La gran Ariadna Gil omplirà tota sola la Sala Petita del TNC amb El dolor, un text de Marguerite Duras, que parteix de “la gestió i emocions personals de l’autora, davant dels drames que organitzen els grans conflictes, i aquí, concretament, la II Guerra Mundial.” Ens ho deia aquest matí Xavier Albertí, director del TNC i Premi Max al Millor Director del 2018!, en una roda de premsa convocada per presentar-nos el que serà ja la penúltima proposta del teatre abans del Grec, que parteix d’un diari íntim que Duras va escriure en absència del seu marit, sense saber si era viu o mort. Lurdes Barba n’ha fet la versió i l’ha dirigit, amb una complicitat excepcional a l’ajudantia: l’actriu Chantal Aimée, i a la traducció, de Maria Lucchetti. “És una novel·la extraordinària que explica com una dona espera l’arribada del seu marit d’un camp de concentració, sabent que el dijous és el dia dels afusellaments”, continua Albertí. El dolor es podrà veure del 30 de maig al 30 de juny.
La directora explica que “no és un text escrit per al teatre, però la literatura de Duras ho permet tot. Té la possibilitat de ser dita, commoure i colpejar. L’amor, la mort i el dolor són tres temes que per a ella no existeixen si no estan junts.”
ELS ORÍGENS
Casada amb Robert Antelme, durant l’Ocupació, Marguerite Duras i el seu marit van ser membres de la Resistència. El seu grup va caure en una emboscada, i tot i que Marguerite Duras va aconseguir escapar ajudada per Jacques Morland (nom de guerra de François Mitterrand), Robert Antelme va ser arrestat i enviat a un camp de concentració l’1 de juny de 1944. Després de passar per Buchenwald, va ser destinat a Gandersheim, a un petit commando dependent de Buchenwald situat en una antiga església sense utilitzar, en les proximitats d’una fàbrica. Diaris apart, Duras tenia un amant, amb qui està militant a la Resistència.
“Els textos de Duras reflexen el dolor que va experimentar ella i que, en escriure’ls, se li feia més suportable. I enllaça el seu dolor íntim i privat amb el dolor col·lectiu, aquell que es pateix a totes les guerres, í reflexiona sobre la responsabilitat que tenim tots davant d’aquest dolor,” continua Barba, que assegura que “és un text que emociona i nosaltres ens hem emocionat en el trajecte. S’ha de dir des d’una veritat sense trampes i per a això, l’Ariadna és ideal!” També ha lloat la resta de l’equip, especialment el treball de Francesc Torres, autor de l’escenografia, artista plàstic polifacètic, que destaca sobretot en les video-instalacions, tot i que també treballa la pintura, la poesia, la escultura o la fotografía i que “ha donat una nova dimensió a l’escenari. I a Chantal Aimée per donar-me el luxe de tenir una companya d’ajudant de direcció!”
EL PROCÉS
L’Ariadna ha exposat la felicitat que significa “fer una feina des de la confiança i la complicitat més gran. Duras és capaç d’explicar moments molt concrets de la seva vida amb tots els detalls i amb una visió global alhora. És un Diari on tot el que hi escriu passa en dos mesos.” I encara somrient ha confessat: “Jo, que pensava que l’únic que no faria mai seria un monòleg… I m’ha fet molta il·lusió, admiro molt la trajectòria de la Lurdes i de seguida vaig veure que ens entendríem. A més, en llegir el text, em van agafar moltes ganes de transmetre’l.” Expliquen que a França ja es va fer una vegada en pel·lícula i que, probablement, “ara se’n torna a parlar perquè ressona.” Per a l’actriu “ha estat una experiència difícil, perquè aquí el que et guia és el text i l’has de dir amb la millor contundència.” I també… pel monòleg: “Quan estàs amb altres companys a escena, una part de tu és l’altre, perquè t’escolta. Aquí estàs sola i l’únic que t’acompanya és el text.”
Del Diari s’ha extret només ⅓ part, la que se centra en el dolor la per la desaparició del seu marit. Ella continua sent activista i està en un lloc on podria saber coses, però no n’arriven notícies. A més, “Duras va establir una mena de simbiosi, que la feia pensar que si ell era mort, ella també moriria. És aquell dolor tan particular de la dona, que espera el retorn del fill o del marit, sola a casa. I es planteja com es transitarà amb l’horror de l’extermini, cap on anirà? I això ens fa reflexionar amb l’Europa d’ara, amb la pujada de la dreta”, continua l’Ariadna. I Lourdes afegeix: “Duras parla de la gran crisi de la humanitat, perquè pensa que l’hem causat els humans i s’ha de compartir. I jo no puc deixar de pensar en els emigrants que cada dia moren al Mediterrani i, els que tenen la responsabilitat de solucionar-ho i no fan res. Duras parla d’uns governs que a l’últim moment van afusellar persones als camps de concentració i, d’uns altres guanyadors que no els van salvar. Ara tot això està ressorgint i ho anem normalitzant.”
També parla de l’amor: “Hi ha molt d’amor perquè des de que ell se’n va, ella reserva tota l’energia esperant-lo, no menja, no viu, no dorm… Fa el que pensa que ell fa en aquell mateix moment. Sembla que l’amor, sense el dolor o l’absència, no tindria lloc.” I hi ha dubte perquè “es guarda un cert recorregut cap a l’esperança, però de seguida apareixen idees pitjors. I pensa que si ja ho pateix ara, si després passa de debò, tindrà més força per suportar-ho.”
L’ESCENOGRAFIA
Davant els elogis, Francesc Torres explica que “en 50 anys de feina només he fet dues escenografies! Però m’han fet un vot de confiança i vaig optar per mirar l’arquitectura militar, les característiques dels búnquers alemanys construïts quan van fer la Muralla de l’Atlàntic. Vaig treure la part del darrere i va quedar un espai escènic opressiu. Molta gent m’ha ajudat i recolzat!” També hi ha gravacions de fons. I és que tot el text és original de l’època!”
La Lurdes diu que, per a l’adaptació, s’ha hagut de triar i tallar ja que “és un monòleg, és dur, has d’agafar criteri i escollir moments, per tal que el públic no desconnecti. Tot són paraules d’ella, la Maria ens ho ha traduït molt bé, ha fet una gran feina!” La Duras va escriure el text a l’any 1944, però quan el van retrobar l’any 1985, en un armari abandonat de la casa on havia viscut, ella no el recordava. “Hi ha qui diu que ho va escriure després del 1947, perquè rebaixar molt la crítica política, sobretot la crítica a De Gaulle a qui molts el consideraven culpable per no respectar el dolor de la gent que encara tenia desapareguts o plorava els morts. “ Sobre la pel·lícula que es va fer a París, és molt diferent: “Hi havia tres parts, nosaltres hem agafat la segona part, El dolor. La primera part és La detenció,“ conclou la directora.
ACTIVITAT ENTORN L’ESPECTACLE
Col·loqui amb Imma Monsó
Sala Petita
31/05/19
Els col·loquis sobre els espectacles compten amb la presència d’una persona destacada de
la nostra cultura i els membres de la companyia. Una ocasió única per aprofundir en cada
proposta escènica amb la mirada particular d’un espectador privilegiat.
Imma Monsó és escriptora catalana i professora de llengües estrangeres. Va estudiar
filologia francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en lingüística aplicada a
les universitats d’Estrasburg i Caen. Bona part de la seva obra ha estat traduïda al castellà
amb molt bona acollida, i té obra traduïda al francès, l’hongarès, l’italià i el neerlandès. La
seva obra és constantment reeditada.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Sala Petita
30/05/19 al 30/06/19
#eldolorTNC
Funció amb audiodescripció i subtitulació, amb la col·laboració d’Aptent i Fundación
Vodafone:
Dissabte 1 a les 20 h
Diumenge 2 a les 18 h
Durada: 1 hora i 10 minuts, sense entreacte