Aquest matí, el Teatre Goya ha acollit la presentació de La comedia de los errores, una obra de William Shakespeare: versionada per Albert Boronat i dirigida per Andrés Lima. L’espectacle està protagonitzat per Pepón Nieto, Santiago Molero, Fernando Soto, Rulo Pardo, Avelino Piedad i Esteban Garrido. És una producció de Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, Pentación Espectáculos i Mixtolobo.

A la roda de premsa hi han assistit Jordi González, Vicepresident d’Art i Continguts de Focus; Andrés Lima, director de l’espectacle, Pepón Nieto, protagonista de l’obra, i Albert Boronat, encarregat de l’adaptació.

Jordi González ha donat la benvinguda als presents, agraint la presència dels mitjans i, especialment, dels membres de la companyia; algun dels quals, ja havia trepitjat l’escenari del Goya. En efecte, Andrés Lima, director de l’espectacle, és un habitual de la casa: que havia dirigit a Josep Maria Pou en aquest mateix teatre a principis del 2018 amb l’obra Moby Dick. González també ha destacat la presència d’un actor de la categoria de Pepón Nieto, argumentant que: “ja tocava i més coneixent el seu amor pel teatre. Al cap i a la fi, aquí tenim sempre als millors de tot el país.”

El vicepresident d’arts i continguts del Grup Focus ha explicat què significa tenir un títol com aquest a la cartellera:
“Vaig conèixer un productor americà que un dia em va dir: el més important per produir és tenir la oportunitat d’equivocar-te molt, si no, no et dediquis a això. Els errors ens fan aprendre sempre. D’això va, precisament, aquest espectacle; dels errors. En aquest muntatge tenim a Shakespeare, a Lima, al Pepón, a una gran companyia i dos productores com: Pentación Espectáculos i Mixtolobo que ens presenten una obra d’embolics, una història tremenda i divertidíssima: que ha rebut crítiques meravelloses en la seva estada a Madrid. En fi, que és un orgull que un muntatge així formi part de la programació del Goya.

Andrés Lima ha explicat que, tal com suggereix el títol, aquesta obra neix de diversos errors i circumstàncies inesperades; i d’una idea d’ambigüitat tant en el text com en la mateixa figura de Shakespeare:
“En primer lloc, jo sempre m’he considerat un error de la natura;  i crec que és fonamental poder-se reconèixer com quelcom imperfecte i intentar aprendre d’això; aquesta és, ni més ni menys, la tesi de l’autor en aquest text. Al mateix temps, Shakespeare és un ésser molt ambigu i, d’alguna manera,  aquesta ambigüitat es tradueix en l’obra.Hi ha un joc de sexes que nosaltres hem dut un pas més enllà a causa de l’altre error germinal; alqual em volia referir. En un inici, havíem conformat una companyia amb més actors, però, de mica en mica, van anar caient; i ens vam haver d’adaptar al número d’actors possibles i idonis que hi havia. Hi ha, aquí, una referència a la clàssica companyia shakespeariana on els homes interpretaven papers de dona. I això, en el món el qual vivim, parla de poder ser allò que un vulgui ser; provocant una festa sexual de l’ambigüitat a escena. Així, a partir d’aquest error inicial amb l’elenc, arribem a la mateixa essència de La comèdia de los errores;  on un personatge s’ha de convertir en el seu contrari, creant un embolic enorme i fent que l’espectador vagi darrere: seguint la trama. L’error és, precisament, el naixement de la comèdia.”

D’altra banda, Lima ha compartit que el procés de direcció ha estat una delícia; havent de controlar un aparent caos escènic que, en realitat, oculta un muntatge de precisió quirúrgica; on els actors defensen l’espectacle com a autèntics malabaristes. “El caos al qual arribem durant la funció depèn, directament, de l’harmonia i la precisió per poder organitzar aquest caos.”

El director també ha apuntat que: un dels principals obstacles requeia en la fórmula per aproximar correctament el text al públic; un text de difícil traducció i adaptació ja que: moltes de les estratègies lingüístiques i recursos de comicitat de l’autor anglès resulten  intraduïbles al castellà.

“Bàsicament, la trama és el vell gag dels bessons. Per això, la col·laboració amb l’Albert Boronat va ser molt bonica i fructífera. Volíem jugar a aquest joc esbojarrat d’embolics, però, alhora, mantenir l’esperit de Shakespeare. Alguns versos ben podrien pertànyer a Romeu i Julieta o a Macbeth i la traducció era molt difícil. El joc lingüístic proposat per Shakespeare és intraduïble i aquí és on va entrar la destresa de l’Albert  per traduir el text correctament i fer que el públic pugui rebre’l amb naturalitat.”

Lima ha acabat explicant:
“Amb aquest tipus de proposta, Shakespeare crea el naixement de l’absurd, una tradició que ha perdurat en el temps; arribant fins a comediants com Monthy Python o Martes y 13. I això, a nosaltres, ens ha donat la llibertat explorar i poder crear, per exemple, aquest vestuari d’estil grec. Però per tot aquest joc de l’absurd és molt important tenir bons comediants per dur-lo a bon port.”

La versió del text pertany al dramaturg Albert Boronat que explica el tema primordial de l’obra de Shakespeare; i el nucli temàtic de la seva adaptació en els següents termes.

“El centre de la dramatúrgia recau en la idea que en l’error es troba la salvació;  la idea que la resposta correcta resulta molt poc interessant. En un món on molta gent vol tenir la resposta correcta i està esperant que els altres s’equivoquin;  apareix una realitat on se’ns obre la possibilitat d’equivocar-nos i, a sobre, de celebrar-ho. L’error ens obre a la pregunta, al qüestionament, i això ens enriqueix. L’obra parla molt de la manera de viure, d’abraçar-te a la vida en la seva imperfecció. L’error ens dona un punt de vista més híbrid i ebri a la vegada; i convida a la festa més que a la veritat.”

La funció, segons Boronat, és un homenatge a Shakespeare però també a tots aquells que interpreten les seves obres; i al mateix món del teatre: “És una peça força postdramàtica. Molt del text l’hem afegit nosaltres per poder jugar amb la trama i amb els actors, però sense deixar de banda la veu de Shakespeare. Intentant respectar, abraçar i mimar tot això, hem presentat una proposta en la que els propis actors poden expressar-se al públic.”

Pepón Nieto protagonitza aquesta obra que, secundant les paraules del director i del dramaturg, qualifica de festa i de celebració.
“És el que volíem fer des del principi, ens ho volíem passar bé i celebrar la possibilitat d’equivocar-nos; i de gaudir sobre l’escenari. I aquesta festa s’ha acabat convertint en una festassa al pati de butaques. En això, hi té molt a veure el plantejament de l’Albert i el joc que proposen amb l’Andrés. Som sis actors interpretant més de vint personatges, arribant gairebé amb la llengua fora. Al principi, tot sembla un Shakespeare a l’ús i, de mica en mica, li anem traient la pàtina.”

Nieto també ha volgut destacar la importància de la dinàmica entre l’escenari i la platea:

“Hi ha una forta relació amb el públic. Expliquem l’indispensable, però tampoc ho masteguem, no volem posar-ho fàcil, perquè per nosaltres tampoc ho ha estat. Són dos parelles de bessons que es diuen igual i tot plegat és un bon embolic. Ja està bé que el públic es perdi i que vagis desentranyant la informació. Hem de celebrar la possibilitat d’equivocar-nos i de errar. Hi ha tants errors que els pots anar corregint sobre la marxa. Com deia l’Andrés, un caos així ha d’estar molt mecanitzat i controlat, però requereix molt d’esforç i concentració. Tot plegat sembla més natural del que realment és.”

La comedia de los errores es representarà a partir de dimarts 22 d’octubre de 2024 al Teatre Goya

L’ARGUMENT:

Antífolo i Dromio de Siracusa (antiga ciutat de Grècia ara situada a Sicília), amo i criat; arriben a la ciutat buscant els seus respectius germans bessons. El pare d’ambdues parelles de palíndroms també arriba a Efes, sent detingut per estranger sense papers només trepitjar port; i és condemnat a mort. Només trobant els seus fills es podrà salvar.

Antífolo i Dromio d’Efes (antiga ciutat de Grècia ara situada a Turquia) viuen a la ciutat: sent confosos amb els seus germans siracusians. Luciana i Adriana, parella d’aquests últims, són les primeres a confondre els marits amb els germans. A partir d’aquí errors amb antics deutors, joies en mans equivocades, deutes no saldats, van endimoniant els nostres personatges: fins al punt de necessitar un exorcista. Tot s’enredarà més i més, error sobre error, fins a l’aparició d’una Mare Abadessa que ni és monja ni verge. Aleshores és quan el desastre es converteix en una festa.
Andrés Lima

Pepón Nieto protagonitza aquesta obra que, secundant les paraules del director i del dramaturg, qualifica de festa i de celebració.