Després de l’èxit assolit el passat mes de març, la Sala Atrium estrena el 2020 recuperant l’Ansia, obra de l’excelsa dramaturga Sarah Kane que s’articula en quatre monòlegs que dialoguen sobre l’amor perdut, el deliri, el suïcidi, la violació, la pedofilia, els traumes… Es tracta d’un altre dels només cinc temes que van posar l’escriptora al capdamunt del rànquing de les millors dramaturgues del s. XX. L’autora va escollir morir als 28 anys.
És una creació de la companyia La Salamandra que, aquesta vegada, canvia part del repartiment i l’interpreten Anna Casas (C), Chap Rodríguez Rosell (A), Xavier Pàmies (B) i Patrícia Mendoza (M), sota la direcció de la veneçolana Loredana Volpe, i música en directe interpretada perAlvar Llusá-Damiani, que també ha dissenyat l’espai sonor.
L’ARGUMENT
Quatre personatges, A, B, C i M, i quatre cadires són a escena a punt de parlar. Es miren, s’aixequen i comencen un relat, amb l’esperança d’una redempció o d’un final feliç.
Semblen comunicar-se com si fossin una sola veu que sorgeix salvatge des de la foscor, com un monstre incomprès i solitari que demana amor des del centre del món sense que la seva queixa sigui escoltada.
Abandonats a la seva sort, en un món en ruïnes, aquestes quatre veus lluiten contra les seves pors i el dolor que les persegueix quan entren en contacte amb la realitat.
Espectacle en: català (i castellà, anglès, alemany i serbocroata)
SOBRE L’AUTORA
Neix a Essex, Anglaterra, dins d’un matrimoni dedicat al periodisme, essent el seu pare cap de redacció del periòdic Daily Mirror de l’àrea oriental.
La seva afició pel teatre i les lletres s’inicia ja en l’adolescència, on forma part d’un grup de teatre amateur dirigint obres d’autors com Antón Chéjov i William Shakespeare. Cursa els seus estudis universitaris d’Art Dramàtic a la Universitat de Bristol i es llicencia amb matrícula d’honor. Allà, encara que dubta de convertir-se en actriu o directora, comença a decantar-se per l’escriptura. Les seves influències literàries són molt variades, però té predilecció per Edward Bond, Samuel Beckett, Howard Brenton i Georg Büchner.
El 1994 escriu el seu primer text Sick, una trilogia de monòlegs els temes centrals dels quals són la violació, la bulímia i la sexualitat. Aquests tres arguments, al costat del dolor, la crueltat, la tortura i l’amor, seran els seus eixos creadors.Durant aquest període, Kane ja pateix símptomes de depressió que més endavant la portarà a posar fi a la seva vida
El 1995 estrena a Londres l’obra Blasted (traduïda com Rebentats), que suscita un autèntic escàndol en gran part de la crítica, acusant-la d’obscena i violenta. No obstant això, dramaturgs consagrats com Edward Bond o el Premi Nobel de Literatura 2005 Harold Pinter, defensen públicament l’obra i consideren a la seva autora com una de les dramaturgues crescudes en l’era Thatcher amb major projecció. Aquesta obra inicia una gira reeixida per Europa i és traduïda ràpidament a altres llengües.
El 1996 s’estrena L’amor de Fedra (Phaedra’s Love), un text nascut dins d’un projecte de reescriptura de temes mitològics que promogué el Gate Theatre de Londres. Conta la història de Fedra en clau pop i amb referències a la família reial anglesa. Kane, a més, dirigeix la seva pròpia obra amb una presentació d’acord amb el seu estil i sensibilitat poètica.
A més de les obres anteriors, dirigeix un muntatge de Woyzeck de Georg Büchner per a un festival dedicat expressament al dramaturg alemany. També escriu el guió d’un curt titulat Skin dirigit per Vicent O’Connell el 1995, que va produir i va emetre Chanel 4.
Encara que Sarah Kane es mostrava oberta, dinàmica i lúcida en públic, l’autora es trobava cada vegada més dominada per la depressió maníaca que patia. Les obres d’aquest any van tractar sobre la violència de psiquiatres i el dolor dels malalts amb trastorns mental.
El 1998 estrena dues obres espinoses:
- A l’abril presenta Purificat (Cleansed), text dedicat als pacients i al personal de l’Es3, la secció de l’hospital psiquiàtric on cada vegada és ingressada amb major regularitat.
- A l’agost estrena amb el pseudònim de Marie Kelvedon Ànsia (Crave), on els personatges viuen amb dolor els seus trastorns, les seves angoixes i la seva solitud.
Mort i reconeixement pòstum 1999
Al gener de 1999 Sarah Kane ingressa voluntàriament al Maudsley Hospital de Londres, mentre que la crítica es rendeix davant del seu talent. Cada vegada més malalta, Kane escriu per a esplaiar-se un monòleg on bolca tota la seva desesperació, el seu desig de vida i amor, però que només troba una sortida en el suïcidi.
Aquest monòleg es titula 4.48 Psicosi (4.48 Psychosis), i fa referència a l’hora en què més suïcidis es cometen ja que, segons estadístiques angleses, és en aquesta hora aproximada quan acaben els efectes dels fàrmacs presos la nit anterior. L’obra mostra què és el que passa per la ment d’una persona quan ja no distingeix el real de l’imaginari, els records del fantasiós, els somnis dels malsons.
Després d’acabar el text, Sarah Kane intenta suïcidar-se, però és trobada a temps i traslladada al King’s College Hospital. Tres dies després es penja al bany amb els cordons de les seves sabates. Acabava de complir 28 anys dues setmanes abans.
4.48 Psicosi és representat pòstumament al juny de 2000, i el 2001, el Royal Court Theatre va dedicar una temporada sencera a reposar totes les seves obres.També l’hem pogut veure a Catalunya interpretat meravellosament per l’actriu Anna Alarcon.
Sarah Kane és una de les dramaturgues més representades a Europa, essent la seva obra traduïda a l’alemany, francès, italià, espanyol, català, polonès, grec, danès, portuguès, neerlandès, romanès, rus.