El Ballet Nacional de Cuba arriba a Barcelona amb la seva nova directora Viengsay Valdés, que surt per primera vegada de l’illa. Substitueix en la direcció a Alicia Alonso, que ha estat al capdavant de la companyia durant dècades.
Valdés és una de les més grans ballarines del món en aquests moments. Ha estat designada com a subdirectora artística d’aquesta institució cubana, però vol respectar “el llegat històric” si bé aportant “aires frescos.” En aquesta primícia aporta dos espectacles clàssics però renovats: El Llac dels Cignes i La Ventafocs.
El Ballet Nacional de Cuba és una de les més prestigioses companyies del món del ballet que ocupa un lloc prominent en la cultura hispanoamericana contemporània. El rigor artístic-tècnic dels seus ballarins i l’amplitud i diversitat en la concepció estètica dels coreògrafs, atorguen a aquesta agrupació un lloc rellevant entre les grans institucions del seu gènere en l’escena internacional.
És també la màxima expressió de l’escola cubana de ballet, que sobre la base del llegat cultural que brinden diversos segles de tradició en la dansa teatral amb aquests dos grans títols EL Llac dels Cignes del 3 al 7 i La Ventafocs, del 10 al 14 de juliol.
PARLEN ELS CRÍTICS
“El Ballet Nacional de Cuba s’ha convertit en un clàssic a Barcelona. La seva coneguda i celebrada versió de El llac dels cignes és més compactada pel que fa a l’original rus, més lleugera, amb afegits d’humor i amb un epíleg en lloc del quart acte que canvia el final i aconsegueix un clímax plàstic de gran bellesa” (Joaquim Noguero. La Vanguardia. Espanya)
“La Ventafocs del repertori cubà és encertada perquè arriba a tots els seus objectius: paròdia àgil amb un dibuix extraordinari de personatges i capaç de divertir a grans i nois. Però també és un ballet exigent en tècnica i expressió, en el qual arriba a degustar algunes variacions com una lliçó de llenguatge de ballet. «El to de farsa i un argument consumat troben un bon ritme en la música lleugera i extravertida de Strauss, capaç d’acomodar als tons que va prenent l’argument, des de l’escena còmica de la classe de ball fins a la transformació de la Ventafocs i el grand pas de deux final, on Pedro Consuegra deixa un savi record al Petipa més imperial, dins d’un ballet dibuixat en còmic però que segueix també l’estructura tradicional dels grans muntatges del marsellès.” (Julia Martin. El Mundo)