La Villarroel ens ofereix, a partir d’avui mateix (sessions prèvies), un tàndem insòlit: Jordi Casanovas i Pere Riera. Aquests dos dramaturgs, entre els millors de casa nostra, són els responsables de la posada en escena de La dansa de la venjança. L’autor és Jordi Casanovas, però no la podia dirigir per qüestions d’agenda. Per afinitat i amistat, va suggerir a la Tània Brenlle, directora artística de la Villarroel, que li proposés a en Pere Riera: “Era una missió impossible, perquè en Pere ja m’havia advertit que mai dirigiria un text que no fos seu”, diu la Tània. Però… a la segona ho va aconseguir! “Si el text no és meu, tinc por de no entendre-ho bé… coses d’escriptor. Però amb en Jordi ens entenem força, van estar junts al T6…” I Bingo!
Els intèrprets també proposen un duel interpretatiu de primera magnitud: Laia Marull i Pablo Derqui (recentment guanyador del Premi Zàping al Milor Actor). Transcorre a temps real a l’habitació del pis de la parella amb una catifa misteriosa i molt bonica -“de la que no podem explicar res”– Si que podem dir que l’obra es va estrenar fa pocs dies a l’Auditori de Sant Cugat, amb motiu de la celebració dels 25 any de l’equipament. “Les primeres reaccions han estat molt positives. És un text que interpel·la directament l’espectador”, diuen. L’estrena oficial serà el dia 11 de febrer.
Jordi Casanovas és, a més de bo, molt eclèctic. Ha escrit peces de registres tan diferents com Vilafranca, Ruz-Bárcenas, Una història catalana, Idiota, Un home amb ulleres de pasta, Mala Broma… Aquest cop, gira al votant dels sentiments. Ens situa a la casa d’una parella que ja ha decidit separar-se, però que es retroba casualment al pis que havien compartit el dia que ella les a punt de marxar ja amb la maleta. A partir d’aquí comença un viatge de retrets i malfiances al voltant del fill comú “que no apareix físicament, però es a l’imaginari de l’espectador.” Tots dos pensen que l’altre s’emporta el nen al seu infern particular i tots dos lluiten per rescatar-lo de l’altre, buscant i tirant-se en cara les seves parts més fosques.
Pablo Derqui i Laia Marull a ‘La dansa de la venjança’
UN DUEL DIALÈCTIC INTENS
“No hi ha descans, es fan molt de mal i vaig demanar que ho fessin uns actors valents. I efectivament, la Laia i en Pablo trasbalsen perquè jo, tot i saber el què passa, el dia de Sant Cugat m’anava emocionant i em deixaven en xoc. T’adones que tot el què passa és possible. Fins i tot hi havia una parella aprop meu que en alguns moments es feien carícies com dient: això ens passa…”, diu Casanovas. I continua: “El duel dialèctic planteja clarament com podem girar cap a un comportament animal quan deixem de ser civilitzats. És intens i et va sorprenent o et deixa al·lucinat pel que va passant. Té un punt de thriller, perquè tota l’estona et preguntes qui està fent què.” Sap que la Laia i en Pablo són uns grans intèrprets, però “a més, en Pere, en ser autor, posa una mirada sobre la dramatúrgia diferent, amb matisos. I troba moments de llum al passat dels protagonistes. Penso que tothom reflexionarà alguna cosa, us agafarà pel coll!”, assegura.
Per a Pere Riera “És un combat, però hi ha una narrativa més enllà, a la que han ajudat tots els tècnics amb les seves aportacions: la llum, l’espai… És la meva primera experiència en dirigir un text que no és meu, però he tingut un gran equip on recolzar-me.” L’obra és tan íntima que l’espectador pot tenir sensació de voyeur, de mirar pel forat del pany. “Desitgem que la gent s’ho passi de la pitjor manera, que vagi fins i tot a l’osteòpata l’endemà, per haver-se quedat a la butaca amb els ossos cruixits!”, diu el director, bromejant… o no!
Pere Riera, Laia Marull , Pablo Derqui i Jordi Casanovas a la presentació de ‘La dansa de la venjança’
LA MIRADA DELS ACTORS
Laia Marull ha lloat la posada en escena: “un espai amb el públic a dues bandes és l’ideal per a aquesta sensació de mirar pel forat del pany. Està molt ben resolt. Ha estat un procés molt plàcid i bonic, tot i que l’obra no ho és gens, de plàcida. És un text que interpel·la, que té moltes capes i al damunt, mentre el fas, has d’anar parlant de tu. I vull dir que ha estat un gustassu treballar amb en Pere i en Pablo!”
Per a Pablo Derqui també ha estat un plaer “jugar amb la Laia amb una obra que és un regal perquè és d’una gran intensitat emocional.” En aquest sentit, Casanovas diu que l’obra planteja la pregunta de què seríem capaços de fer si ens portessin al límit: “M’agradaria que l’espectador no s’hi vulgui reconèixer, però s’hi reconeixerà. Estan explicant coses molt íntimes que són coses meves privades -o d’altres, o de tothom!- que fan que de sobte em senti despullat com a espectador, però a la vegada que em senti també alliberat en copsar que a tothom li passa el mateix.” I encara confessa que “vaig escriure l’obra en un moment de màxima felicitat, tenia un nen d’un any. Això permet escriure obres dramàtiques posant la distància necessària!
I Pablo Derqui ho confirma: “I ho encerta perquè, quan es perden els papers i la correcció política, tots funcionem d’aquesta manera. No n’estem contents, però ho fem”, conclou.
Només afegir que s’acaba de publicar el llibre La dansa de la venjança, de Jordi Casanovas, editat per l’Institut del Teatre-Editorial Comanegra. “És un motiu de felicitat! Cada vegada costa més publicar però és la manera que un text dramatúrgic quedi. El teatre és efímer!”, diu Casanovas.
PARAULES DE L’AUTOR
|
|
Cicle d’exposicions ‘Les ciutats habitades’
Aprofitant la trobada amb la premsa, Tania Brenlle i Mireia Gubianas ens van presentar la nova edició del cicle d’exposicions d’Urban Sketching: Les ciutats habitades, amb la col·laboració de l’organització internacional Urban Sketchers (USk) i comissariat per la Mireia Gubianas.
El dibuix urbà es defineix com la pràctica de dibuix en directe de la realitat que ens envolta. Explicar la història de l’entorn ‘in situ’ capturant directament el que es veu a simple vista per cada dibuixant.
Durant els mesos de X i X Les ciutats habitades s’exposarà a La Villarroel amb peces de sis urban sketchers de la ciutat de Barcelona.