Un pare i un fill. Un abisme. Busquen un camí per trobar-se emocionalment i no el troben. S’estimen però no s’ho saben dir. El pare descobreix que hi ha una màquina capaç de crear emocions i decideix regalar-li al seu fill. Fa massa anys que han perdut la relació i que no saben com encarrilar-la. I es necessiten. Una història on hi ha intriga, comèdia, dolor… i potser una mica de ciència ficció. O no! “Passen per molts camins, però no podem dir res més”, ha exposat aquest matí l’autor, Roc Esquius, en roda de premsa. Aquesta és, doncs, tota la sinopsi que tenim de Eli, la primera producció pròpia de la nova Sala Versus Glòries, que dirigeixen actualment Ramon Godino i Jofre Blesa, de la productora Apunta Teatre. S’estrena el 5 de novembre i es podrà veure fins al 2 de desembre.
Roc Esquius -un gran dramaturg que ja anirem descobrint- va escriure el text a mida per als actors Pep Anton Muñoz i Jaume Casals. Tots tres s’havien conegut a La Riera on els van néixer les ganes de treballar junts. Sobretot al Pep Anton i al Jaume, que allà tenien una relació molt turmentosa. Si no vàreu veure la sèrie, eren dos amants amb una gran diferència d’edat (23 i 62 anys) i on el gran era tan dolent, tant, que confiava en el noi per redimir-se. Ara, el noi tampoc era un angelet… “No ens coneixíem de res i els personatges eren intensos. Entre nosaltres va sorgir una complicitat d’aquelles que no es donen fàcilment. I quan vam acabar la sèrie, teníem ganes de continuar fent coses junts, però diferents”, diu en Pep Anton. Pensaven amb un treball de teatre, amb assaigs, temporada, bolos… “Que durés un temps determinat, treballant a tope, junts cada dia.” En Roc els va proposar personatges, companys de feina, tiet-nebot… ” amb aquesta diferència d’edat no hi ha gaire possibilitats…” diu en Pep-Anton. I va guanyar l’opció pare-fill.
Quan en parlen, a tots dos se’ls nota que s’ho han passat molt bé: “Ens hem deixat anar jugant molt per fer l’obra més i més atractiva. I hem hagut de treballar molt profundament per no trobar-nos. Així ho hem patit i així ho estem disfrutant!”
La direcció s’ha confiat a Antonio Calvo, un grandíssim director que, al meu parer, el veiem massa poc pels escenaris. En Roc assegura que l’Antonio ha acabat l’obra, ja que “li ha afegit una capa de transcendència extraordinària. A més, ha volgut que jo estigués present als assaigs perquè l’obra sortís tal com jo la pensava. I això per a un autor és un regal.” L’Antonio contesta, somrient: “És que de vegades, als directors, se’ns escapen de les mans…” Adrià Nuñez, que no sé si ho han dit en broma o no és el company de pis d’en Jaume, “ens ha ajudat molt com ha assistent de direcció.”
ELS ARTISTES PARLEN DE L’OBRA
L’Antonio Calvo diu que “és un text que té coses que no es poden dir i estic segur que té molts punts per agradar. A més, si un espectacle està ben escrit i té una bona fusteria teatral -i aquest té les dues coses- el joc que aporta el director surt abans.” Suggereix que “és com una actualització del mite de Ìcar. En comptes de regalar-li unes ales li regala una màquina. Però el pare no sap massa què passarà amb aquest regal, que es converteix en un tercer personatge i que vol ser el prota…”
Pep Anton Muñoz lloa haver descobert Roc Esquius com a autor, ja que sols el coneixia com actor: “Ha estat una sorpresa meravellosa, és un dels valors que tenim al país!”, assegura. Amb l’Antonio Calvo ja hi havia treballat fa 12 anys: “Ja tenia ganes de renovar aquest contacte boig! Tenim un feeling absolut. Ens diem el que ens volem dir, tenim la sort de poder fer-ho.” I sobre l’espectacle i la sala: “Estem molt contents de ser aquí. Jo feia 8 anys que no pujava als escenaris, no per la meva voluntat, però el mercat va com va. Necessitava una cosa suficientment engrescadora per posar-me les piles i Eli té tots els ingredients que em desperten les ganes d’equivocar-me, d’exhibir-me i d’encertar.” També ha volgut afalagar la productora: “Vull agrair l’esperit amb què Apunta Teatre proposa fer les temporades. Són uns gestors meravellosos, els hem de recolzar. A Barcelona es tanquen sales i aquesta és una joia a mantenir.”
En Jaume Casals se sent privilegiat, emocionat… “La primera lectura em va tocar. Tot i que tinc una bona relació amb el meu pare, vaig plorar a saco. L’Antonio m’ha portat a límits on no m’imaginava arribar. Ha estat un treball intens.” I amb en Pep: “Ha estat espectacular, només tinc paraules d’agraïment. Per a mi ha estat com assistir a una Master Class. I a més, cada dia hem pogut seguir els consells d’en Roc i de l’Antonio…”
En Roc Esquius admet que aquesta obra és més dramàtica que les altres que ha escrit: “Tinc tendència a la comèdia i a la ciència ficció, però m’ha sortit diferent. Hi ha un punt en què la comèdia hi és. M‘acaba sortint perquè que és una manera més d’entendre la vida. Però no és una comèdia a l’ús.” Explica que ha escrit l’obra en un mes, tot i que portava molt de temps penant-hi: “Abans de posar-me a escriure vaig pensant amb els personatges. Hi ha un moment en què agafen autoritat i diuen el que volen, Llavors em poso a escriure.” I sobre els intèrprets: “És emocionant veure com se l’han fet seva, com el text els surt des de l’estómac a la boca.”
Abans d’acabar, però, Jaume Casals sent la necessitat d’advertir “que la gent no vingui a veure La Riera. Volem que ara el públic entengui i empatitzi amb el mon interior d’aquests personatges.” I en Pep-Anton afegeix: “Crec que la gent s’hi sentirà reflectida i això agrada. Però penseu que la diferència d’edat no és ni de tros el problema més gran. N’hi ha que atrapen molt més…”
Jo estic força intrigada, eh!