Avui s’ha presentat al Teatre Nacional de Catalunya l’espectacle Prostitución; una obra de teatre documental d’Andres Lima i Albert Boronat amb direcció d’Andrés Lima que parteix de testimonis reals. L’interpreten Carmen Machi, Nathalie Poza i Carolina Yuste, totes tres guanyadores d’un premi Goya. El text neix al carrer i es construeix a partir de textos d’Amelia Tiganus, Juan Cavestany, Albert Boronat; Verónica Serra i Andrés Lima. I els testimonis d’Ana María, Isabela, Lucía, Alexa, Alicia, Lukas i la Sra. Rius. Explica què és el que envolta el món de la prostitució i els problemes que se’n poden derivar: immigració il·legal, violència de gènere, drogues, explotació de dones i nenes….
A la presentació hi han assistit: Andrés Lima i Albert Boronat (autoria i direcció; Carmen Machi i Nathalie Poza (intèrprets); Laia Vallés (piano) i Carme Portaceli, directora artística del TNC.
Carme Portaceli ha obert l’acte manifestant que: “És un dels espectacles que més il·lusió em fa portar aquí. El vaig coproduir quan era directora del Teatro Espanyol i va ser un plaer! L’Andrés m’ho va proposar i en dos minuts ho vam tenir llest. Un dels motius pels que fem teatre es que ens agrada somiar fer somiar. Però també tenir un impacte social amb les nostres inquietuds. Crec que l’obra té aquest impacte social. Encara recordo el col·loqui que vam tenir a l’Espanyol amb Almudena Grandes!” I ens l’explica:: “Hi va venir un noi que va expressar que havia estat criat per una prostituta. Ella li va donar estudis, una carrera… Una vida digna. Però ell tota la vida s’havia avergonyit de la seva mare i no portava companys d’escola a casa. I va explicar que, després de veure la funció, li diria que l’estimava. Aquest és l’impacte social de l’obra! A més, té una magnifica direcció, uns textos i uns intèrprets magnífics… És un espectacle top ten!”
A Prostitución, l’espectador viu el desig, la necessitat, el secret, la violència, la tendresa, el dolor, el plaer. Pagar per sexe. Cobrar per sexe. Posar-se al lloc de les prostitutes, córrer el risc i comprendre.
Paraules del director
Ha passat la paraula a l’Andrés Lima, que també ha exposat la seva il·lusió per portar l’espectacle al TNC “on hi ha la Carme, que és una amiga!” I també de venir a Barcelona: “M’agrada molt venir. Als de Madrid ens agrada molt poder portar espectacles i estrenar a Barcelona! Aquest va sorgir de la idea de posar-nos als talons de les putes per veure el mon. Vaig pensar que una prostituta podria ser el paradigma de la societat on vivim: tot es compra i es ven, fins i tot el cos! Una manera d’observar el mon capitalista essencial. Perquè la prostitució costa definir, però és un esdeveniment que es produeix des de temps immemorials. I toca a pobres i rics, encara que com sempre els pobres ho pateixin més. La prostitució és prop de les nostres vides.”
Un cop presa la decisió, van sortir al carrer per tenir converses i entrevistes amb prostitutes. “El més el bonic és que les actrius entrevistaven les prostitutes i ja a l’entrevista començava l’experiment teatral. Era bonic veure com des del principi hi havia una mena de metamorfosi que seguia a les paraules. Cal dir que vam trobar dones extraordinàries, amb una personalitat i una força increïbles.”
El procés complet va durar un any i mig “súper intens i bonic”. Lima diu que “vam posar l’autoria al cartell, però les autores son les veus de les dones entrevistades! Nosaltres vam fer la dramatúrgia basats en elles. I d’aquí sorgí aquest fresc que parla de tots. Es com convidar el públic a anar de putes, i que sortissin amb la idea d’haver exercit la prostitució. Posar-se al lloc de l’altre és imprescindible al teatre, però ara volem que també s’hi posi el públic. No podem donar respostes ni dir a favor de qui estem. Es posa de manifest un problema que han posat sobre la taula les organitzacions feministes: Prostitució: regulació o l’abolició. I tenim testimonis a favor i en contra. Volem que l’espectador conegui tots els costats i que prengui partit” Assegura que “el més dolorós del procés ha estat conèixer els testimonis de les dones i nenes que pateixen el tràfic de blanques. És un fet inadmissible i és la constatació que España és un dels ports d’entrada i de passada més potent d’Europa. I això és brutal. A Madrid, surts al carrer a la nit i ho veus. . Parlem de tot això. Posar el tema sobre la taula ens va impulsar i fer art amb aquestes fets.”.
Ara, els intèrprets
Carmen Machi apunta que “Em sento molt feliç de tornar a aquest Temple que sempre m’ha tractat bé i on he gaudit tant. Ja s’ha dit tot, nosaltres només podem parar de l’experiència a les entrevistes. Les hem fet pels carrers, bordells, cases… fA mi em costa molt opinar, et quedes en shock. Però pensar que després en faríem teatre era una sensació mot forta. Em feia sentir petita, rara… Elles semblaven grans dones i jo anava canviant coses: a mesura que parlàvem, desapareixia la prostituta i apareixia la dona. Ara les veig d’una altra manera. De fet, ja no les veig. Nosaltres les hem donat vida a l’escenari i ens han vingut a veure. Imagineu la responsabilitat de donar vida a algú que serà allà? S’ha fet un treball de dramatúrgia extraordinari però hem parlat d’elles. I cada cop que ho fem jo em sento súper puta!”
Ens ha parlat d’una en concret: “Us vull parlar d’Isabella que és una de les atrevides a la que jo doc vida. És transsexual i estava contentíssima. ‘Li vaig dir a tots els clients que sortia al teatre’, va dir, perquè surt el seu nom. Per a mi és una responsabilitat! Em va semblar graciós i tendre però en realitat el que volia dir és que: ´’Es dirà tot el que vaig explicar que es feia amb els nens homosexuals. Ho sentirà tot el mon que anirà al teatre. I hi va molta gent.’ Un dia va venir i es va posar a la 3a. fila amb una cara feliç com si escoltés una declaració de intencions. Jo tinc una gran responsabilitat.”
Nathalie Poza ens transmet que: “Sentint parlar l’equip m’adono que és com tornar a estrenar i el vertigen que suposa! És com la continuació d’una exploració que no acaba mai. I com més l’assagem, més ens adonem que és un assumpte inabordable. I sentim que tenim més a veure amb elles del que creiem. Em sembla un privilegi i m’entusiasma la possibilitat de donar-les veu, amb tantes coses que passen al mon. El teatre permet donar veu a molts que no en tenen, i les possibilitats d’explorar el què passa son infinites. Tinc moles ganes de seguir jugant i sentir que hi ha una atenció i una escolta; una mirada. Una curiositat que genera moltes ganes de fer la funció. Tothom té ganes d’aprofundir, discutir… i hi ha bona música, molt de plaer i mota tristesa. Però hi ha molta realitat. És el plaer del bon teatre i espero que l’obra continuí creixent.”
Laia Vallés, (piano) explica que: “Veure el material i fer una immersió al procés no te preu! Els musics estem molt acostumats a coses ràpides. I sempre que tinc oportunitat de participar a processos més lents ho faig. És un luxe i un privilegi, des dels testimonis de les dones fins la forma en com les han filtrar! La música és de Jaume Manresa. Parteix d’una simplicitat molt extrema però requereix també una atenció molt extrema. Sóc feliç per compatir una experiència tan transformadora!”
I Albert Boronat apunta: “Una cosa que vull dir és el resultat, el que passa dins del teatre i quan acaba l’espectacle. Té a veure amb preguntes que vaig fer a l’Andrés i que després em fan a mi: dos tios fareu un tema que trenca el feminisme per la meitat? I l’Andrés em va dir: ‘és un tema que m’interessa i que travessa l’economia, la historia i la nostra vida.’ I no s’hi defensa cap posicionament. L’obra acaba amb l’estigma perquè aprofundeix més en el que és ser dona.”
Acaba Andrés Lima explicant: “El muntatge està basat en la revista de tota la vida concebuda com a entreteniment. Barcelona està molt lligada a això!. Ho servim a traves de la música i del cabaret, perquè potser era una de les formes de preguntar coses. I el és cabaret un gènere que sempre ha tractat bé a la prostitució.”.