Aquest matí ens hem reunit al Lliure de Gràcia amb un equipàs de primeríssima classe: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui, i amb Josep Maria Mestres com a director. Ens han citat per presentar-nos Com els Grecs, de Steven Berkoff, de qui Mestres explica que se’l coneix com a “el noi dolent de la Gran Bretanya. I no només per ser un dramaturg punyent i amb un punt gamberro. Ha fet de dolent a moltes pel·lícules, tothom li oferia aquests papers per la cara que té i s’ha fet gairebé més famós com actor que com escriptor. I és que ha estat dolent a Octopussy, Rambo, La naranja mecánica i un munt més!… Mestres diu que els diners que guanyava amb el cinema “els invertia en fer el teatre que li agradava: transgressor i contestatari.”
L’argument és d’aquells que “es reactualitzen cada vegada que es fan. Ho va escriure ja fa uns 40 anys, però a cada lectura veus coses que entronquen amb la realitat del moment. Ara mateix podem dir que parla de l’auge de l’extrema dreta i de l’empoderament del feminisme”, diu Mestres.
‘Com els Grecs’ transcorre al temps de la Thatcher
COM SERIA AVUI L’ÈDIP?
L’obra parteix del mite d’Edip de Sòfocles, però situa la història al West End de Londres, un barri on viu gent de classe desfavorida i en ple auge del moviment punk al temps de la Thatcher. “És una versió gamberra, transgressora, divertida i arriscada, amb un llenguatge obscè, líric i intel·lectual a la vegada. I és plena de referències a Shakespeare!”, exposa el director.
‘Com els Grecs’ transcorre al temps de la Thatcher, en plena etapa punk
Pablo Derqui es posa a la pell de l’Eddy (Èdip), un jove apassionat que busca reafirmar els seus ideals en un moment en què la societat anglesa és, segons el mateix autor, “un abocador de degradació moral i corrupció. “És un món on no hi ha déus -o s’han anat relaxant- i, per tant, no hi ha càstigs divins. I és en aquest món que ens adonem que som nosaltres els responsables del que fem. Berkoff no castiga el seu Eddy i sense el càstig ens torna més transgressors. No us podem explicar gran cosa més de l’argument, només que l’Eddy no és heroi ni antiheroi. Passa per tots els estadis pel que passa amb Sòfocles, però traduïts a la realitat.”, diu Mestres. Però afegeix: “L’obra arrossega un nivell d’exigència altíssim perquè el mateix Berkoff va decidir que cada actor interpretaria més d’un personatge. I vull agrair la generositat d’aquestes bèsties de l’escena, perquè l’obra és ferotge i requereix una entrega absoluta!”
Mestres també ha volgut lloar la feina del traductor Joan Sellent: “El text té un devessall de paraules que requereixen un nivell i domini molt exigent de l’anglès. Empra paraules molt feridores perquè ens vol ferir. Cal que arribi bé a l’espectador perquè no és una obra per relaxar-nos: és de les que posen deures abans de marxar!”
CONVERSEM AMB TOT l’EQUIP
Derqui explica que “és un text que llegit és molt divertit i et motiva. Després veus la dificultat i la dimensió que carrega, però això ens posa en risc i és un sentiment agradable per a un actor. És una obra gamberra i arriscada, que requereix un bon domini del text. És tot un plaer fer-ho, de debò!”
Pep Cruz i Mercè Arànega a ‘Com els Grecs’
Pep Cruz, que fa’els dos pares’ assegura que “és una de les històries d’amor i de passió més ben explicades que he vist, neix com un lliri enmig de les escombraries. Passa sota la merda però amb el llenguatge de Shakespeare. L’amor és l’únic que ens salva!” i sobre la interpretació: “Tots quatre interpretem personatges amb un cert pes perquè, tot i que n’hi ha que són intervencions per divertir l’espectador, inclouen corredisses i canvis de roba. És molt dinàmica!” L’actor ha volgut senyalar que “fa 51 anys que treballo als escenaris i mai havia estat al Lliure fins fa dos anys, que vaig tenir el plaer de interpretar Davant la jubilació. Estic molt content de tornar-hi!”
Mercè Arànega interpreta l’esfinx, la mare de debò i la cambrera. Ens explica que “la primera part és més fàcil que la segona, que és una declaració de principis de l’autor. Escriu amb termes absolutament masclistes però en realitat en fa una crítica ferotge, cal donar-li la volta!” En aquest sentit, Mestres apunta que “el text és absolutament punk i políticament incorrecte. Quan en vam parlar amb el Lluís Pasqual va acceptar de seguida! I és que sovint passem a censurar-nos nosaltres mateixos. Ell va dir que és sa que tot el que sigui transgressor pugi als escenaris.”
Sílvia Bel i Pablo Derqui
Per a Silvia Bel, que fa la dona, la Doreen i la cambrera: “El text destil·la la poètica de l’obscenitat però cal defensar els personatges malgrat siguin obscens. És com caminar per la corda fluixa sense matalàs: fa pujar l’adrenalina. És molt diver fer teatre quan hi ha risc! Jo abans era escaladora i m’agrada el risc. I a l’espectador li passarà com a nosaltres!
A l’obra, Berkoff ens explica com funciona el creixement del populisme i com fa pujar l’extrema dreta, sobretot en un ambient on dominen les classes desfavorides. I ho fa en un llenguatge sorprenent. “És visionari que escrigués això fa 40 anys! La Sílvia té un monòleg preciós quan li maten el marit, que diu coses com I ara qui em pegarà? A qui rentaré els calçotets? Un monòleg meravellós que arranca el riure però que diu coses terribles!”
I en Pablo Derqui, que també interpreta l’Endeví, incideix en què “defensem coses incòmodes, però ho hem de fer. Com ara una elegia a les dones quan Eddy mata l’Esfinx. És un home que adora les dones, que se les tira totes… Sembla un cant al masclisme perquè sigui llegit al revès!
El pare i la mare adopten l’Eddy, acompanyen el protagonista a escena i fan lluir aquesta revisió del mite amb uns personatges grotescos capaços d’arrencar, d’entre les inquietants paraules de Berkoff, el riure del públic. “Diem totes aquelles paraules que els pares ens deien Això no es diu. Ho diem tot!”, apunta el Pep.
“He pogut comptar amb el repartiment d’actors ideal, el millor, sense ells quatre no l’haués pogut fer.” conclou Josep Maria Mestres,
Com els grecs es va estrenar el 1980 al Half Moon Theater de Londres i des de llavors se n’han fet nombroses versions, incloent-ne una d’operística i una de cinematogràfica. Després de 20 anys sense fer-se a Barcelona, es podrà veure de l’11 d’abril al 12 de maig al Lliure de Gràcia.
No us ho penseu a comprar les entrades, eh! Ja hi ha llistes d’espera i tot!