Cesc Casadesús ha presentat ‘Wakatt’, però sobretot ha presentat el seu creador: Serge Aimé, un artista africà que ha treballat amb els més grans

Escrit per Teresa Bruna

07.20.2021

Cesc Casadesús, director del Grec, ha descrit aquest matí Wakatt,  com “el gran espectacle de dansa del Festival Grec. Pertany a aquella mena de  propostes que no es veuen normalment, i posa la mirada a l’Àfrica, que és el late motiv del Festival.”  

El  seu creador, Serge Aimé Coulibaly, és un artista de Burkina Faso, on té un centre de treball. Fa molt poc que es mou per Europa, però ja ha treballat amb els més grans: Alain Platel, Sidi Larbi… Ha treballat per tot Europa però, sobretot, a França.  “Fins ara, el seu treball no s’havia pogut veure a Barcelona. Però ens hem arriscat a presentar-lo per la porta gran. L’espectacle té prou força perquè el presentem al Teatre Grec!”, assegura Casadesús. Els tindrem a Montjuic, els dies 22 i 23 de julol. 

,Serge Aimé naturalment, n’està encantat: “Moltes gràcies per convidar-nos!  El Grec és impressionant! Havia vist fotos i planells, però veure l’espai… Penso que l’espectacle és com si estigués concebut per a aquest teatre.  Estem ballant damunt les cendres i totes aquestes pedres són fantàstiques! ” Ha creat un mon imaginari entre un mon que s’acaba i un que comença.

La conversa entre Serge Aimé i Cesc Caadesús, i també amb alguns companys que els han fet preguntes, ha estat interessantíssima per conèixer aquest personatge rotundament singular. Disculpeu si ens ha quedat llarg, però és d’aquelles vegades que, realment, no saps què treure!

Poc conegut, però entre els més grans!

Casadesús diu que potser ell no és massa conegut, però si que ho és Alain Platel. Li pregunta si hi té alguna cosa a veure.  “He treballat amb ell, amb Cherkaoui… Crec que la força de treballar amb Platel és que fa que els artistes donin el millor. I jo és el que tracto de fer. A Burkina Faso vaig començar amb el teatre i vaig conèixer Platel i Cherkaoui. També havia estat al Centre Coreogràfic de Nantes i tot plegat em va permetre afinar el meu vocabulari. Quan veus Platel, veus d’on ve. I nosaltres, també ho  mostrem: dins nostre hi ha una força que és de l’Àfrica, però és universal.


L’espectacle i els artistes

No és una companyia fixa. Aimé explica que troba els ballarins mentre passeja per les ciutats:  “Al Camerun vaig conèixer una noia, al Mali un altre, al Congo, a Burkina Faso, a França. a Itàlia… Tenim 10 artistes excepcionals que venen amb molta energia i acompanyats d’una música excepcional, també. Necessiten l’espai per desenvolupar-se.” 

Pel que fa a la música: “L’escoltes i et fascina, però no saps d’on bé. Magic Malik (composició i direcció musical), és un artista misteriós i excepcional. Són tres músics i tens la impressió que n’hi ha 10 o 20. Al treball, entre la dansa i la música, l’anomenem Jazz. Perquè és com si féssim jazz:  ens trobem tots a l’escenari i tot va fluint. Ha estat un treball formidable!”

El títol, Wacatt vol dir el temps en què vivim. “Volia parlar de la pujada del nacionalisme a Europa. Cada vegada es van  construint més parets i anem aixecant més murs. Un ministre belga, que va dimitir, va dir que no volia que signéssim un acord amb Líbia per aturar els immigrants. Va dir: No els hem de salvar, els hem de deixar allà. Significa que no estem pensant com a persones, pensem en coses i, curiosament, la Covid ens ha ensenyat que som persones, que els éssers humans som el més important.” 

Explica que quan van entrar a l‘estudi per treballar amb l’espectacle, va venir la  pandèmia i es van aturar. I entre dos confinaments, “vam començar just després la mort de George floyd. Una de les coses que van sortir a les impros va ser córrer per sobreviure. La primera escena és una mica aquest poble negre que fuig i al que li disparen un tret per l’esquena. Entrem a la societat que viu d’aquesta manera. També parlem d’un lleó engabiat, perquè en aquest confinament estem com un lleó tancat i això ha portat violència a les famílies. “

Personatges mitològics

L’espectacle continua com una transició cap un altre mon en què busquem la humanitat i una altra manera de moure’ns. “És molt utòpic. Un element utòpic és la figura del Maska. És una màscara que surt quan els éssers humans no aconseguim entendre’ns. Surt per guarir la societat.”

També hi ha una deessa de l’Àfrica que ve a avalar la mort. “L’obra té una dimensió mot espiritual, tot i que no m’agrada massa parlar d’això. És un espectacle de dansa i la història sempre hi és. Però cada un l’ha d’interpretar, l’ha de viure.” 

Aimé, explica que sempre parteix dels intèrprets per crear la matèria. “Tracto de veure com s’apropen a la meva visió. La seva qualitat està present, però hi ha una dualitat. Per això cada creació la fem a partir dels moviments, que sigui la fisicalitat de cada ballarí que ho està canalitzant.”

La dansa i el moviment

També hi ha una altra part del moviment de conjunt, com un ritual cap a quelcom de comú. “I sempre tinc curiositat de veure com jo, venint de Burkina, encara que visqui a Europa, com a través de dues o tres coses puc colpir la humanitat de l’altre sense pensar a l’Àfrica ho fan així. Jo crec que viuríem millor junts, que com més coneixem l’altre més el salvarem. Si cau, l’aixecarem perquè tots som humans. I és en aquesta recerca que estic també en la dansa.”

És un espectacle en què busquen la humanitat: “Hi ha una cosa important per a mi. Els primers espectacles que he fet sempre estaven molt compromesos políticament. Sempre els he fet per acostar les persones. I faig aquesta feina perquè el mon sigui millor. Però no n’hi ha prou en fer-ho a escenari. I vaig construir un espai, després un centre de recerca i un centre de residencia. Fem couching a l‘Àfrica de l’Oest!”

Aimé puntualitza que: “La dansa és el teatre, és la musica, són les noves tecnologies i, globalment, per a mi és la meva feina. Tracto d’acostar els éssers humans i estic intentant fer a l’Àfrica una feina que acosti el mon, que la gent torni i es pugui nodrir de noves energies.”

 

Un món que s’està destruint…

L’espectacle té algunes imatges que mostren el mon que estem destruint… “Si, al començament, l’espectacle s’anomena Wakatt, que és el nostre temps. Hi ha tota la marxa dels joves i la presa de consciència del canvi climàtic. Volia fer l’espectacle dins d’un bosc, però vaig pensar que les persones s’han acabat de cremar i només queden les cendres. Tots es barallen per un símbol, que és una muntanya daurada que hi ha a l’escenari. Un símbol que  ens porta al colonialisme, a la recerca de l’or.”

“L’espectacle s’anomena el nostre temps, el temps present i és el que ens molesta a la nostra vida. Com el terrorisme que està present a les nostres vides i ara mateix a Burkina Faso. I el tema és que no sabem qui és terrorista ni qui és convertirà en un terrorista.” I encara afegeix: “Quan els terroristes arriben son persones que paguen coses. I  després diuen: necessitem que ens ajudin com nosaltres els hem ajudat. I a aquell jove tan bona persona te’l trobes l’endemà amb una arma matant els seus conciutadans. Hem intentat demostrar a l‘espectacle que veus com arriba una persona, desapareix, ve una altra.. Sempre hi ha un presencia amenaçadora.”. 

En aquest sentit: “Jo sóc una persona que creu en el futur, soc optimista i penso que puc canviar el mon amb un espectacle. Per tant sóc molt naif també: Quan somiem amb l’estiu és quan som a l’hivern passant fred. Hem creat les Nacions Unides després de la Guerra Mundial i volem parlar de l’esperança després d’aquestes lluites. Jo vull crear l’esperança amb les persones!”


La dansa, a l’Àfrica

A  l’Àfrica la dansa és important. “Ara esta arribant una generació de coreògrafs que ha voltat molt pel mon i veuen que el seu patrimoni, l’Àfrica, és molt coneguda arreu del mon. És un continent de futur, tothom ho diu. Però ja estem al futur i tot sobreviu conjuntament. Hi ha moltes coses que poden coexistir sense estar enfrontades. N’hi ha que diuen que la creació contemporània a l’Àfrica és molt rica perquè no hem trencat amb la traducció. A l’Àfrica, llevat d’algunes excepcions, els colonitzadors van marxar i han deixat una cultura i una tradició. Les nostres s’hi han barrejat sense que ningú ens hagi oblidat. Això és positiu per a mi. Agafem tot el que ens va bé de la tradició.”


El treball de Serge Aimé

Serge explica que: “Jo treballo amb una companyia en què la base del treball era amb els aborígens australians. Allà vam discutir molt sobre la  ruptura que hi ha hagut amb el poble aborigen. I és que es refugien amb la seva cultura per estar presents i continuar existint. Jo sóc un petit francès amb moltes coses africanes. I  això es veu a les creacions. i espero que això seguirà així durant molt de temps, perquè ho necessitem per estar en pau amb nosaltres mateixos.” 

També diu: “Em sembla que pràcticament a tots els meus espectacles no hi ha final. Hi ha una ruptura, en un moment ho parlem. Però es com tornar a començar. Les coses es transformen. Tinc uns amics als que els agrada molt la frase els europeus tenen el rellotge però nosaltres tenim el temps. “

Li pregunten perquè descriu el seu treball com a naif: “Abans he dit que era una mica naif però es una estratègia. Aquesta candidesa fa més fàcil dir el que pensem quan veiem que l’altre veurà que sóc una mica naif i ho transmetre millor. En realitat el que vull dir és que a la nostra creació artística necessitem aquesta candidesa per anar més enllà. Hem de creure en alguna cosa, mots creadors pensen que estem revolucionant el mon amb la nostra creació. I  aquí hi ha una candidesa naif. Però permet incidir en una paleta de colors. Estem parlant a infants, adults, als éssers humans. i per colpir-los, necessitem aquesta candidesa.”

Arribats aquí, Casadesús assegura que l’espectacle és tremendament actual i contemporani: “Per això l’hem posat al Teatre Grec. Està ple de riquesa i de bellesa.  Jo afegiria que és la primera vegada que representen a Barcelona.” I Serge Aimé afegeix: “Estem molt contents d’aquesta trobada amb el públic català. I estem al millor lloc de la ciutat per a aquesta trobada!”

Doncs “convido tot els barcelonins a descobrir el treball d’aquest ciutadà que ve de l’Àfrica, però que és, per damunt de tot, un ciutadà del mon”, conclou Casadesús.