La coreògrafa i ballarina Germaine Acogny, porta al Festival Grec la creació de Mikaël Serre’À un endroit du debout’

Escrit per Teresa Bruna

07.27.2021

Tal i com també ho va ser l’any passat, el Festival Grec és el nostre orgull. S’ha celebrat amb molt poques anul·lacions -que eren irreversibles-, i l’hem pogut gudir amb tota la seva varietat, passejant per molts racons de l’Àfrica. Penso que això ho hauria de dir dijous, que tindrem la informació del balanç. Avui, però, no me’n puc estar perquè és la última presentació de la 45 edició, l’últim espectacle d’aquest 2021.

Parlem de À un endroit du debut, una proposta que ve del Senegal. Ens la presenten  la coreògrafa, ballarina i única intèrpret Germaine Acogny i el creador de l’espectacle  Mikaël Serre.  Cesc Casadesús, director del Grec, apunta que, a més:  “Solucionem una injustícia! No podíem fer res millor que acollir Germaine Acogny a Barcelona per primera vegada! Em semblava imprescindible que hi estigués personalment i poder honorar el seu treball. És important per a la ciutat, ja que donem l’oportunitat que reconegui una figura del seu nivell.”

La Germaine està molt contenta. Ens explica que venen de Venècia on tampoc hi havien actuat mai. I que hi ha anat a rebre el Lleó d’Or!  Ella és africana. Té 77 anys i diu que els deu molt a Leopold Senghor i a Maurice Béjart. “Gràcies al seu ensenyament i suport vam crear l’escola Mudra Afrique, a Dakar, que vaig dirigir fins el 1982. És una escola francòfona i jo sóc franco-africana. Els he dedicat el meu Lleó d’Or!” 

Casadesús remarca que actualment és una escola molt important a l’Àfrica i que hi venen alumnes d’arreu. La Germaine, considerada la mare de la dansa contemporània africana a tot el món, la va deixar per donar classes arreu d’Europa. En tornar, amb el seu marit, Helmut Vogt, crea al Senegal el Centre Internacional de Danses Tradicionals i Contemporànies d’Àfrica, École des Sables, inaugurat el 2004. És un lloc d’intercanvi i de formació professional per a ballarins africans i d’arreu del món, que forma ballarins per dur-los cap a una dansa africana contemporània


L’espectacle

Amb la idea d’involucrar elements teatrals i audiovisuals a la dansa, es va posar en contacte amb el dramaturg i director Mikaël Serre.  El resultat és un muntatge amb fragments de la Medea d’Eurípides, en un intent de fer dialogar Àfrica amb la cultura clàssica occidental.. I tot amb la seva especialíssima tècnica relacionada amb la natura, sobre la que Casadesús li demana que ens parli:

“Crec que vaig tenir molta sort. Inicialment tenia una tècnica procedent de la meva cultura. Però vaig treballar a la Xina i vaig veure les seves danses patrimonials. M’he inspirat en aquests mestres xinesos que estaven cansats i que gràcies a la meva tècnica, mantenien l’energia. Jo els deia que les danses de l’Àfrica estan lligades a la natura. I ballem i ens movem amb això.” Una tècnica que proposa un diàleg entre el cos i la natura: “L’eix és un arbre, i  en el diàleg a la natura he agafat la columna vertebral, que és com l’arbre de la vida. El cap es la flor, els nenúfars;  els braços són les fulles i el cos les arrels: l’aigua. El moviment és com una mena de meditació i acabem pensant que som un nenúfar dins l’aigua.”

L’argument “és una mena d’autobiografia. Hi ha molt de la meva història personal. M’ha ajudat l’escenògraf Maciej Fiszer. Vaig veure el seu treball i li vaig demanar que m’ajudés a crear!” Tot plegat és un relat de l’Àfrica actual que fusiona el moviment, el teatre, el vídeo i la poesia amb la tragèdia. Mikaël Serre afegeix que: “S’encarrega del vídeo Sébastien Dupouey, que ja havia posat aquesta disciplina al servei d’espectacles teatrals en moltes ocasions. És una posada en escena amb un equip amb el que jo treballo molt. La Germaine em va presentar  Fabrice Bouillon, el músic amb qui porta anys treballant. Tot ha estat una unió de forces per tal de narrar aquest diàleg. En definitiva, un diàleg dur i intransigent expressat en dansa, en paraules i en respiracions. Potser encara és possible arribar al lloc on tot comença…”

 

Sobre la creació, per Mikaël Serre

Serre assegura que: “la Germaine és com descriu la seva feina. Treballar amb ella ha estat una recerca, trobar passes del passat…  M’ha explicat la seva història, la història d’una família i els seus conflictes, la història del seu país d’acollida, el Senegal, la història dels moments d’exili” a Europa i de retorn a la seva terra.” I encara diu: “El seu desig d’enfrontar-se al teatre a la seva propera creació em va semblar, doncs, profundament encertat. Vaig escoltar, com si llegís un text dramàtic, els seus moments d’èxtasi, de dubte, de travessa del desert… “

“Durant la nostra trobada, vaig sentir Shango, déu del llamp, el tro i la guerra. Aleshores és quan vaig pensar en el personatge de Medea. Em vaig plantejar aquest desig de barrejar les grans figures i problemes de la tragèdia grega amb la història d’Àfrica, i vaig acceptar aquesta proposta com una necessitat d’enfrontar el jo amb el món.”

“També m’ha parlat molt de la seva àvia Aloopho, sacerdotessa de Dahomey, mare del sagrat i poderós. Llegint els relats d’Aloopho, de seguida vaig veure el vincle entre aquelles paraules tràgiques, arcaiques i profètiques i el patiment que transmeten les grans figures femenines de la tragèdia grega.  Medea, la seva història, la de cada espectador que encara s’està construint i es busca, és la tragèdia de la veritat. En definitiva, és el reconeixement d’un mateix, de la solitud davant el món.”

“La historia no sempre es fàcil de verbalitzar. Però ens permet entrar en les nostres contradiccions. I partir de la historia íntima d’algú, ens evita les trampes. Jo porto el pes de la relació entre Occident i el Senegal. Les nostres forces s’han trobat!”

I Germaine diu: “En Mikaël em va donar una mirada que em va permetre entendre molt millor la meva història, de quan el meu pare parlava de la colonització. Estàvem en Residencia i ell em va llegir un text sense que jo sabés de qui era. Semblava la meva història, la història de les dones senegaleses!”

En Cesc crida l’atenció que a l’espectacle hi ha text. Són textos de Togoun Servais Acogny (Les récits d’Aloopho); Germaine Acogny; Mikaël Serre (muntatge i adaptació dels textos de la Medea d’Eurípides). “Parleu de la família, dels pares..” I respon Germaine: “Si! Tot s’entén perfectament gràcies al text, a la imatge, a la llum… Però sobretot a la feina de Mikaël com a bon director d’orquestra! Ho ha sabut reunir perquè jo tingui la llibertat de parlar de la meva història. Que és la meva història personal, però allà on anem hi ha històries com aquesta. A molts llocs on la fem ens diuen que reconeixen el que expliquem. Les migracions sempre han existit. Són una mica els contes que explicava la meva àvia!”

L’orgull de la negritud que tant estimava Senghor

El torn de preguntes ens remet a Senghor, responent a la pregunta: Creieu que les dones canviaran el mon des de l’àfrica? “Si evidentment! Com a dona i negra i tant que ho crec! Estic molt orgullosa de ser negre, no vull pas canviar de color! A traves dels ulls de Senghor vaig recuperar les meves arrels. Ell va convertir el Senegal en la Grècia de l’Àfrica:  hi va portar la cultura, la literatura, totes les arts clàssiques… La dansa va ser la primera de les arts però no era la dansa dels temps moderns. Va venir a casa i li vaig ensenyar una mica la meva feina. Ell asèptic va dir: Està bé però li consultaré al meu amic  Béjart.  I així vaig conèixer Béjart. Vaig donar una clase a la seva escola!”

Sobre el títol, À un endroit du debut, Mikaël assegura que és una fase que va pronunciar la Germaine, tot parlant,  i que li va agradar. “És un títol extraordinari perquè permet pensar moltes cose al public. És un poema! I jo crec que ja convida les persones a veure’ns. El procés artístic es un diàleg entre conscient i inconscient ,i sempre apareixen frases que ens interpel·len. El títol és una referencia directa a la historia de cada persona.” 

El futur acaba de tornar a començar per a Germaine i la seva escola: “El fill de Pina Bausch ens va venir a veure. Volia que la dansa de la seva mare la balléssim africans. És va crear un sistema de beques per a ballarins d’arreu del mon. La idea de treballar amb l’École du sable es per restituir el llegat de la seva mare. Hem fet feina a Burkina, Senegal… Els ballarins son de Pina Bausch!”

I acabem amb una pregunta simpàtica: Perquè no ha vingut fins ara? A la que, ràpidament, Casadesús respon: “Culpa nostra!”   Però ella no està d’acord:  “No no. Les coses passen en el moment que han de passar. I és aquest el moment propici. Estic  molt bé. Potser si hagués vingut abans, no hauria vingut després del Lleó d’Or… I ara soc una lleona!” I afegeix: “Espero haver respost a les preguntes. Estic contenta d‘estar aquí i esperem que ens vingueu a veure, que us encanti i que us animi a plantejar-vos preguntes!”