Els companys de La Perla 29 estan entusiasmats amb l’èxit de La Coralina, i ens han enviat aquest text:
Què fem amb els murs del Teatre La Biblioteca?
A la Coralina els mostrem tal com són en el mateix edifici: vius i neutres, sense decorat.
No li fa falta massa cosa més: l’important és la vida i la humanitat que els actors projecten sobre l’escenari. La Coralina ens apel·la amb la complicitat de qui se sap imperfecte i carregat de sentiments contradictoris. Les paraules d’aquesta serventa amorosa ens arriben directament com una crida a l’empatia i a la lluita per les causes justes. Natalia Ginzburg va deixar escrit que “Goldoni era un poeta. Un poeta no destina mai les seves obres a una societat; ho sàpiga o no les destina a l’ésser humà”. Aquesta escala humana apareix quan posem els actors al centre; sense més artifici, emmarcats només per les parets de pedra antiga i el públic que rodeja l’escenari. I a partir d’aquí, que comenci el joc teatral i la comèdia més viva!
Fa uns dies la Clara Segura recordava el primer cop que va entrar al Teatre La Biblioteca per fer Antígona: “Fer teatre en aquesta nau allargada era com una petita revolució silenciosa. El públic passava a formar part directament de l’espai escènic. Predisposava a tothom a una nova manera de relacionar-se. La proximitat era total. Els espectadors i les espectadores es veien immersos dins de la ficció, en un silenci gairebé litúrgic i notaven el compromís, potser incòmode, d’estar vivint tan a prop allò que els personatges patien. Però és que per a nosaltres, els intèrprets, també era un viatge nou al qual no estàvem acostumats.”
Això està tornant a passar a Coralina, la serventa amorosa. Sempre a cavall entre la realitat i la ficció, entre la història imaginària que expliquem i la trobada real entre un públic i una companyia. Els mateixos personatges ballen entre els antics arquetips de la commedia dell’arte i un realisme quotidià propi de Txèkhov. L’espai buit del Teatre La Biblioteca acompanya aquesta manera d’estar-se entre dos mons. Un terra de palets, una cortina i uns murs vius on la ficció es completa dins el cap de l’espectador.
És un joc infinit que sempre descobrim de nou i que no us podeu perdre.
CORALINA, LA SERVENTA AMOROSA
Un text de Carlo Goldoni
Direcció Oriol Broggi
Amb Mireia Aixalà, Joan Arqué Solà, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Clara de Ramon, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ireneu Tranis, Ramon Vila, i Jaume Viñas.
Fins al 28 de juliol
Del 12 al 29 de setembre al Teatre La Biblioteca
Una producció de La Perla 29
Vint anys d’una companyia
Tenim nova revistilla!
Què és una companyia de teatre? Ho hem preguntat a persones que estimem, admirem i que formen part de la vida de La Perla i dels seus textos n’hem fet una revistilla molt especial!
Aquesta és la història d’una gent que fa teatre i d’una gent que decideix seguir-ho i creure-hi.
Fem 20 anys i estem pensant sobre aquesta vida en companyia, sobre què significa per cadascun de nosaltres. Les paraules dels altres ens ajuden a pensar-hi i les volem compartir amb vosaltres.
I ara, un text de Sergi Belbel
Tenir una companyia de teatre és un luxe. Almenys ho és avui, en el segle XXI.
Bé és cert que no sempre ha estat així, ans al contrari! La història ens ensenya que abans el normal era tenir una companyia de teatre. A l’època de Shakespeare, al teatre elisabetià, al Siglo de oro a Espanya, al teatre clàssic francès del segle XVII i, sobretot, a Itàlia des del Renaixement, el teatre es feia amb companyies. En el cas italià, fins i tot parlem de “famílies”. Des del teatre romà s’havien anat generant famílies que es dedicaven a l’art teatral. I això és el que fa La Perla 29: agafa l’esperit de la companyia de teatre italiana.
Per moltes circumstàncies, al segon terç del segle XX es va posar una mica en crisi aquest sistema i avui dia és més difícil trobar companyies estables de teatre atès també que mantenir-les a nivell econòmic resulta molt complicat. Tot i això, les “famílies” encara existeixen, gent que viu entorn d’una idea del teatre, que comparteixen un ofici, que l’aprenen i que utilitzen el mateix llenguatge perquè se senten i són això: una família. I no parlem només d’actors i d’actrius. Parlem de directors, dramaturgs, escenògrafs, figurinistes, gent que es dedica a la part tècnica, a les llums, a la maquinària, etc. Tothom forma part de la gran família. És un entorn on es vehiculen sentiments perquè hi ha amor, estimació, aprenentatge. La companyia ho és tot. Tenir això és meravellós i per això La Perla 29 té una situació envejable, perquè és una gran família.
Personalment, quan penso en la idea de companyia, sempre em ve al cap una imatge: la unió que sentim tots i totes els instants abans de fer una funció, sobretot els primers dies que presentem l’espectacle en públic. Em refereixo al moment en què tothom s’aplega, minuts abans de sortir a l’escenari, i ens ajuntem les mans i fem un crit de guerra! És un moment on s’afegeix tothom: la gran família, en un crit col·lectiu. Un crit per donar-se energia mútuament, en aquell instant on es resumeix una mica tot el que és un procés de teatre: aquell moment final pel qual has fet tanta feina, has dedicat tants esforços, has intercanviat tantes opinions amb tanta gent i en el qual ens trobem tots junts. El moment on es fa encara més evident el que és una companyia: un conjunt de persones que han posat la seva creativitat al servei d’una única causa i, cinc minuts abans que vegi la llum, aquestes mateixes persones han necessitat ajuntar-se, abraçar-se i compartir un crit col·lectiu. Un crit de companyia.
I no podem oblidar l’altra peça clau d’aquest col·lectiu: els espectadors i les espectadores. Sense elles, el que fem nosaltres no tindria cap sentit. No hi ha dubte, finalment també formen part de la família. Hi ha un moment en què l’espectador està assegut davant de l’acte teatral i s’adona que hi pertany, que això és en viu i en directe i que n’és part activa. La màgia del teatre és aquesta. És un fet que sabem i que tenim present, sempre. Quan amb la companyia estem preparant, assajant, dissenyant l’obra, no perdem de vista que hi haurà una mirada futura d’algú amb qui ens trobarem i amb qui crearem un espai comú, un espai compartit on ens trobarem de mil maneres diferents a cada funció.
L’essència del teatre és aquí, en aquesta trobada, i enmig d’això, el Teatre La Biblioteca ens apareix com un espai de confluència i també d’història. Un espai de companyia.
I això és preciós.
SERGI BELBEL