El teatre Tantarantana recupera fins aquest diumenge 16 de desembre There was a fiesta! (at Carnegie Hall. Un espectacle que ve de lluny:“El vam descobrir, ens va agradar molt, però no disposàvem d’espai a la programació perquè ja estava feta. Amb tot els vam poder encabir i l’èxit va ser tal, que des de llavors els hem volgut tornar a tenir. Finalment ha estat possible i per a nosaltres és tot un plaer programar-los. L’obra ha estat qualificada d’una perla!”, ha exposat Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana, a la presentació.
“A la primera etapa, estàvem encara en procés de investigació. Però va funcionar molt bé i vam iniciar un recorregut molt bo. Des de llavors, ha anat canviant perquè el teatre és viu i sempre canvia. Però a més, perquè el protagonitza és ara Toni Vallès i amb el fer de cada actor, canvien els personatges”, assegura Salvador G. Sánchez, autor i director de la proposta. L’interpreten Cinta Moreno i Toni Vallès, a més dels músics de la formació de jazz barcelonina Joel Moreno Codinachs Trio, que són Joel Moreno, Santi Colomer i Oriol Roca. Es podrà veure del 28 de novembre al 16 de desembre.
There was a fiesta! (at Carnegie Hall), és una història que connecta amb tots els gustos perquè ens parla de la música i de dictadura, tot explicat en una mena d’híbrid entre teatre i música (un 50% de cada). Un viatge personal i musical entre el 1930 i el 1950, que parteix de l’Espanya d’abans de la Guerra per arribar fins als estats Units de la postguerra. “Ens vam adonar que en aquella època van néixer estils musicals de la talla del jazz, el rock i d’altres, resultat de la gran emigració que, des de diversos llocs, va anar als Estats Units amb tot el bagatge musical dels seus països, majoritàriament d’Europa i Àfrica”, explica el director.
L’ARGUMENT
Patty Lemon i Martin Bennet són dos cantants de jazz oblidats de la història musical del nostre país, però que van estar a punt de triomfar a la indústria discogràfica americana. Prenent com a fil conductor les cançons de l’últim concert que van oferir al mític Carnegie Hall de Nova York l’any 1959, l’obra explica la història d’aquesta parella, una cantant andalusa i un cantant català que es van conèixer a Barcelona als anys 40 i que van acabar jugant un paper determinant en el desenvolupament de la música moderna.
Els personatges no són reals… del tot: “El text està fet a partir de fets reals i cada personatge és una síntesi de molts que van fer camins similars. Per a la Patty ens hem inspirat en Rina Celi, una cantant de la Barcelona dels anys 30 que, històricament, va ser la que va introduir el micro als concerts perquè… sense adonar-se, feia una música que avui en diríem de Big band. Va acabar exiliada a l’Uruguai escrivint novel·la negra.”
El personatge de Martin Bennet sorprendrà perquè s’inspira en un cantant de qui la política de l’època no en deixava parlar gaire: el mallorquí Bonet de San Pedro. “Tocava en una banda meravellosa que es deia Bonet y los Siete, de Palma, i que sonava com poden sonar Grapelli o els Gipsy Kings. Però el que no s’ha dit prou és que la dictadura de Franco va prohibir el jazz, el que el va obligar a fer un viatge musical molt frik. Barrejava títols com ara Fox Trot- Flamenco, per poder passar la censura.”
Martín també s’inspira en Xavier Cugat, el català que va triomfar als Estats Units i que fins hi va contribuir a crear nous estils sonors. És, doncs, una història no real en el sentit literal, però molt ben documentada. Fins i tot veurem a l’obra el Decret que va prohibir el jazz l’any 1948!
EL PROCÉS DE CREACIÓ
Toni Vallès ens explica que “la primera idea ja va sorgir fa uns cinc anys. El Salva, la Cinta i jo vam descobrir que la música americana parteix dels anys 50, que abans, tot estava per fer. Vam començar a investigar sobre aquells anys tan importants, ja que van ser testimonis del naixement de tants estils. Finalment no em vaig poder incorporar al repartiment i ho va fer Aitor Galisteo. Naturalment, estic encantat i em fa molta il·lusió fer-ho ara, poder tornar a un tema que conec i que vaig treballar.” En Salva assegura que la interpretació d’en Toni ha influenciat la de la Cinta. “Vam intentar no fer-li fer el mateix al Toni que el que havia fet l’Aitor Galisteo!”
El director diu que la idea inicial era un concert, sobre la part americana “però ens ha sortit una història sencera. Vam quedar admirats de les barreges culturals que s’originaven sense cap mena de problema: Nat King Cole, un americà, cantava una cançó italiana, Arrivederci Roma, en castellà. O la Carmen Miranda, que era brasilera, cantava temes cubans. I l’Abbe Lane! Hem estirat d’aquest fil.”
Però no només parlen de música. L’obra exposa moltes coses de la dictadura que s’han esborrat de la història com ara que enviaven els homosexuals a treballar als anomenats Camps de Treball, separant “els actius dels passius” o que la dona havia de demanar permís al seu marit per treballar… En Salva explica que “em vaig adonar que després de l’1 d’octubre la gent reia a determinades escenes en les que abans no havien rigut. L’obra és una comèdia, que explica moments dramàtics sense perdre l’humor. Però en un context on arreu del món sembla haver-hi un retrocés de la llibertat d’expressió, hi ha escenes que de cop agafen un significat més profund, o fins i tot, es tornen còmiques. El text parla de la dictadura, però tothom té al cap fets d’actualitat.”
Pel que fa a la música, que ha dirigit Joan Moreno, “les cançons es canten quan toca, no com en un musical.” I diu que els músics també s’han deixat portar per la història i han canviat l’actitud: “A poc a poc ens han anat demanant presència! Primer, els actors parlaven d’ells dient tal va dir o l’altre va contestar... Ara han volgut dir ells les seves frases. I fins i tot hi han afegit les seves pròpies morcillas.”