La Beckett continua el cicle #jotambé per visibilitzar les violències de gènere, amb dos espectacles

El Cicle #jotambé de la Sala Beckett, que va néixer per visibilitzar les violències de gènere, ha arribat a l’equador. Programat del 6 d’abril al 6 de juny, queden per veure dos espectacles acompanyats d’activitats relacionades, que ajuden a descobrir, reflexionar i denunciar. Toni Casares, director artístic de la Sala, ens els ha presentat aquest matí en roda de premsa. És un cicle comissariat per Maria Olivella i Pastora Martínez Samper, coordinadora i presidenta de la Unitat d’Igualtat de la UOC. Les obres són El que no es diu de Marilia Samper i Una niña es una cosa a medio formar d’Annie Ryan.

Sobre les activitats relacionades, Casares ha matisat: “A partir del me too vam dissenyar unes accions que vam considerar que ajudarien el públic a entendre què succeeix. Tot sorgeix de les preguntes i ara què? i Com ho gestionem? És important acompanyar les obres d’activitats de pensament!”

El cicle inclou quatre xerrades, de les que ja se n’han fet tres, en streaming i presencialment, sempre al voltant concepte me too i la violència de gènere.  Casares ha avançat que la propera xerrada es farà el 18 de maig només presencialment i que ja té les entrades esgotades. Es diu Distanciament físic, distanciament social. Retorn a quina normalitat i anirà a càrrec de Nuria Alabao, Israel Rodríguez-Giralt i Brigitte Vasallo. També tindran lloc dos col·loquis postfunció i una mostra de l’Obrador de Filosofia, Desig a mar obert.

 Pel que fa a les  lectures dramatitzades, encara estan en cartell Vertedero, de Raúl Quirós (11 de maig), amb direcció de Judit Pujol; Quan ja ens haguem torturat prou de Martin Crimp (19 de maig), amb Glòria Balañà  i El sensespai de Lara Díez Quintanilla, autora resident de la Sala Beckett aquesta temporada (25 de maig).

Sobre les obres, Casares explica que Una niña a medio formar s’havia d’estrenar la temporada anterior, però la pandèmia ho va fer impossible. “La temàtica era tan interessant que va  motivar que ens plantegéssim tot un cicle!”  I hi van incloure la proposta de Maíllia Samper. Anem-hi!

‘El que no es diu’ de Marília Samper

Inaugura la productora La Pocket, de Marta Buchaca, que ha comptat amb suport de La Beckett. La Marta ens ho explica: “És una bogeria! Vaig muntar La Pocket perquè em costava trobar diners! Sóc patrona de la Beckett i, en una reunió, en Toni va parlar del text de la Marília, que no podia fer tota sola. El vaig llegir, em va agradar i, com que tinc un punt boig, vaig muntar l’empresa! Truco a la Marília i li dic: Ho vull produir! I ho vam fer amb La Beckett!”

I afegeix: “Ahir vaig veure un passi i estic molt cofoia de produir-ho. I al·lucinada amb la interpretació de Muguet Franc i Xavi Sáez. És una obra per a gent jove però també per a adults. Per a mi ha estat un salt endavant crear la productora, una passió i una bogeria reals! Però és un pas endavant i sempre que pugui produirem teatre d’autoria catalana, contemporània i compromesa.”

Per a la Marília, “la cooperació gremial de la Marta ha estat fonamental.  Com que no tenim cap mena d’ajut, ens ajudem entre nosaltres!”

Explica la història d’una parella que  trenca a  causa d’una violació i, uns anys més tard,  s’enfronten a la veritat de la qual no han volgut parlar. Passa el temps, ella viu a Islàndia i ell a Austràlia.  Ella necessita posar-se en contacte amb ell i parlar del fet. El localitza i rep una resposta molt honesta: “Jo també he viscut malament el que vaig fer.”  Es troben a Sud Àfrica i decideixen explicar l’experiència a tothom. “Em va semblar molt maco que els homes que fan agressions ho comencin a reconèixer i a qüestionar-se quin és l’origen d’aquests comportaments.” 

La Marília diu que “és una  història molt petita, una conversa on es planteja la idea de trencar el silenci i plantejar qüestions que sorgeixen al voltant de la violència sexual. Sorgeixen al cap d’una supervivent quan té una experiència clavada: la incomprensió, la humiliació, la poca credibilitat…” Per a l’autora: “El més important ha estat preservar l’essència i per això hem eliminat tots els artificis escènics. Treballem en un espai buit, tot el focus està en el treball dels actors, que. fan un treball emocionant.”

El text és una conversa en què víctima i agressor s’expliquen i intenten entendre perquè va passar allò. Ara toca tancar ferides, prendre consciència, acceptar la responsabilitat, perdonar-se, trobar respostes, fer-se preguntes… “És un final que també és un principi. Reviuen situacions anteriors, tècnicament flashbacks…” Casares assegura que  només amb la lectura del text ja reps un impacte que fa que tinguis ganes de tirar-ho endavant: “Gracies a Pocket ho vam poder fer !”

Per a Marília “una cosa interessant es plantejar que tenim a l’imaginari un violador que apareix en un carrer fosc, un desconegut que et posa el ganivet al coll… I de vegades, i moltes més vegades, està al context familiar i al de la parella. I aquí és on jo volia enfocar. L’altra situació és més obvia i tothom ho condemna. Quan es una relació de parella ja sembla que no sigui violació. i també ho potr ser. .He volgut explorar en aquest context.”

Parlen els actors

Li passen la paraula al Xavi Sáez però diu: “És una obra necessària, però a mi no em toca dir res. Quan la Marília em va passar el text, el vaig abraçar i vaig baixar als inferns a veure l’agressor que jo mateix probablement he estat. Cal que tots fem teràpia i ho purguem una mica!”

Per a Muguet Franc “ha estat un regal. Un text que posa la pell gallina per la cruesa, crueltat i sinceritat. És un repte actuar sense res, només amb les emocions i el text. I com a persona ha estat una responsabilitat posar-me a la pell d’una noia que poden ser moltes. És important que se’n parli, que hi hagi espai per escoltar víctimes que necessiten ser escoltades. Jo quan ho dic em trec un pes de sobre. “

Informació pràctica

‘Una niña es una cosa a medio formar’

La Sala de Baix acollirà entre el 13 i el 16 maig l’espectacle Una niña es una cosa a medio formar, l’adaptació que Annie Ryan ha fet de la novel·la A Girl is a Half-Formed Thing, l’òpera prima de l’escriptora Eimear McBride. És una producció de Dolores, Magnífico Entertainmnt i Chroma Teatre, que dirigeix Juan Miranda, que ha sabut convertir la novel·la en un monòleg d’una potència dramàtica important.

Parla d’una nena que, des que va néixer, es confronta amb la fragmentació de la seva identitat a causa del món violent que l’envolta: una mare summament religiosa i un germà que pateix d’una malaltia mental i una sexualitat turbulenta. Una història sobre la pèrdua, el dol, el dolor i l’alineació de la identitat.  

Adriana Toledano, que ha fet la traducció, ha dit sobre el llenguatge de  McBride: “Em va fascinar i vaig pensar que havia de ser vist en espanyol a l’Amèrica Llatina. Em vaig ficar a la traducció amb l’actriu protagonista, Pía Laborde-Noguez, i ho vam fer entre les dues. El llenguatge de la peça és com un cos, com si la noia estigués parlant des de la percepció de la seva consciencia. I com el cos i la ment es relacionen sense estar construït del tot.  Em va deixar fascinada i vaig pensar que si ho podia fer amb algú, era amb el Juan!”

Un abús sexual narrat en primera persona

Juan Miranda explica que la temàtica està  relacionada amb un abús familiar i sexual, narrat en 1a. persona. “Està narrat en un llenguatge que costa digerir. És la història d’una nena. Una vida curta on hi és tot: el catolicisme per part de la família, la diferencia entre ser un cos o tenir un cos…. La història d’una nena que, des que va néixer, a través de la seva infància i adolescència, es confronta amb la fragmentació de la seva identitat a causa del món violent que l’envolta.” L’espectacle s’ha vist a Mèxic i és estrena absoluta a Europa.

Després de totes aquestes explicacions, Toni Casares apunta que “És evident que estem davant dues propostes radicals i agosarades!

Informació pràctica