Teatre Eòlia
Manel Moreno – 42KM – Martí Torras Mayneris

En el marc del Festival Grec, la Sala Atrium acull “L’últim dia” de Lluïsa Cunillé. Una aposta per la paraula, la seva musicalitat, la seva
fisicalitat;  la seva capacitat de construcció de complexes imaginaris comportamentals i emocionals. Hi ha una presència fonamental de la música interpretada en directe a través del temps lent i gairebé metafísic; de la darrera sonata per a piano de Franz Schubert. Hi trobareu la interacció d’aquests dos mons, paraula i música, i com d’aquesta interacció en sorgeix una teatralitat poderosa.

Sinopsi

Utilitzat i abandonat. Així se sent el protagonista d’aquest relat, que explica un dia de la seva existència. Ell representa tota una generació en una de les últimes creacions d’una de les autores catalane;s amb una trajectòria més sòlida.

En una de les obres més conegudes, Après moi le déluge; retrat personal i insòlit de la relació entre primer i tercer món. La dramaturga Lluïsa Cunillé: escindia la veu del narrador, entrant i sortint del personatge. Torna a fer servir la mateixa tècnica en aquest text, una obra recent tan crua com poètica, per retratar: una jornada en la vida d’un noi. En aquest monòleg, el jove protagonista ens parla del tracte que rep de l’avi, de la mare;  del germà o dels amics, en una gradació que pot anar de la desatenció als abusos.

“En aquest monòleg, el protagonista representa, amb el seu testimoni, a tota una generació que se sent perduda i abandonada; i que ha trobat un món que no li agrada”

PARAULES DEL DIRECTOR

L’últim dia, el recent i esplèndid text de Lluïsa Cunillé, ens proposa una mena de via crucis d’un noi de: 25 anys des que comença el dia fent
unes piscines per enfortir la seva capacitat respiratòria; fins a la frontera de les dotze de la nit en què prendrà una decisió fonamental i
irreversible sobre: la seva vida.

Com tot via crucis s’atura en diverses estacions de les hores d’aquest últim dia:; on apareixen els personatges que alimentaran les seves
necessitats de reflexió i comprensió de la seva pròpia vida. Hi veurem desfilar un nen a punt de morir ofegat a la piscina, el germà, l’avi, la mare; un soci i amic del taller de reparació de bicicletes on treballa, un antic bidell de l’escola on anava; el grup d’amics i la Rosaura, una enigmàtica figura tan perduda en la nit com el propi protagonista.

Tota aquesta galeria de personatges ens dibuixaran una existència perfectament reconeixible en les nostres pròpies vides; i en les vides dels joves a qui els hi demanem que se salvin. I en la mesura que puguin, que ens salvin.

Xavier Albertí, director