El Lliure de Montjuïc acull ‘Aquell dia tèrbol…’, inspirat en la pel·lícula ‘Les verges suïcides’

Escrit per Teresa Bruna

10.07.2021

Avui hem anat al Teatre Lliure ben intrigats. Ens havien convocat per presentar-nos Aquell dia tèrbol quan vaig sortir d’un cinema i vaig decidir convertir-me en un om, un títol que no dóna gaire pistes però que és el més llarg de la temporada. I efectivament, ha estat molt interessant.  Un text colpidor, creació de la dramaturga Eleonora Herder i direcció d’Alícia Gorina. El muntatge teatral dona veu als personatges femenins idealitzats de la pel·lícula Les verges suïcides de Sofia Coppola. I s’aproxima a les zones fosques d’aquella història, 20 anys després de l’estrena del film. Obre la programació d’aquesta temporada de la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc el 14 d’octubre, on es podrà veure fins el 14 de novembre

Joan Carreras i Mia Esteve són al capdavant del repartiment. I  les cinc adolescents, que provenen d’un càsting, són: Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents. Elles els donen veu actual i ens permeten saber què pensen les adolescents d’ara, a diferència de la versió cinematogràfica. “A la pel·lícula no parlen, no s’expliquen, no tenen veu, no en sabem res… Tot està explicat des dels homes, des d’una mirada masculina on les dones es veuen com objecte. Ara volem que les noies deixin de ser objectes per fer-les subjectes de l’obra”, ha explicat Alícia Gorina a la presentació,  L’acompanyaven la dramaturga Eleonora Herder i el director del Lliure Juan Carlos Martel. També hi ha assistit les actrius, que ens han anat explicant cosetes. 

La creació

L’obra parla de 5 germanes que se suïciden col·lectivament. “Tot està explicat des de punt de vista nostre. Elles no parlen a la pel·lícula, no sabem res sobre elles. Al llibre els narradors son els nois, mentre la imatge de les noies arriba a l’espectador des d’un punt de vista masculí.” Veiem, doncs, també, com ens ha influenciat la mirada masculina a través del cinema.

Si bé el que explica la pel·lícula és una vivència personal, parla també de com la societat es reestructura a partir de gent molt jove o adolescents. Com ens situem amb aquesta nova generació tan potent que està sortint.

Gorina ha dit: “Vaig arribar a la història a través de l‘Eleonora. Vaig comprar el llibre i em va marcar molt i per coses diferents. A més, coneixia la pel·lícula, que em  va frapar a la meva adolescència. Retrata una feminitat esplèndida amb cinc noies guapissimes… Una imatge irreal que em va agradar molt!”

La pel·lícula es va convertir en un referent per a molta gent, sobretot noies joves: “No se sabia el perquè del suïcidi i com a jove em va provocar sensacions. Com moltes altres, va ser també un referent per a mi com a directora. Les pel·lícules són font d’inspiració i una influència molt gran. No és el primer que faig a partir d’una pel·lícula! I ara ens serveix per veure com ha canviat el mon en 20 anys!”

Gorina tenia clar que les intèrprets havien de ser adolescents. “No és que no siguin professionals però tenen poca experiència per l’edat. Tampoc tenen ofici i jo ho trobo molt bonic. Són adolescents i el que cal és que es fiquin a la pell dels personatges. I ho fan molt bé!”

Joan Carreras i Mia Esteve són els pares de les protagonistes, que apareixen estereotipats i intransigents. “Nosaltres som la representació del món dels adults. Som allò que les noies veuen i creuen dels adults”, ha explicat Carreras, recentment guardonat amb el Premi Max 2021 com a Millor actor per la seva actuació a Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard).

La música l’ha composat la Clara Aguilar. “No hem agafat la de la pel·lícula. L’hem feta nova. La Clara ha fet un treball guapíssim. Va partir de  l’imaginari estètic de les Highschool americanes dels anys 90. La Clara ha buscat referències, ha volgut saber gustos musicals. Tenim molt talent musical al grup!” 

Paraules de les protagonistes

“Som com un pack que no sabem anar soles. Tenim molt bona connexió. Som les noves germanes Lisbon”, han dit. 

Les cinc protagonistes ens han anat explicant les seves impressions: “Gairebé totes hem vist la peli abans del càsting. Però ens ha estat molt difícil  trobar opinions de la pel·lícula! Només conec dues persones que l’han vist i els ha encantat.” 

“El repte més gran és posar part de tu en una obra. És un repte veure la teva vida a l’escenari, barrejada amb noies que tenen una vida molt diferent! Hem buscat un equilibri entre la nostra actualitat i la seva vida.”

Mia Esteve apunta que és molt maco el punt de responsabilitat d’elles. “Quan interpretes teatre de creació, es una de les coses que t’empoderen més! Perquè tu ets responsable de tot el que fas! Veure-les treballar  m’ha fet vibrar. Jo ja sóc en un altre lloc però elles comencen un camí de creació meravellós.”

Joan Carreras assegura que: “són més professionals que mots professionals. Tenen  rigor, predisposició… han de bolcar tot el seu talent a la peça. Són les protagonistes i ho assumeixen amb un compromís enorme. Són  molt potents, el seu compromís i la seva responsabilitat són impressionants!  Nosaltres som uns pares conservadors i amb venes als ulls. No som capaços de veure més enllà.”

L’espai no és una casa. “No volem pensar que passa en una casa on estan tancades. Perquè en realitat estan tancades als seus cossos. Les noies reflexionen sobre com són mirades”, ha afegit Eleonora Herder, dramaturga d’un l’espectacle que s’ha inspirat en textos d’artistes clàssics i més contemporanis com Albert Camus, Donna Haraway, Paul B. Preciado, Greta Thunberg, Joey Soloway, Virginia Woolf, així com a partir de converses amb les joves intèrprets, seleccionades en un càsting de més de tres-centes noies. El muntatge fuig de l’espai íntim d’un casa per mostrar-nos aquestes noies en l’espai públic de l’escola, tot evocant l’ambient típic dels gimnasos i sales de ball dels high schools americans.

L’espectacle aborda temes com el gènere, el sexe, els abusos, el suïcidi o el medi ambient, temes que, en paraules d’una de les actrius, Lea Torrents, “interessen als joves”. Tot i això, elles mateixes reivindiquen que és un muntatge sobretot per als adults: “Volem que els adults vinguin amb la disposició d’aprendre de la nostra generació”, ha afegit Roc Martínez, una altre de les intèrprets.

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema… compta amb vestuari i espai escènic de Sílvia Delagneau, amb Max Glaenzel a l’escenografia.

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. Les verges suïcides, 20 anys després. Es podrà veure del 14 d’octubre al 14 de novembre. Té una durada de 2 h. En català i castellà. Teatre Lliure de Montjuïc.