El 2 d’abril, el Teatre Akadèmia estrena ‘La veritat sobre la llum’, adaptació teatral de la celebrada novel·la d’Audur Ava Ólafsdóttir
Aquesta és la història d’una llevadora que treballa a l’hospital de Reykjavík. Ha assistit uns dos mil parts; i pertany a una família on el seu ofici s’ha transmès de generació en generació. Té quaranta anys i viu al pis de la seva tieta-àvia, també llevadora, amb qui comparteix el nom. S’acosta Nadal, l’època de l’any en què, a Islàndia, el dia dura sis hores. El pis de la llevadora es convertirà en un lloc on convergiran la seva germana meteoròloga: que alerta
d’una gran tempesta, el turista australià que vol veure aurores boreals, l’amiga que busca mobles o l’electricista trist; que acaba de ser pare. Però, per damunt de tot, és el lloc on planaran les frases contundents de la tieta-àvia; i les seves històries de llevadores que van a peu travessant muntanyes gelades per assistir a: un part, de balenes que fan de llevadores de les altres balenes, de la superioritat; de les ovelles sobre els humans i, sobretot, del gran
viatge de la foscor cap a la llum.
La veritat sobre la llum és un cant a la vida i a la recerca constant de l’ésser humà: per trobar la llum. Una història sobre la senzillesa de “néixer, morir i, entremig, capejar unes quantes tempestes”.
Rosa Renom, Maria Casellas, Andrea Portella Fontbernat i Roger Julià protagonitzen aquesta proposta. Ferran Utzet i Anna Maria Ricart Codina tornen a col·laborar amb Els telers produccions, després de l’èxit d’El silenci dels telers.
L’obra en paraules del director
Fa un parell d’anys la Maria Casellas, l’actriu que interpreta el paper de la llevadora Dyja i, també: la productora de l’obra, em va fer arribar l’edició catalana de la novel·la La veritat sobre la llum, de l’escriptora islandesa Audur Olafsdottir. Després de la bona acollida d’El silenci dels telers, l’espectacle amb què la Maria i jo havíem començat a treballar junts: el 2020 i que encara gira per Catalunya, volia produir una segona obra, i volia que es basés en la: història de llevadores islandeses que, amb traducció de Macià Riutort, havia publicat Club Editor. Vaig començar a llegir la novel·la amb la precaució amb què un visita per primer cop un paisatge s’haurà de quedar a viure durant un temps; però no vaig trigar a quedar atrapat en el delicat univers que proposa l’Audur Olafsdottir. I el que recordo amb més nitidesa de la lectura és la sensació que a la novel·la no hi passava gaire res. Però aquesta sensació, que habitualment em resulta terriblement molesta, aquest cop m’era estranyament agradable. Suposo que en el fons era perquè, tot i que no me n’adonava: sí que hi passa- va alguna cosa, al món de la Dyja.
A partir d’un cert moment vaig començar a penar que el que descrivia La veritat sobre la llum: era aquell moment en què una persona que ha passat una mala època comença a obrir-se a la vida. Es una situació que coneixem tots: després d’un dol, d’una separació, d’una època trista, d’un hivern de l’ànima, arriba un moment en què tornem a: obrir la porta al món. El replegament sobre un mateix, tan necessari per guarir les ferides i acceptar la nova realitat, comença a fer-se feixuc; i la vida, que estava esperant-nos pacientment al replà de casa: torna a entrar amb tota la força quan li obrim la porta. Crec que La veritat sobre la llum descriu aquell moment en què: la llum comença a recuperar l’espai cedit a la foscor, i la fantàstica adaptació que n’ha fet l’Anna Maria Ricart: captura a la perfecció aquesta idea i moltes d’altres que bateguen amb força a la novel·la d’Audur Olafsdottir.
Vam tenir la sort de conèixer l’Audur quan va participar en la Biennal de Pensament de Barcelona aquesta passada tardor. Quan li vaig explicar les idees que teníem pel muntatge em va mirar amb els seus: insonda-
bles i molt islandesos ulls blaus i em va dir: “ara l’obra ja no és meva, és vostra. Feu-ne el que vulgueu”.
Ara ja no és nostra: és vostra. Espero que en gaudiu.
Ferran Utzet