Aquest dijous que ve dia 4 s’estrena a la Flyhard, la primera producció de la Sala de la nova temporada 18-19. El títol és Estat decepció i és un text de Carla Torres que dirigeix ella mateixa. L’interpreten: Pepo Blasco, Xavi Gardés, Clara Manyós, Eu Manzanares, Ruth Talavera. Estarà en cartell (de moment) del 4 al 29 d’octubre.
SINOPSI
Nit d’aldarulls al centre de la ciutat. Dues detingudes. Una d’elles emparentada
amb una figura rellevant del poder judicial. L’altra, no. Una sortirà ràpidament
de l’ensurt i veurà com s’esborren els rastres de la seva presència al lloc
dels fets. L’altra, no.
La lluita de dues forces: la defensa dels ideals versus les obligacions a què ens
lliguen determinats pactes. Un pols que acabarà explotant a la cara de tots els
implicats i potser també a la dels espectadors.
“Hi ha fils que és millor no començar a tibar si no vols acabar ple de merda.”
“Tots sabem que de vegades, per mantenir l’ordre cal generar el caos i que en
aquest país som el puto mal necessari. Cap bufetada no fa tant de mal com la
d’un pare. Però ningú pega amb tant de carinyo ni amb tanta bona fe. Siguem
doncs pares i mares d’aquests nois aquesta nit. Redrecem la nostra canalla rebel i
demostrem als de la central que els problemes de casa els resolem els de casa.”
(Fragments d’ESTAT DECEPCIÓ)
PARAULES DE L’AUTORA
“Vaig començar a escriure teatre per diversió. Pel simple plaer d’imaginar situacions
rocambolesques que em vingués de gust veure a l’escenari. El motor
que em movia en aquells primers temps no va ser mai polític. Em feia massa
por sonar moralista, o imposar a l’espectador la meva visió del món (que al
capdavall considerava tan legítima com qualsevol altra i, per tant, ni millor
ni pitjor que la de ningú.) Però durant els últims anys hem estat testimonis
massa sovint de la injustícia a què ens condemna aquest Estat en el qual vivim.
Ens hem acostumat a llevar-nos amb notícies que destapen la corrupció
que impera entre els nostres governants, ja siguin polítics, jutges, comissaris o
d’altres actors diversos, sense que això comporti mai cap conseqüència. I vaig
començar a sentir la necessitat de fer alguna cosa al respecte. Encara que fos,
i perdoneu l’expressió, “cagar-me en el sistema” a la meva manera. I quina és
aquesta manera? Doncs l’única que em permet llevar-me cada dia sense tirar
la tovallola: amb humor, el puto mal necessari.
Venda d’entrades a www.salaflyhard.com o a les taquilles de la sala el mateix
dia de la funció (sempre que en quedin!)