Atalaya, companyia de referència en la posada en escena de textos clàssics i la formació d’actors, aterra després de 30 anys d’existència a la sala Fabià Puigserver, “l’epicentre del teatre català”, com assenyalava el seu director, Ricardo Iniesta, durant la presentació de l’espectacle. Así que pasen cinco años es va estrenar al Teatre Valle Inclán l’abril de 2016 amb èxit de crítica i públic.És el primer espectacle que el Centro Dramático Nacional co-produeix amb una companyia andalusa i ara es podrà veure al Lliure de Montjuïc del 17 al 20 de gener.
L’obra és una nova versió de què va donar a conèixer a la companyia sevillana fa ara 30 anys. En aquella ocasió el muntatge va romandre a Madrid durant cinc setmanes, en el Círculo de Bellas Artes, i va suposar que Carmen Gallardo -cofundadora del grup- fos triada actriu revelació el 1986. Ara Carmen, que encarnava -entre altres- l’Infant Mort, interpreta a la mare d’aquest i també torna a assumir el rol de la Criada.
Simbolisme oníric
Iniesta ha explicat que aquesta peça de Lorca està clarament marcada per dos personatges amb els que va contemporaneitzar: Freud i Einstein. Així, Así que pasen cinco años reflexiona sobre el pas del temps amb un llenguatge oníric i elements propis del teatre de la crueltat en una obra en què els personatges (el vell,el jove, la mecanògrafa, la núvia, el maniquí, el nen mort, el gat…) són metàfores pensades per Lorca.
Ricardo Iniesta destaca el càracter premoniori d’aquesta peça: el poeta i drmaaturg la va signar el 19 d’agost de 1931, tot just cinc anys abans del seu assassinat el 19 d’agost de 1936, a poques setmanes de la sublevació militar de Franco. Es tracta doncs, d’una obra profètica, on un dels personatges vaticina que “d’aquí a cinc anys s’obrirà un pou en què caurem tots”.
Teatre impossible
Aquesta adaptació d’Así que pasen cinco años s’acosta a l’obra des d’una altra perspectiva. Si en la primera versió predominava un cert to naïf, en aquesta ocasió l’atmosfera és molt més inquietant i sinistra, conservant tota la qualitat poètica del text. Es percep el fort influx que li va imprimir al seu director la posada en escena d’ El público, l’altra obra de Lorca cridada per ell mateix com “teatre impossible”. Aquesta obra va ser portada a escena per Atalaya justament en meitat d’aquest lapse de 30 anys. I aquests 30 anys de diferència, amb l’experiència que han atorgat a Iniesta la vintena d’espectacles que ha dirigit entre el primer Así que pasen… i aquest, s’han traslladat a aquest nou muntatge. Entremig, hi ha hagut posades en escena de textos de Shakespeare, tragèdies gregues, Bertolt Brecht, Valle Inclán o Peter Weiss.
L’espai escènic és a càrrec del director i la composició musical, que pren un gran protagonisme en l’univers oníric, ha estat creada per Luis Navarro. Nou actors afronten els vint personatges, tres intèrprets més que en la primera versió, la qual cosa permet una major coralitat en l’actuació, un dels denominadors comuns en el llenguatge d’Atalaya Teatro. Els actors són Elena Amada Aliaga, Jerónimo Arenal, Manuel Asensio, Carmen Gallardo, Sílvia Garzón, José Ángel Moreno, María Sanz, Raúl Sirio Iniesta i Raúl Vera.