Avui s’ha presentat al TNC La casa del dolor. És una obra de Víctor Sánchez Rodríguez (autor i director) que, en paraules seves: “S’endinsa en la vida d’una família aparentment perfecta…” L’espectacle arriba amb un retràs de la data prevista a causa de la Covid, però: “Un temps abans hagués estat dramàtic. Però ara ja ens ho prenem amb naturalitat! Aquí tots l’hem agafat i ja ens abracem i tot!” continua Sánchez bromejant… o no!
L’interpreten: Antonio Escámez, Amparo Fernández, Júlia Genís, Lina Lambert, Pol Monen i Carles Sanjaime. Tots han assistit a la trobada, que ha presentat la directora del TNC, Carme Portaceli. És una producció del TNC, amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura (Generalitat Valenciana), que es podrà veure: del 26 de gener al 20 de febrer a la Sala Petita. Tot seguit, farà gira per València: el 5 de març estarà en cartell al Teatre Principal de Castelló. I de l’11 al 13 de març al Teatre Principal de València.
Portaceli ha començat explicant que: “La casa del dolor pertany a un projecte meu que al que anomenem 3D. Vol dir que forma part d’un cicle de tres dramatúrgies catalanes contemporànies. La primera va ser Nosaltres, d’Helena Tornero; aquesta és la 2a. i la següent serà El pes d’un cos, de Victòria Szpunberg”. El projecte inclou el viatge de l’espectacle per pobles i ciutats de llengua catalana: Catalunya, València, Balears i fins i tot arribarà a Andorra: “Passejarem junts després de l’estrena d’aquest espectacle!” Han anunciat també que: “És un dels textos que publiquem al projecte Llegir el Teatre.”
Portaceli està molt contenta de treballar amb Víctor Sánchez: “El conec des de fa molts anys! Pertany al nostre gruix i a la nostra cultura Va ser alumne meu i tenia moltes ganes que vingués en aquesta meva primera temporada. Va proposar aquesta obra que parla del micromon d’una família, que és com un micromon de la resta del mon: la càrrega i totes les frustracions, les coses en positiu i negatiu. Victor fa créixer els nostres somnis, les nostres projeccions… tot el que posem en els altres i el que necessitem que els altres vegin amb nosaltres. És una obra interessantíssima, un viatge pels somnis!”
I passa la paraula al director, que reitera que efectivament va estudiar aquí, a l’Institut del Teatre. Ara viu al País Valencià i ”estic molt il·lusionat de tornar a Barcelona.”
Anem a l’espectacle
La casa el dolor parla d’una família que en podríem dir benestant. Una vida elevada, envoltada de cultura, musica, poesia… I una casa envejable, que ens endinsem en com funciona per dintre. L’excusa per engegar la historia és que estan esperant el fill, en Juli. Han preparat una festa per celebrar la seva graduació en la carrera de piano.
En Juli els comunica que no l’esperin perquè es retardarà. I no arriba. Davant la desaparició, cada familiar afronta la situació de manera diferent: la mare va a buscar ajuda psicològica; el pare sortirà a la recerca dels llocs que freqüentava. I la germana es tancarà a casa envoltada de melodrames i benzodiazepines… Anem veient els camins de cadascun d’ells, que entraran en un laberint oníric; còmic i sorprenent a través dels quals descobrirem els fantasmes d’una família que semblava modèlica. “El que pensem dels altres té a veure amb les nostres ferides: les cicatrius que ens ha fet la vida,” diu en Víctor.
Cecilia, la mare, -Lina Lambert- explica a la psicòloga que el seu fill ha desaparegut i que necessita ajuda. “Enfrontar-se a la desaparició d’un fill és un dels dolors més grans. A la mort ens hi arribem a acostumar, però quan no se sap on és, la ferida és molt dura;” diu l’actriu. La psicòloga l‘ajuda a enfrontar-se al mal que pot venir. «I enceta un camí cap a la bogeria amb un dolor molt gran. Tot plegat fa que comenci a buscar el seu fill d’una manera espiritual. És un text molt oníric. Va creixent en poesia.”
La Júlia -Júlia Genís- fa el contrari: quedar-se a casa. Des del principi veu que ella és l’Ovella negra, el contrari del Juli. “Són tres camins diferents, dels que no revelaré l’estructura, però són tres camins d’expiació i autoconeixement. L’obra té un punt partida de tragèdia però que actua com una catarsi. En realitat totes les tragèdies parlen de melodrames, família… i beuen de la tragèdia grega, que és la base de les ficcions. Hem treballat molt a gust, ha estat una feina en comú, hem fet molta pinya i hi ha hagut molta cohesió. I la Covid ens ha deixat tranquils!”
L’espectacle va néixer el 2020 per a un programa que es fa cada any a l’Institut Valencià de Cultura. «És un laboratori i vam anar escrivint, parlant virtualment… És un espectacle gran, pensat per que faci gira. Necessita pressupost. I gràcies a institucions grans com el TNC que estan al darrere l’hem pogut tir endavant.» Algú ha preguntat a Víctor si s’havia basat en una història real: «Bé. Jo no soc pare, no tinc aquesta vivència personal… No sabia què que passa si desapareix un fill. I Paco Zarzoso em va dir que era més dolorosa la desaparició que la mort perquè si no apareix, no es pot cicatritzar.»
La companyia ha donat les gracies al TNC per «comptar amb nosaltres. I a Carme Portaceli perquè ha fet possible la producció i el fet que l’elenc sigui català i valencià. Això hauria de ser més norma!», comenta Lambert. En aquest sentit, Víctor afegeix: «Sempre dic que l’endogàmia mata el teatre. Ens hem de barrejar, és precís. Quan es barregen trajectòries, generacions, maneres de pensar… és esplèndid, un aprenentatge! Gràcies Carme i també a tola la gent de l’equip tècnic, que ens han cuidat i ajudat!» L’espectacle estava pensat per girar per Catalunya però la Covid i la falta de relacions ho ha impedit.
Els personatges
Lina Lambert explica: «Jo soc la mare del Juli , a qui utilitza com a mirall negre. Ella només el veu com a una projecció seva, de les seves aspiracions. I no acaba de conèixer el seu fill perquè no s’acaba de conèixer a ella mateixa. Al final, però, tothom acaba sabent qui és. Aquest es el viatge: tots comencem no sabent qui som i acabem sabent-ho.»
Pol Monen és el Juli: «Tothom espera que sigui una nova promesa del piano. És el 1er. de la classe, va al Conservatori, té moltes aspiracions de cara al futur. Intenta fer les coses bé; és un bon fill i un bon germà. Intentar que tothom se senti bé també reflecteix algunes de les mancances i els fantasmes que té la família,» diu. I continua: «També interpreto a Walter, però prefereixo no parlat gaire i que ho vagin descobrint.»
Júlia Genís fa la Júlia, la germana bessona d’en Juli i tenen una relació mot concreta. «Al contrari del que passa amb ell, ningú espera res d’ella. La Júlia lluita contra moltes coses i contra si mateixa. En comptes d’un viatge fa una reclusió i un deixar que les coses passin, en lloc de buscar solució. Això provoca un descobriment sobre ella mateixa i decideix deixar que la situació es podreixi. Fa un viatge diferent que els altres.» I diu que: «Sóc tres personatges en un. Ajudo a la mare en aquest viatge complicat; vull ajudar-la i encara l’espanto. Crec també que soc el seu fantasma, em veu com un mirall. I soc una mica totes les mares que comparteixen problemes i intenten ajudar-se les unes a les altres.»
El pare fa un viatge de reconeixement pels mateixos personatges que, quan pensen que estan buscant algú altre, es busquen a ells mateixos. «Pare busca fill, el fill és a l’infern i tots son a infern.»
Torna en Victor: «L’escenografia parteix de l’interior d’una casa burgesa: un saló immens i un espai latent tota l’estona com estan latents els fantasmes d’ells i el camí que comencen. Un espai tumoral que va creixent, va arrossegant el saló. I millor no explicar més perquè és bonic descobrir-ho. És poètic. És un espai domèstic que es transforma en una altra cosa. Hi ha una part important que és el vent, signe de mal auguri o bogeria. Aquí l’hem utilitzat com un aixeca faldilles-catifa i que sigui el que comença el camí de l’autoconeixement. El vent els porta cap aquest camí.»
Abans de tancar la trobada, Portacelli ens torna a parlar del cicle 3D: «És de contingut social, si. Té molt a veure amb l’acceptació de l’altre, que crec que es la clau del s. XXI. Crec que hi ha tants moviments totalitaris, tants socials! el s. XXI es el segle de la diferencia. I serà aixíperquè la premsa explica molt les coses horribles del mon i la vida. També n’hi ha de bones… però no son tantes!», conclou.