’actriu. Per altra banda, ha manifestat que “és emocionant venir al Lliure! M’estimula, em sento com a ca la família. I aquest cop portem una funció diferent al que estem acostumats.” L’actriu confessa que “és l’obra que més inseguretat em genera i la més difícil que he fet mai. Però això forma part de l’argument… que no podem explicar!” Assegura que no deixa ningú indiferent: “Tots portem bèsties dins! Hi ha gent que tarda més o menys en desxifrar el puzzle i en funció d’això aplaudeixen abans o no.
Pilar Castro, és Celia, la germana de Olvido: “Visc amb la família des de que el nen va desaparèixer. Intento trobar el meu lloc però estic perduda, sóc vulnerable. Ara, amb el retorn del noi, intentaré trobar el meu lloc.” És la primera que veu al noi i la que el porta a la família. I espera que tot torni a anar bé.
Santi Marín és César, el fill de la Célia, amb qui té una relació molt especial ja que el va tenir molt joveneta. S’ha convertit en el cap de la família.
Alvaro Lavin interpreta un sacerdot “que apareix a la família i intenta entendre què els passa a cada un, ja que són diferents del que aparenten.”
Quan arriba el noi, es desestabilitza la casa i es parla de com es troba cadascú amb el retorn: “No és maco, ni fàcil. És tèrbol! I més per a uns que per als altres!”, apunta Machi, que es pronuncia, somrient, sobre el comentari de comèdia negra que ha fet l’autor: “No és una comèdia. Però pots riure, com quan ets a un Tanatori i alguna cosa fa que t’agafi la risa, aquells riures nerviosos… “ Al que Lautaro contesta: “A mi, l’humor que m’interessa no és el del gag. Com més dramàtica sigui la situació, més gràcia em fa.” Assegura que el procés ha acabat als assaigs. “Va ser un procés molt creatiu per part de tots, el que em va permetre acabar de construir l’obra als assaigs. La reacció del públic té a veure amb el que s’ha creat als assaigs, no amb el que jo tenia al cap.”
L’espectacle es va estrenar a l’Argentina amb uns altres actors. Però segons Lautaro són dues obres molt diferents. Pilar Castro assegura que “hem tingut llibertat absoluta. I vam començat de zero, sense veure la versió argentina.”
També han explicat que Patrick Criado, que no ha pogut assistir a la presentació i interpreta el nen, “és un gran actor de cinema, que va començar als 7 anys. Però que no havia fet mai teatre i aquesta és la seva primera obra. És impressionant com ho fa i la passió amb què s’ha ficat a l’espectacle.”
I acaben, feliços, explicant com se senten al Lliure de Gràcia: “Un teatre petit és un regal. La proximitat amb el públic és bàsica. Recuperarem els inicis dels assaigs! És com si el públic entrés al saló de casa.”
La paraula Cronologia del títol té a veure amb la forma en què s’expliquen els esdeveniments, ja que no tot passa al temps present.