Avui s’ha presentat al Teatre Nacional de Catalunya El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, l’espectacle que ocuparà la Sala Tallers del 17/2 al 6/3. És una història poètica i documental creada per Xavier Bobés i Alberto Conejero, a partir de textos de les nenes i nens de l’escola
de Bañuelos de Bureba; de Patricio Redondo i de Marina Garcés. L’interpreten Xavier Bobés i Sergi Torrecilla  I parla sobretot   d’Antoni Benaiges,  mestre de Mont-roig del Camp, que va anar a treballar a l’escola de Burgos.

Carme Portaceli, directora del TNC, ha obert l’acte presentant els assistents: Alberto Conejero, Xavier Bobés, i l’actor Sergi Torrecilla, que es fica a la pell del Mestre Benaiges. Conejero ens ha situat una mica a la història: “Som a l’any 1936. Benaiges troba feina a Burgos com a mestre d’una escola. Impressionat pel fet que els nens d’allà no havien vist mai el mar, els en va parlar. Pocs mesos després paga de la seva butxaca una impremta i un gramòfon. Els nens i les nenes hi graven les seves emocions, somnis i pensaments. Les respostes eren tan emocionants que els va prometre que els portaria a Catalunya perquè coneguin el mar.”

Com a resultat, el mes de gener de 1936, els nens i les nenes publiquen:  El mar. Visión de unos
niños que no lo han visto nunca. El quadern conté les expressions dels escolars de com s’imaginen el mar; les seves pors i els seus somnis. Però va arribar el 18 de juliol, van picar a la porta de Benages i el van afusellar 7 dies després. La promesa del Mestre ja no es podrà complir.

Portaceli confessa que: “Em vaig colar a l’assaig i em vaig quedar clavada de l’extraordinària poesia de Alberto Conejero, que és poeta. I la ja reconeguda poesia visual del teatre d’objectes de Bobés. Estem contents perquè tenim més del 70% de les entrades venudes, el que vol dir que la història interessa la gent.”

Paraules dels creadors

El text parteix d’escrits del propi mestre, que Martí Sales ha traduït al català. També hi ha text de Marina Garcés i dels nens i nenes de l’escola del poble. Alberto Conejero dóna les gràcies per l’acollida en un perfecte català i ens parla del muntatge:  “Tracta també del que el Mestre va aprendre dels nanos, acostumats a viure sense llum ni aigua. Jo, que sempre estic embolicat amb la Memòria Històrica, penso que en aquests moments és bo parlar-ne. El passat és viu!”  Ha donat les gràcies a molts: al TNC per acollir-los, a la família de Benaiges, i a Sergi Bernal perquè: “defensa la memòria del Mestre afusellat per una depuració que va afectar més de 400 mestres els dos 1ers. mesos de la Guerra Civil.  Parlem de Benages per parlar de molta gent. Parlem del nostre passat per construir un futur junts. I vull agrair als Mestres la seva feina!”

Per a Xavier Bobés significa una nova manera d’explicar històries no només vidual: “L’objecte dialoga amb la paraula i amb l’espai. I els materials són reals o reproduccions de quaderns de col·leccionistes, com Sergi Bernal i altres, que ens han cedit i dels que ja en queden poquets Són objectes dels anys 30 empapats de història: tinta, discos de pedra… Objectes rudimentaris que ens permeten viatjar a una altra època. Per a mi ha estat un treball que dóna espai a l’imaginari. I on els objectes són tan importants com la paraula.”

Sergi Torrecilla agraeix que li hagin proposat participar en aquesta peça: “feta per persones coherents, artistes i poetes. Coherents perquè han aplicat la poesia que el Mestre aplicava i fan del fet teatral un aprenentatge coherent. He après molt de la seva manera de tractar els alumnes. Era una època en què les escoles tradicionals educaven a la vida.”

L’espectacle és molt especial. Parla de la memòria però també del present, perquè ens interpel·len a dia d’avui: com ens relacionem a l’escola? o com a persones? Torrecilla explica que: “Jo vaig anar a una escola que tenia aquests valors i on primava educar les persones; les relacions humanes, el contacte amb a natura… Estic molt content de participar-hi i de donar la veu a Benaiges.” 

TRANSMISSIÓ DE CONEIXEMENTS

L’argument parteix del treball que Bernal ha fet amb el text. “Ha fet una gran feina de documentació treballant des del 2010. Ha parlat amb famílies dels alumnes, ha visitat hemeroteques… I ha recuperat la veu de Benaiges, que estava en un calaix. Això li ha permès teixir una vida a partir de la recerca de textos i persones. Ens ha transmès coneixements i el permís de la paraula.” Apunten que l’escola és un espai d’aprenentatge a dues bandes: són aprenents els alumnes però també  els mestres. Per a Marina Garcés “l’escola és un espai polític del que els polítics no en parlen. Un país que no ajuda l’escola no confia en el futur.” 

El públic trobarà dos intèrprets que fan el viatge que hem intentat fer a partir de textos de Benaiges. “Els presentem els objectes, fem projeccions i intentem que els objectés dialoguin amb les paraules de Benaiges. Un collage que uneix els escrits amb els alumnes, fins que esclata la Guerra.” Conejero ho qualifica de: “teatre poètic, documental, audiovisual i un moment màgic en què els nens i nenes de l’època tornen a viure.” 

Al torn de preguntes, es vol saber l’orígen del projecte. Xavier Bobés explica que es van conèixer amb Conejero al seu espectacle Cosas que se olvidan facilmente, quan el va anar a fer a Madrid. “Ell em va regalar el llibre de Bernal sobre Benaiges. Em va entusiasmar la idea de muntar-lo i l’any passat va sorgit la possibilitat gràcies a Carme Portaceli.”  

Una pregunta important, donat l’argument, ha estat si es farien sessions escolars. Doncs es faran el dimecres al matí. “Tenim molta demanda i moltes ganes de fer-les”, diu Portaceli. I continua: “T’adones del gran  interès que ha despertat l’espectacle. Pot funcionar molt bé. I després de la funció hi haurà una post amb els artistes. Els alumnes també podran portar amics. Des del TNC s’ha fet un vídeo i s’ha enviar a les escoles perquè ho puguin preparar.”

Xavier Bobés vol acabar destacant la importància d’aquell gramòfon: “És un episodi bonic. Nens i nenes estan tots junts escoltant el gramòfon a classe. Als anys 30, escoltaven per primera vegada una música que no s’escoltava a Missa. L’escoltaven rient, eren feliços”, confirma Conejero. que recorda que: “En aquella època, quan les nenes tenien la primera regla les treien de l’escola per casar-les. I de cop i volta  tot va canviar. Tenien el dret a parlar, a escriure… El mestre els diu: “Teniu dret a ser feliços. a que se us escolti, a ballar. ”

I el Mestre imagina un altre futur amb eines com el gramòfon. I l’alegria com a forma de resistència!

Acabem amb una nota dels directors:

L’any 1934 el jove mestre català Antoni Benaiges arriba a l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos. Pocs mesos després paga de la seva butxaca una impremta i un gramòfon. Des d’aquell mateix any, els nens i les nenes publiquen les seves emocions, somnis i pensaments.
El mes de gener de 1936, els nens i les nenes publiquen El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. El quadern «conté, en format de vers, més que de prosa, les expressions dels escolars de com s’imaginen el mar, les seves pors i els seus somnis». El mestre els promet que aquell mateix estiu els portarà a Catalunya perquè coneguin el mar. El 25 de juliol de 1936 Benaiges és afusellat. La promesa del mestre ja no es podrà complir.

La peça –fruit de la nostra primera trobada com a creadors– proposa un dispositiu en el que els objectes, el poema i el material documental conviuen sense jerarquies.
Xavier Bobés i Alberto Conejero, autors i directors de l’espectacle