La companyia José y sus Hermanas torna al Tantarantana, el lloc d’on va sortir l’èxitàs Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, amb el que van anar també a FiraTàrrega i en van fer un munt de bolos que no s’han acabat. Aquest cop ens porten la també creació col·lectiva Arma de construcción masiva, que és la manera com descriuen l’educació. Es va estrenar al darrer Festival TNT on va anar molt bé, abans de recollir encara més aplaudiments al Festival Escena Abierta, de Burgos. Som, doncs, davant d’un altre fenomen de la companyia, que es podrà veure del 20 de febrer al 17 de març al Tantarantana (excepte el dia 21, que s’adhereixen a la vaga). Aquest dimarts ens l’han presentat en roda de premsa, amb l’assistència de la companyia: Francesc Cuéllar, Marta Díez, Gemma Polo, Glòria Ribera i Alejandro Curiel. Els ha dirigit Sílvia Ferrando.
Si a Los Bancos… feien una mirada jove al franquisme, en aquesta la posen en l’educació, però buscant ben enrere en la història. “És el resultat d’un treball de investigació sobre el que han rebut les generacions que avui tenen entre 30 i 40 anys. L’hem construït amb la mateixa metodologia i el mateix equip. Hem volgut aportar una mirada intergeneracional, anant a buscar el que ens explicaven els nostres avis que van viure el franquisme i, fins i tot, més enrere, per buscar els orígens del que va succeir”, explica la Gemma. Han retrocedit fins al temps de Ferrer Guàrdia o la Setmana Tràgica i arriben fins l’actualitat: “Anem fins les xarxes i aprofundim sobre com modifiquen l’ensenyament, les relacions i fins i tot la nostra pròpia intimitat. Parlem, doncs, de la família, la memòria històrica i la nova manera de relacionar-nos en el context més actual.”
Sobre la construcció de l’espectacle: “No tenim limitacions estètiques ni ideològiques. Sabem que som sis persones molt diferents, però treballem junts perquè creiem en la riquesa i la diversitat.” Tot l’equip va aportant propostes que s’acaben barrejant i evolucionen. “Hem utilitzat el material obtingut de les nostres pròpies famílies, de manera que els conceptes realitat/ficció queden diluïts,” diu Ferrando. El procés ha durat uns vuit mesos.
També han evolucionat en el camp de la música i el vídeo “que n’hi ha molt més! I volem destacar la incorporació de l’equip de Cube.bz, amb qui confiem molt, que s’han cuidat de l’escenografia i la il·luminació”.
Sobre la música, diuen que, en comptes de pagar drets d’autor per a un tema, han decidit “fer les nostres pròpies músiques investigant amb instruments estranys. Hi ha fins i tot composicions en directe! També revisem músiques populars i infantils.” Asseguren que el resultat no és una obra nostàlgica: “Fem una observació crítica de l’educació. Ens interessa el present, i el passat ens serveix per llegir el present.” Cada un explica una cosa que l’ha marcat, sense nostàlgies: “situacions realistes i creïbles amb les que tothom s’hi pot identificar.” A l’espectacle hi ha moments en què es reivindiquen els papers del pedagog. I plantegen també la pregunta: si som diferents, per què ens eduquen a tots iguals? No hi ha resposta…
Tot i repetir fórmula, la companyia ha fet un pas endavant en molts aspectes: “Hem après, hem treballat més. Ens coneixem més”, afirmen. Sobre Los Bancos… “No sabíem que aniria tan bé i li estem donant més identitat a mesura que avança. Hem après molt, hem treballat, ens coneixem més… Tenim la voluntat de mantenir els dos espectacles en cartell mentre aguantin!”, ens diuen, cofois de l’èxit. I afegeixen: “Ara sabem segur que volem seguir treballant junts. A Los bancos… tot just aterràvem directes de l’Institut.”
CONSIDERACIONS SOBRE L’ESPECTACLE, per Sílvia Ferrando
Amb sis actors a l’escenari i una posada en escena inconfusible que barreja el monòleg que interpel·la directament l’espectador, les coreografies trepidants i les projeccions de missatges, José y sus hermanas s’encara a tot allò que ens impacta i “educa”, tots aquells constructes socials i lingüístics que assumim com a propis i validem. Pretenem possibilitar a l’espectador que estableixi noves correlacions mentre està mirant, que descobreixi que no pot confiar en allò que veu. Es tracta d’activar aquella part que l’obliga a buscar i descobrir quelcom nou, i el més important a establir noves correlacions mentre s’està mirant. Per això cerquem imatges que obrin la nostra mirada, que no la restringeixin. La peça emergeix del desig de generar quelcom utòpic, no es tracta de caricaturitzar alguna cosa, o de denunciar a uns personatges, entenem el “teatre” com l’espai dedicat a la trobada i al diàleg, no com un contenidor negre de ficcions enllaunades, ben con-servades, embolicades en paper de plata. És per això que dissenyem un dispositiu desproveït de qualsevol artifici (com si això fos possible) en el qual l’intèrpret no treballa a partir d’una construcció psicològica de l’altre, sinó que tot es construeix a partir del propi, evitant qualsevol mediació formal o metodològica que entorpeixi la ja de per si complicada (i estancada) relació entre el públic i el performer.
Quan les arts desapareixen del sistema educatiu es deixa a les persones inhabilitades per pensar. Espanya és del pocs països d’Europa on les arts van desapareixent de l’educació obligatòria. Davant d’aquest terrorisme visual, d’imatges que entren dins el nostre cap i que ens fan tenir moltes pors, ens enfrontem i plantem davant a l’entreteniment com a pedagogia. Disney, les ficcions audiovisuals, internet… són la nova pedagogia. Un infant veu una mateixa pel·lícula Disney unes seixanta vegades. L’educació artística pot ser quelcom més que un cendrer el dia del pare. A partir del 6 anys els infants ja poden deconstruir imatges però cal ocuparse del tema. Amb la voluntat de ressituar el cos en el centre de l’educació, i proposar les arts, escèniques entre d’altres, com a marc metodològic de qualsevol aprenentatge, pensem en l’art com una manera de fer, no com quelcom que es fa.
“Aquesta és ja la quarta vegada que José y sus Hermanas ve al Tantarantana. I és sempre un plaer”, conclou Ferran Murillo, director artístic del Tantarantana. I ens recorda que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, es va reestrenar tres mesos després d’haver exhaurit localitats en gairebé totes les funcions i va tornar per al festival Rbls de teatre jove.
IMPORTANT: La companyia ens ha fet saber que el 21 de febrer no hi haurà funció perquè s’adhereix a la vaga general.