La Sala Fènix ens comunica que recupera l’èxit de la temporada 2015/16 Iaia, Memòria històrica, d’Alba Valldaura, “que l’hem tingut gairebé totes les temporades perquè sempre ens el demanen. És meravellós!” És creació de la companyia L’Embarral i forma part del cicle Mapa, Memòria Històrica, que la Fènix ha engegat aquesta temporada amb l’obra Radio Libertá. Es podrà veure del 15 al 19 de gener.
És la història real d’una dona, Mercedes Cajo Ballestín, que als 95 anys ens explica la seva vida a través de la seva neta, l’actriu Alba Valldaura. Partint d’un procés de documentació escrita i audiovisual, IAIA, memòria històrica exposa tot un conjunt de referents històrics de l’Espanya i la Catalunya del segle XX.
SINOPSI
L’obra comença amb el personatge de la iaia, asseguda en un balancí, tot mantenint un diàleg amb un interlocutor imaginari, l’Oriol; l’infermer que té cura d’ella. Fent-li preguntes com; quan vindran els meus nets a veurem? Quan mengem? Perquè porto bolquers?
Ens anem situant en l’espai on es troba aquesta àvia i la seva solitud. A poc a poc va recordant passatges de la seva vida. L’actriu va assumint diferents rols de personatges que van sortint a partir d’aquests records.
En una primera escena, l’actriu es transforma d’àvia a dona jove a través d’un ball mentre sona un bolero de Daniel Santos per la ràdio. Desprès de reviure aquest record, torna a convertir-se en el personatge de l’avia, però aquest copes troba davant d’una taula, amb menjar i un pitet sobre el pit. Torna a parlar amb l’Oriol, l’interlocutor imaginari, donant a entendre que és l’hora de dinar.
A mida que avança l’obra es va passant per tots els records; la infantesa es recrea amb titelles que son forquilles ganivets i tovallons. La guerra civil, comença amb un discurs de Dolores Ibárruri, la Passionaria, que realitza l’actriu. El discurs acaba amb l’Himne de Riego sonant en una petita ràdio que es troba sobre la taula. Amb la roba que està estesa en un fil d’estendre, l’actriu es vesteix de miliciana i acaba reproduint passatges de la guerra fent una pantomima.
Acaba amb la postguerra i la transició espanyola. En aquest punt, l’àavia torna aparèixer tenint un diàleg amb l’actriu, jugant la meta teatralitat, fent entendre que el més important és que tot quedi a la memòria col·lectiva.
PARAULES DE L’AUTORA
Com som de resistents els humans, així ho demostren aquestes dones que encara viuen, desprès de gairebé un segle d’existència. Les dones que van viure la il·lusió d’un estat Republicà, que en poc temps es va convertir en una guerra civil, on amics, germans i cosins es barallaven entre sí.
Una guerra on l’horror, la repressió i l’infortuni acaben guanyant. Una postguerra marcada per la fam, la por i la incultura. I finalment una vellesa en solitud o en una residència amb una pensió mísera. Amb ganes d’acabar la vida perquè ja no es vol donar més feina als fills. Elles allà consumint-se a poc a poc, vivint hores, dies i mesos eterns, sense adonar-se que els nets, l’escolten i n’aprenen coses per un cordó umbilical invisible.
Un dia els nets s’aixequen contents perquè poden dir: “avui la meva àvia ha fet cent anys!”