Aquest any, la Gala dels Premis Butaca ha fet un goig afegit: s’ha celebrat a l’Auditori de Sant Cugat, un espai amb capacitat per a 900 persones, que vol dir que poca gent s’ha quedat a fora. L’anada a Sant Cugat forma part també de la celebració dels 25 anys d’existència de l’Auditori, un equipament que no para d’afalagar-nos amb estrenes grosses i gens habituals. Però avui toca parlar dels Butaca, els premis al teatre que atorga el públic, a partir de la seva experiència d’anar al teatre i valorar l’espectacle. Són per tant, el millor detector del que agrada i interessa l’espectador que és, finalment, a qui va dirigit el teatre.
Som-hi! Després del rebombori habitual a l’entrada amb l’expectació que sempre provoca el photocall, per on han passat nombrosos artistes, nominats o no, hem anat entrant a disfrutar d’una Gala que ja celebra la seva 24 edició. Com cada any, l’han presentat els seus inventors: Glòria Cid i Toni Martin, dos professionals plens d’il·lusió i amor al teatre que la van impulsar des del seu programa de ràdio de Premià de Mar. Amb la il·lusió igual de viva avui, expliquen que “els premis Butaca van sorgir de les ganes de fer coses amb voluntat de donar veu a l’espectador”. Per a la Glòria “els primers anys els Butaca eren simpàtics. Encara ho són, però, a més, ara ja són valorats”.
La Gala ha començat a les 21 h en punt amb un número musical protagonitzat per les Germanes Sey, Mariona Castillo i amb la Clara Peya al piano. En acabat, han estat dissertant una estona sobre qui era el lema de fons de la Gala, que si el feminisme, que si la política… però passen tantes coses que no ha quedat clar. I han pujat a l’escenari els autèntics protagonistes, la Glòria Cid, amb un elegant vestit vermell i el Toni Martin… vestit de noi. Ens han començat a preparar pels comentaris que podrien anar venint, començant per les “problemàtiques del sector teatral que han estat al centre de l’huracà”. La Glòria ha suggerit “començar amb un exercici de meditació i ioga, per arribar a la distensió.”
Abans de seguir i com que ja s’han entregat tots els premis, direm que l’obra més premiada ha estat A.K.A, “una obra petitona peró d’alçada” amb 4 butaques, seguida de La importància de ser Frank i Cabaret, amb tres cada una.
COMENÇA L’ENTREGA
Sara Espígul i Biel Duran han estat els encarregats de llegir els primers premis que, per cert, s’han anat entregant a una velocitat de vertigen. Han començat amb el Butaca al Millor Espai Sonor per a Sopa de pollastre amb ordi. Ferran Utzet, director de l’espectacle, l’ha recollit en nom de Daniel Bazin, que ha enviat unes paraules d’agraïment. La Sara i el Biel han donat també el Butaca a la Millor Caracterització a Laura Pérez i Carla Casals, que han donat les “gràcies a David Ruano perquè tot va començar amb una fotografia.”
La Millor Il·luminació, segons el públic, l’ha fet Ignasi Camprodon a Temps Salvatge. Camprodon s’ha mirat la Butaca i ha dit “feia temps que somiava tenir a les mans una butaca d’aquestes!” Ha tingut agraïments per a Xavier Alberti, director de l’espectacle, “per ser tan valent i posar a la Sala Gran un text necessari com Temps Salvatge, que fa reflexionar sobre els temps que corren!”
La Sara i el Biel han entregat les seves últimes butaques al Millor Vestuari a Maria Armengol per La importància de ser Frank, i la corresponent a la Millor Escenografia per a Lluc Castells per l’obra Temps Salvatge. Xavier Pujolràs ha pujat a l’escenari i ha dit: “No sóc en Lluc Castells, ja li agradaria!” En broma, eh! I ha tret un paper per llegir un text del Lluc on no hi havia res. Un sentit de l’humor que ha atret la Glòria Cid i el Toni Martin a presentar el proper premi, i així, fer-li la competència. S’han ficat amb els Gaudí, els Max, amb tots els premis amb més pressupost però… de bon rotllo. I han presentat els dos propers premis, que dóna la SGAE i els ha entregat un representant de l’entitat.
ELS PREMIS SGAE
El primer ha estat la Butaca a les Noves Aportacions Escèniques SGAE i se l’ha endut Rebota, rebota, y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida, un espectacle que denuncia la violència masclista i “un muntatge que sacseja i emociona.” Els artistes han bromejat -o no- dient “Fa una mica de por lo de SGAE, ara ens controlaran!” Han agraït lo de Noves Aportacions Escèniques i han remarcat que l’espectacle no és el primer nom que inspira: “Ens han dit Noves dramatúrgies, Tendències experimentals, obra hibrida, arts vives, escenes independents, obra parateatral, performance… Ens agradaria que ens diguessin jubilats emergents perquè ja anem cap als 50!” A més de compartir el Premi amb els altres Nominats, han dit que “Com que el tema de les dones maltractades no ha passat de moda, crec que tristement farem Rebota, rebota… molt de temps. Estimats homes, sisplau poseu-vos les piles”
Ha seguit el Premi SGAE a la Millor Composició Musical, que l’ha guanyat Paula Jornet, compositora de la música de La importància de ser Frank. La joveníssima guanyadora ha dit: “Què guai! Gràcies a tots i moltes gràcies al Selvas per confiar en mi i tenir tanta paciència, que en té molta!”
I encara un Premi SGAE, aquest cop al Millor Text de Petit Format per a A.K.A. (Also Known As) un monòleg escrit per Daniel J. Meyer, un argentí catalaníssim que ha dedicat el premi a la seva família, a la Sala Flyhard i a “molts altres que no coneixeu i, per tant, no cal que anomeni.” I sobretot: “a l’equip de l’obra i al públic jove que ens ha vingut a veure i que ens ha portat els pares i els avis.”
ELS BUTACA PER ALS INTÈRPRETS
Arribem al Butaca a la Millor Actriu de Repartiment, que llegeix i entrega l’actriu Cesca Piñon. Obre el sobre i diu “oh, que content que estarà l’Armand!” I tot seguit, diu la guanyadora: Laura Conejero, pel seu paper a La importància de ser Frank. És ja la 3a Butaca que obté com a actriu de repartiment. La Laura estava emocionada i contenta, somrient, feliç… Ha agraït a David Selvas “haver-me regalat aquest meravellós paper que he disfrutat molt. Vull compartir el premi amb tot l’equip, amb la resta de nominades i a l’Armand, el meu fill, a la Maria, la meva amiga i als meus pares.”
Després d’això hem tingut un moment d’aquells brillants Glòria-Toni, on valoraven el possible atorgament de Premis als No Nominats. Buscant, han anat a parar a la necessitat de treure’s un Màster de Psicologia Infantil que estava d’oferta a la Universidad Juan Carlos I, però que “no el farem, perquè podríem trobar-nos al Casado pels passadissos”, al que la Glòra ha contestat: “però si no hi ha posat mai un peu!” I han seguit dissertant sobre els no nominats.
La Piñon ha començat a anunciar el Premi al Millor Actor de Repartiment d’una manera semblant: “I que content que estarà el Quimet!” En aquests cas es referia a Quimet Pla, pare de l’Oriol Pla, que s’ha endut la Butaca pel seu paper a La Calavera de Connemara. L’actor ha agraït la nominació, l’ha dedicat als companys i a l’Ivan Morales, director de l’espectacle “per l’oportunitat i per deixar-me volar, al Xavi Sàez, de qui he après molt, a tot ‘equip, a Focus i a la Tania Brenlle! I a la meva mare, que m’ha deixat conduir fins aquí.”
EL MILLOR ESPECTACLE FAMILIAR
Un altre moment brillant Glòria-Toni: la Glòria diu que té una filla de 10 anys que li ha dit que vol fer teatre i que “l’he apuntat a un grup d’ajuda. Estic preocupada perquè a la nena li encanta ajudar els actors a pujar coses a la furgoneta i diu que vol viure en una roulotte!”
Ha estat l’entrada al Butaca al Millor Espectacle Familiar, que han llegit i entregat Maria Hernández i Eric Balbàs. Se l’ha guanyat La nena dels pardals de Teatre al Detall. Han pujat a recollir-lo la Txell i en Xavi però matisant que “som un equip. En Jordi Palet, que ha fet que una història trista sigui tan màgica, el director, Joan Maria Segura, la Noemi… i en Victor Peralta que fa de tot amb molt pocs quartos. I la Tresca i Ventresca, i tots els companys d’escenari que son els nostres pardals.” I han felicitat a les companyies de teatre familiar per “fer teatre valent, compromès i amb la mateixa professionalitat que el teatre per a adults. Volem deixar de ser menors. Som per a menors però no un gènere menor.” I una cosa que encara no s’havia dit i també fa molta falta: “Dediquem sempre l’espectacle a la gent que està privada de llibertat per parlar de llibertat. I el Premi el dediquem a les a les famílies dels presos i exiliats.”
EL MUSICAL BOOM!
No sé si han inspirat o no a la Glòria i al Toni, però han sortit explicant que van anar a Madrid a veure un musical, com tanta gent, però que “era el musical boom de la temporada: El Valle de los Caidos. El Musical. Pugem l’escalinata de marbre i sentim el soroll d’una gavina enrabiada. Tot seguit, veiem el Rajoy tallant les entrades i a la Dolors Montserrat que se’ns acosta amb pastilles i al Ribera amb dues paparines de palomitas… S’obre el teló, surt la Marta Sánchez nua i embolicada amb la bandera espanyola a cantar….”
Era el preàmbul a atorgar el Butaca a la Millor actriu de Musical, que han llegit i entregat Mone Teruel i Toni Vinyals. El premi ha estat per a Elena Gadel, pel seu paper a Cabaret. L’actriu ha compartit el premi amb les companyes de nominació, a la productora Anexa i a l’Ivan Labanda “el meu company de camerino i de vida.”
Doncs aquest company tan brillant, l’Ivan Labanda, també ha estat company de premi perquè ha obtingut la Butaca al Millor Actor de Musicals també per Cabaret I l’ha volgut compartir amb “tots els companys de nominació, també amb Jordi Vidal, Toni Albaladejo, David Pintó, Andreu Gallen, a l’equip de vestuari, al de caracterització, indispensables…”
I ja per arrodonir, el Butaca al Millor Musical ha anat a Cabaret que, per tant, s’endu la 3a Butaca de la nit. Ara pugen a l’escenari tots els implicats presents i Toni Albaladejo, en nom de Anexa, que ha dit: “Ha estat fàcil amb un equip artístic i tècnic com aquest i amb els col·laboradors de Madrid. Tots junts hem aconseguit presentar aquest Cabaret millor que mai.”
La Glòria i el Toni han presentat així els ballarins: “En un moment en que fins i tot es reivindiquen acomodadors i acomodadores, hi ha un col·lectiu que no està als carrers de la nostra ciutat, un col·lectiu que no es mira al melic, que truca al 012 quan passa alguna cosa, que es reinventa…” I després d’un munt de floretes més: “Volem posar en valor els professionals del la dansa pel seu treball en favor de l’experimentació, la innovació, la internacionalitat i l’intercanvi. Nosaltres us reivindiquem als premis Butaca.”
REIVINDIQUEM LA DANSA!
Julia Truyol i Joan Sole entreguen premi al Millor Muntatge de Dansa a la peça A vore. Sónia Gòmez ha explicat que l’obra “ve d’una inspiració del folklore de les Terres de l’Ebre, del Montsià. Una persona d’allà, Joan Moreira, va escriure un llibre sobre el folklore tortosí i gràcies a ell vam arrancar projecte.” I la Carme Balagué ha agraït i dedicat el premi a “la gent anònima que han transmès aquest llegat de forma oral i visual. I al nostre pare, Ramon Balagué, que ens ha passat al Ramon i a mi la passió pel folklore.” I encara “un record per al conseller Lluis Puig que ha estat molt important en projecte.”.
En aquests moment dues dones, Les Glòries Cabareteres, han entrat a l’escenari queixant-se d’haver esperat tanta estona. “Nosaltres som la sorpresa de la Gala. No sé si ens coneixeu, perquè no ens nomineu pa na.” I han advertit: “No somos travestis somos mujeres altas“. Ens han fet riure una estona i han donat pas al:
PREMI HONORÍFIC ANNA LIZARAN A MARTA ANGELAT
La Marta és la única que ja sabia el premi, perquè es va donar a conèixer fa unes setmanes. Ens han llegit el seu currículum, els seus nombrosos premis, la seva primera pel·lícula, quan tenia 7 anys Siega Verde, per cert, la primera pel·lícula que recordo en català. I s’han lloat molt especialment les seves qualitats: el seu compromís, rigor i exigència. La Marta ha preparat un text molt bonic, on ha dit coses com: “Estic bastant emocionada. Quan vaig saber lo del premi vaig tenir sentiments contradictoris. Tan vella soc?, em vaig preguntar. Potser ja havia arribat al final. Però m’agradava que haguessin pensat en mi!. Potser no tenia l’edat però si els anys treballats. 58 anys de fidelitat! No és una professió fàcil. És dura, injusta cruel… però enganxa com una droga. Permet moltes coses i una d’elles és comprendre la naturalesa de l’anima humana i sentir que el mon es para. Aquesta es la grandesa! És un orgull tenir un premi que porta el nom de Lizaran. És un estímul per seguir endavant.”
I abans d’acabar, ha cridat l’atenció sobre el fet que “hi ha poques autores, directores, productores, dissenyadores, gerents… Però hi ha sastresses, maquilladores… No podem canviar la història però estem obligats a canviar el futur. Ahir va ser el Dia internacional de la eliminació de la violència contra les dones. El masclisme és un arbre amb arrels molt fondes. Que no hi hagi dones als llocs de poder es una d’elles, també en aquesta professió. Posem dones a tot arreu. Homes deixeu-nos-ho fer. Faciliteu-nos el camí”. I agraïments, a totes. I al públic. “i a la família, als que ja no hi són i els que hi són. I a una petita recent arribada. Heu sigut el motor de la meva vida.”
Dit això, la Gloria apunta que “estem aclaparats amb el relleu generacional. Ja veurem si els joves deixaran pas a les noves generacions, tant que diuen! En Jordi Casanovas va dir que a partir dels 50 ja ets un calavera. Doncs jo hauré d’enviar al Toni a la clínica Planas perquè pugui continuar presentant els Butaca!”
TORNEM ALS PREMIS
I les altres Glòries, les Cabareteres, es treuen la perruca i presenten el Butaca al millor espectacle de petit format que se l’endú A.K.A i ja és la segona Butaca de la nit. Asseguren que aquest espectacle els està portant de sorpresa en sorpresa i que lo de rebre els Butaca ja és un luxàs!
Ivan Morales i Anna Alarcón pugen a llegir i entregar la Butaca a la millor actriu que és per a Clara Segura, per Les noies de Mossbank Road. Però ben decidides han pujat la Clara, la Cristina Genebat i la Marta Maco “perquè no és just que se l’emporti una sense les altres. És una història que parla de l’amistat que perdura a través dels anys. ja havíem decidit que si guanyava una, la que fos, pujaríem les tres!” Han ressaltat que l’obra és d’una autora, una directora i que l’interpreten tres actrius. Cinc dones! “Esperem que aviat arribi el dia en què això no sigui notícia!”
La Glòria i el Toni no s’han pogut estar de dir alguna cosa d’en Broggi. “No sents soroll de cavall? Deu ser en Broggi, que arriba tard. Van tot el dia junts, viu a casa seva, rotllo Pippi Langstrump!” I ja en una altre tipus de reivindiccions: “Ara es fan càstings buscant xinesos pels restaurants. Als teatres estem revindicant diversitat cultural.” Tot seguit, la Núria Prims entregarà la Butaca al Millor Director, que és una directora, Montse Rodríguez , i ja el 4rt. premi per a AKA!
I una exclusiva: a la Glòria i al Toni se’ls ha escapat dir… Bé, deien, no deien, que si ho diem, que si no, que si ens ho va dir una bruixa i potser no passa…. El secret és que: “Ens hem presentat aquest i jo per dirigit el Teatre Lliure. La gent ens ha dit que tenim moltes possibilitats, Encaixem amb lo de internacionals.” I el Toni ha afegit: “A més, ella és dona i jo, jove, el que farà que es tallin les tensions entre els de la Fundació.”
Ha estat l’entradeta a l’última Butaca de la nit: la que s’atorga al Millor muntatge. L’han entregat la Mar Pawlowsky i en Marc Ribera i ha estat per a la Sopa de Pollastre amb ordi. Ha pujat tota la companyia a acompanyar el Ferran Utzet, adaptador i director, que perdia literalment els papers dels nervis. Ha felicitat totes les produccions nominades al mateix premi, que n’hi havia un munt, i ha cridat a Llàtzer Garcia, el seu company de adaptació. El Ferran ha dedicat el Butaca als presos i als exiliats polítics “que en ple segle XXI estan tancats per un govern corrupte. La Sopa parla de la lluita per a un món millor i per no deixar-se dominar per la por. Avui els drets humans estan greument amenaçats. Ha estat un honor dirigir aquest projecte i espero que hagi transmès força caliu i una càrrega transformadora.”
Segur que si! Gràcies a tothom, a la Glòria i al Toni per la seva il·lusió i felicitats a tots els premiats i també al Teatre Auditori i els seus primers 25 anys. Nosaltres anem a dormir a la nostra Butaca estirada de sempre.