La companyia FAC Fundación i Agrupación Colectiva són a la Sala Atrium amb l’espectacle My Low Cost Revolution (Justificaciones del porqué soy una radical de mierda), un text de Francesc Cuéllar, que dirigeix ell mateix, però treballat en col·lectiu. Patricia Mendoza, directora artística de la Sala, ha explicat que la companyia va guanyar el Premi Desperta Lab amb Subersive Collective Violence, que els ha portat a Jalisco, a Mèxic, en un programa de  intercanvi. “Però s’han trobat en què el muntatge era massa voluminós per a l’escenari de l’Atrium.” Mentre es decideixen o no a reduir-ho, ens porten aquest altre projecte de la companyia i del mateix autor. L’interpreten Glòria Ribera, Agnès Jabbour i Nikole Portell. Es va estrenar a La Vilella ara fa un any encara que llavors hi havia la Paula Sunyer al repartiment i ara, amb la Nikole “algunes coses han canviat”, exposa Cuellar. Es pot veure des d’avui mateix, dia 21, fins al 7 de desembre.

Els canvis es deuen a que, a banda que cada actriu és diferent, “quan cal tornar a assajar  aprofitem per polir cosetes.” My low cost revolution és una mena de investigació sobre fins on podem arribar a nivell revolucionari. L’autor ens explica com va anar el procés: “Jo sóc molt crític amb tot el que passa, però no he trobat la manera d’accionar perquè canviïn les coses. Ser radical i canviar coses et demana moltes hores de la teva vida que no estàs disposat a donar. Jo els vaig explicar aquests sentiments i vam parlar-ne a fons. Vam posar sobre la taula quina podria ser la nostra revolució i fins on podíem arribar.  I vam agafar el més interessant que en va sortir, per portar-ho a l’escenari. Després vaig fer una dramatúrgia, els textos…” Amb tot: “Jo veig, però, que les millors idees surten a la sala d’assaig i són de tots.” Sobre aquest sistema de treball, l’Agnés assegura que “en Fran, com a director, és molt amè. Fa molta feina a casa, el que ens ha permès fer uns assajos productius i ràpids. Hem treballat amb llibertat però amb límits. Però els límits no els ha posat el director: te’ls poses tu sola perquè el codi està molt clar. I és una obra de tots perquè així la sentim. Hem parlat, hem aportat idees i fins i tot hi surten frases nostres!”

L’obra s’articula en un fil conceptual, no narratiu. “L’hem estructurat en diversos monòlegs que van justificant el perquè no són radicals. ” Totes tres confessen que no ho són o no ho han aconseguit. En aquest sentit, la Nikole diu que “agafar-ho ara m’ha fet adonar que, realment si ets radical i vols anar a la contra, no és fàcil.”  També explica que l’ha ajudat molt el fet que ja havia treballat amb la companyia i “ha estat fàcil i divertit. L’obra en gros no ha canviat, però si algunes petites coses, perquè ho fem tot des de nosaltres. Ha estat un procés súperfàcil, agradable i guai!” Al que Fran ha contestat: “Prioritzem la persona al text, les seves habilitats. Potenciem l’actriu i cal moldejar la peça en favor del que ella aporta.”

Tampoc ho han situat en cap context concret. Passa al carrer, davant d’una paret plena de cartells “els més lletjos que hem trobat!” Un condicionant és, potser, que l’obra es va estrenar l’any passat, en moments d’alta volada emocional als carrers: “En aquella etapa, sorties al carrer perquè t’ho demanava el cos. I efectivament passaven coses. però l’endemà, tot es tornava a posar a lloc. El clímax s’anava trencant i cada cop sortiem menys al carrer. Això va impulsar i inspurar molt la creació.”

En els monòlegs, les actrius s’adrecen al públic.  Plantegen els seus dubtes sobre quina mena de revolució caldria fer per aconseguir realment un canvi sociològic, com es podria fer front a les pors que ens dominen i fan que tendim a agrupar-nos…  L’obra també reflexiona sobre la deshumanització, a partir de la idea que som números de la Seguretat Social, IPs de Facebook i DNIs per a l’Estat. “Això fa que acabem navegant soles pel planeta, que ens sentim sense suport, fora de cap possible comunitat, de cap configuració de cooperació. Soles davant el perill.”

QUINES COSES CALDRIA CANVIAR?

Aquesta és la pregunta que ha envoltat una presentació que, en moments, semblava un col·loqui de tanta veritat que hi hem vist. Els hem fet la pregunta i han contestat: “No només parlem de polítics i corrupció. Parlem de les Guerres que hi ha i que sembla que no ens afecten, les armes que es venen per atacar Siria. Per què vam sortir a defensar la Guerra de l’Irak i la de Síria no? Per què vam plorar tots amb l’atac a Charlie Hebdo i als atemptats a Barcelona i, altres atemptats a altres llocs que hi ha cada dia no ens afecten?” També sorgeixen altres preguntes ben diferents: “Per què ens queixem dels turistes i els maxaquem, quan a qui hauriem de maxacar és a l’ajuntament? Hi surt també alguna cosa de la contaminació de la que ja se’n comença a parlar seriosament, de les hipoteques, que ens fan viure amb la por de perdre-ho tot… No tot són preguntes, també hi ha idees. Però bàsicament,  pensem que de vegades, a nivell social, ens tirem pedres a nosaltres mateixos.”

Crònica del primer mes de residència de Fundación Agrupación Colectiva – FAC

La Fundación Agrupación Colectiva – Fac va ser la companyia guanyadora del primer cicle internacional DespertaLab, dotat  d’una residència de dos mesos a l’espai Foro Periplo de Guadalajara, a Jalisco (Mèxic). També inclou una dotació econòmica més elevada i la presentació al públic local dins el MET, la Muestra Estatal de Teatro Jalisco. Gràcies a la complicitat i coordinació amb la Secretaría de Cultura de Jalisco a finals de juny començava el viatge cap a terres mexicanes dels actors Xavier Torra i Francesc Cuéllar i la productora Anna Maruny.

El primer que van fer va ser conèixer l’espai LARVA ((Laboratorio de Arte Variedades) on van estrenar l’obra premiada Subersive Collective Violence. Gabriela Escatell, coordinadora de teatre de la Secretaría de Cultura Jalisco en aquella etapa -ara hi ha hagut un canvi de govern- , van poder conèixer des de dins l’espai escènic on es va presentar l’obra, dins el MET.

Durant les setmanes següents van començar la residència d’assajos a Foro Periplo, però també participar en algunes xerrades sobre internacionalització i mobilitat, dins el sisè Festival Periplo Movimiento Internacional de Circo.

A finals de juliol la companyia Fundación Agrupación Colectiva – FAC presentava en el Teatro Alarife Martín Casillas de Guadalajara Protocolos de acción frente a lo desconocido, una obra de Francesc Cuéllar i la primera ocasió per veure a FAC en acció. El millor va ser que en aquesta obra van participar-hi també els Arrogante Albino, companyia guanyadora de l’intercanvi internacional de la Beca DespertaLab 2018. Amb aquest intercanvi es feia evident que l’aposta de construïr ponts ha creat una connexió real amb el territori.

FAC | Fundació Agrupació Col·lectiva

La Fundació Agrupació Col·lectiva (FAC per als amics) és una companyia d’arts escèniques que crea peces originals basades en la creació col·lectiva a partir de les singularitats / habilitats / personalitat / ignorància / own shit de cada membre del grup. FAC no es disposa a lliurar tota la seva vida a la qüestió revolucionària, ni permetre que les nenes coneguin què és un àguila de Harris (atenció al sarcasme). Però, en tot cas, en els seus projectes, exploren des de la contemporaneïtat de les arts vives (dansa, moviment, text, cant, música en directe, projeccions, ROOMBAS i “qualsevol own shit que pugui esdevenir sobre d’un escenari) com l’estructura social i política, el fucking capitalism al que ja estem sodomizadas, potser pot ser qüestionada en algun moment. Encara que sigui una mica, no fos cas que no passem de radicals!”