Els més jovenets han de saber què vam viure els seus progenitors en temps de dictadura. A més de l’interès històric, perquè són esdeveniments que ens canvien i els hi ho traspassem. Ara, el Teatre Lliure hi contribueix d’arrel amb l’espectacle Frank, que parla del franquisme amb un llenguatge pensat per a tothom, a partir de 7 anys. Es podrà veure durant tres caps de setmana, del 15 al 30 de maig a l’Espai Lliure de Montjuïc.
A partir del llibre il·lustrat de Ximo Abadía ‘Frank. La increïble història d’una dictadura oblidada’ (Dib-buks), XIX Premi Llibreter 2018, les creadores Clara Manyós i Xesca Salvà han adaptat per a l’escena aquest conte sobre el dictador Francisco Franco. Aquest matí s’ha presentat als mitjans. amb la presència de les creadores i de les intèrprets, Agnès Busquets, Anna Pérez Moya i Núria Solina.
Georgina Oliva, directora de programació i continguts del Lliure, ha conduït l’acte parlant amb les creadores en format entrevista. Ha puntualitzat: ”Aquest any tenim alguns espectacles que volen posar llum a la història més fosca d’Espanya. Tenim el 23 F Anatomia d’un instant, de l’Àlex Rigola, El bar que se tragó a todos los españoles i també havíem de fer una història sobre el feixisme a Portugal per una companyia portuguesa que no ha pogut venir. I buscant, vam trobar aquest conte i ens va semblar una manera molt interessant d’acostar aquesta història als menuts.” Van contactar amb les creadores i els van demanar que ho tractessin de manera que es pogués explicar als més petits. “Ara estem molt intrigats i emocionats perquè ja és a punt d’estrena: el 12 de maig a les escoles i el 15, al teatre!”.
Per passar del llibre a l’escena, havien de crear alguna cosa més real. “Ens va ajudar molt situar l’espai de manera que els nens i nenes en formessin part, que no veiessin el feixisme des de fora. I estaran asseguts i enquadrats com les actrius a la història. Volíem que transitessin pel franquisme i veure com s’hi podien relacionar. Ens hem distanciat una mica del que és la vida per explicar sobretot el sistema.”-
El moviment de les actrius es quadrat, només es poden moure una manera determinada perquè els nens i nenes entenguin que el feixisme és limitat i quadrat, com la falta de la llibertat. “Del conte de Ximo Abadía n’hem agafat la idea d’un dictador que trenca, enterra i fa desaparèixer tota la resta de formes per tal que només existeixin quadrats”, expliquen Manyós i Salvà.
L’argument
Gira a l’entorn de la idea que el feixisme es va poder trencar, però només fins un cert punt. “Encara no ens podem moure amb tota la llibertat que voldríem. Sota d’un mon quadrat estan les llibertats i no tothom n’ha pogut sortir.” Georgina Oliva puntualitza que no es un espectacle. infantilitzat. I els pregunta com ho han treballat per ampliar el públic. “Havia de ser un espectacle que poguéssim gaudir tant com autores adultes que com nenes participants. La idea és generar preguntes als adults i als petits.”
Pel que fa a la presència de l’humor, en una temàtica com aquesta: “Teníem clar que el feixisme que construïm havia de ser engrescador, perquè ‘ells’ el venen com engrescador i festiu. Ens hem rendit al fet que proposem jugar, però que dins la festa cal trobar l’amargor. I com que els nens volen entrar a la festa, els ensenyem la part fosca.”
Les actrius porten quatre carotes gegants, idèntiques, que representen a Franco. Això permet revisitar la història des d’un lloc nou, mirant la cara del dictador directament i jugant amb el personatge. ”La idea és que en totes les carotes es pugui reconèixer l’autoritarisme i el feixisme, També vol dir que en un regim totalitarista, el líder pretén fer rèpliques d’ell mateix. Com més semblant i unificat sigui tot, millor. És el que es un règim feixista! I també és la història d’un sistema en què Franco no hi és tot sol. És una mica la metàfora de que hi ha molts ‘francos’. El que vol el joc és repensar la idea que Franco hi va ser i que encara hi pot ser. O que encara hi és com a Madrid! Que cal estar alerta.”
La Núria Solina diu: “:És un joc divertit. La idea és que que Franco era petitó i cap gros. És una imatge patètica que hi és i no hi és. Patètica i divertida.” No el porten tota l’estona: “.És un recurs més, és molt visual. Però hi ha una part que fem de funcionaries del règim, de demòcrates… Fem tots els papers!”
Un treball d’equip
Frank és una creació col·lectiva. “Som representants d’un equip gran de 15 persones on tots som iguals. Hem intentat fer confluir tots els llenguatges des del principi i hem vigilat que tot vagi quadrant. Hem estat sempre al servei de la historia. És un privilegi treballar així!”, comenten.
Sobre la pregunta de què s’enduran els nens i nenes, responen que “Falta un posicionament final que té a veure amb que cal conèixer el passat per avançar cap al futur. Ha estat molt difícil explicar la democràcia, és més fàcil explicar el feixisme. Tenim molt clar que el règim va continuar, que no s’havia trencat del tot i que s’havia d’explicar. Ens ha sortit una mena d’embolic del que la conclusió final és que estem amb forats mig tapats, encara amb morts a les fosses i amb llibertats a mitges. El missatge no és prou positiu, però és el que hi ha, i tots junts hem de intentar obrir forats.” Admeten que ·”És complicat explicar una història als nens sense final, sense intentar donar lliçons. S’enduran molta informació, moltes imatges i cada nen es quedarà amb la que més l’ha impactat. El que volem és que preguntin.”
Tres dones de tres generacions
L’espectacle està interpretat per tres dones de tres generacions: “Ens vam preguntar com explicaríem el feixisme i vam decidir que volíem que hi hagués generacions diferents, una que l’ha viscut, una que gairebé i una que no. Necessitàvem tres actrius disposades a jugar. Volíem aprendre a explicar aquesta història des del present i també des del riure. I vam pensar que aquestes tres dones, amb la seva energia i les seves històries, ens ajudarien a fer-ne una mirada més polièdrica. I el repartiment és perfecte! S’hi han llençat i han jugat a tot el que els hem demanat”, expliquen Manyós i Salvà. “He passat per moments de molta intensitat emocional, potser perquè jo he viscut la història”, reconeix Núria Solina, la més gran de les intèrprets.
Donada la rellevància de la part física -en un espectacle sense text-, han anat construint el caràcter de cada personatge en funció de la generació. Núria Solina explica que “hi ha molta dificultat però rebem molt a canvi. Jo he viscut la història i recordar m’ha produït moltes emocions. M’agradaria saber quines preguntes fan els nens!”.
Per a Agnès Busquets “Ha sigut essencial això que ha dit la Clara: fer un exercici de confiança i jugar. Però sobretot escoltar. Nosaltres tres no ens coneixíem de res. ha estat meravellós confluir tres codis tan diferents, hem aconseguit crear un codi unitari! Ens meravellem una de l’altre i hem anat xuclant. També és molt xulo sortir de la sala de confort. Jo fa molts anys que treballo en un altre registre i em venia de gust sortir a jugar, provar..” El registre al que l’Agnès fa referència és el còmic. Des de fa molts anys és una de les protagonistes del Polònia!.
Totes tres coincideixen que és una proposta per a infants i també per a adults, sense cap mena de censura, on es diuen les coses pel seu nom. “Va dirigit a pares i mares que vulguin tenir una experiència on ells també gaudeixin i després puguin reflexionar a casa”, afegeix l’Agnès.
Anna Pérez Moya apunta que “El moviment ens ha ajudat a través de la metàfora. Tot ho hem viscut a traves del cos. Hem tingut pautes claríssimes sobre el moviment, el recorregut, l’acció…”
Els nens entenen el franquisme?
La Georgina fa aquesta pregunta i respon l’Agnès: “Jo tinc un nen de10 anys i ha fet de conillet d’índies a casa. Primer li vaig ensenyar el llibre, no li va donar importància. I em va venir a veure a un assaig. La seva reacció va ser interessant li va picar la curiositat. Estava intrigat per saber més, per veure-ho endreçat. Crec que anem per bon camí, que hem fet servir llenguatges atractius. Estan acostumats a coses ràpides i hi ha mots incentius i moltes imatges!”
En general hi ha curiositat per saber com reaccionen: “Ells estan acostumats a les pantalles, tot va molt ràpid. Els nens són més receptius del que ens pensem i un gest els pot explicar moltes coses. Tots trobaran el seu espai com a mínim per preguntar coses.”
L’espectacle s’acompanya amb algunes projeccions. Una és la representació de la dissidència, amb gent que encara defensa la llibertat; també hi ha un petit vídeo de la historia de Franco que la fan les mateixes actrius.
Acabem amb la pregunta final, sobre si hi ha interacció amb el públic: “Hi havia una interacció pre-Covid a tope, però malauradament no s’ha pogut fer com volíem perquè som en etapa Covid o post Covid i n’hi ha menys. De moment, cap al final es demana participació a mà alçada. Hem fet un gran esforç per vehicular-ho cap on ha anat. No sabem si és millor o no, però queda bé. .Els nens estan a la llum com les actrius. Ens podem trobar en que algú es prengui la llibertat d’expressar-se…”
I ja ho tenim. Georgina Oliva ha tancat l’acte dient “No es pretenia que fos un espectacle pedagògic. No hi ha text, no hi ha vocabulari…. Però s’enduen una experiència sobre Franco, el feixisme, la llibertat soterrada, la manca de llibertats, l’aparició d’algunes tapes que no s’obren… Els tindrem a l’Espai Lliure!”
|
|
|