La Sala Gran del Teatre Lliure de Montjuïc acollirà a partir del 9 de maig un espectacle de grans dimensions, tant pel contingut artístic i tècnic com per l’interès del que explica. El títol és Dogville: un poble qualsevol, i en certa manera reprodueix la famosa pel·lícula Dogville, de Lars Von Trier. Però no del tot. Pau Miró i Silvia Munt han fet una dramatúrgia que l’ha situat a l’actualitat.
A la presentació,que ha tingut lloc aquest dijous, han puntualitzat que hi ha l’arrel, però que no és el mateix: “Els fets no passen a Dogville, la pel·lícula no es pot mirar com fa 20 anys i el públic no ho ha d’identificar igual. Afortunadament avui, la dona ha fet un gir i ha d’estar al centre de la dramatúrgia. L’acció transcorre en un poble qualsevol i en un escenari únic, una mena de Centre Cívic del poble on es reuneix tothom. Tot el que passa fora, ho veiem projectat en un a gran pantalla”, explica Sílvia Munt. directora d’aquesta singular proposta que ens explicarà un equip de primera: Andreu Benito, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Àurea Màrquez, Albert Pérez, Alba Ribas, David Verdaguer, i els nens Joel Bramona i Jaume Solà, que s’alternaran en el personatge d’Abel. Es podrà veure fins al 6 de juny.
Per a Sílvia Munt, és la seva primera direcció al Lliure: “Quan en Lluís Pasqual em va demanar de fer una direcció per a la Sala Gran, vaig pensar en Dogville, perquè la pel·lícula em va impactar molt i només ho podia fer en un lloc com aquest. Exposa la línia finíssima que hi ha entre el bé i el mal, de manera que volent fer el bé acabem fent el mal. Vaig demanar els drets i quan ja tenia el camí obert, vaig trucar a en Pau Miró, un company de treball i guionista exhaustiu perquè en fes una base diferent, amb una noia d’avui com a protagonista, una jove que necessita creure en la societat. Nosaltres no ens centrem en bons i dolents sinó en el mal que hi ha dins de tothom, fins i tot de la més bona gent, i del que no ens adonem. Hem volgut posar el mirall en un poble de casa nostra.”
L’ARGUMENT
Ens parla d’una noia jove, una forastera que arriba a un poble on necessita ser acollida “perquè la seva joventut, la seva innocència ha estat molt maltractada.” Una noia vulnerable a qui la societat, volent fer veure que fan el millor, acaben manipulant-la fins fer-li pagar un preu molt alt: la seva pròpia explotació: “Ella se sentirà acollida, estimada, fins i tot desitjada… Però on és la delicada línia vermella que separa la generositat de l’egoisme, la dignitat d’acollir i la indignitat d’explotar?”, explica la directora.
En Pau Miró no vol signar sol la dramatúrgia perquè “és la mirada de la Sílvia sobre el guió original. Jo estic al seu costat, és una dona que em fascina perquè no té por de res i sempre troba coses noves.” Recorda que “A Dogville es feia un paral·lelisme amb una simbologia cristiana, que la Sílvia ha obviat i ho ha transformat en la nostra hipocresia.” En aquest aspecte, la Sílvia apunta que “la protagonista, la Virgínia és una dona d’avui, que ha canviat aquelles preocupacions gairebé bíbliques per les seves pròpies dificultats i obsessions. També parla del poder del líder sobre el grup, un líder del que podríem pensar que treballa pel bé de tots i els seus ideals i el que vol, en el fons, és gratificar el seu ego personal.”
Aparentment l’ajuden, però és hipocresia. “La Sílvia posa èmfasi en el paper d’una dona que fuig del relat masculí. Comença corrent del seu pare, un corrupte, coneix en Max, i continua corrent”, diu Miró. L’obra té dos protagonistes, la Virgínia i el Max (Bruna Cusi i David Verdaguer) i la resta, molt coral, interpreten diferents personatges del poble.
UN TREBALL MOLT A FONS
Bruna Cusí descriu el seu personatge com a “un gran repte. Però tots els companys són molt generosos i m’estan ajudant a que pugui fer aquest personatge, molt dificultós de dur a terme perquè rep un mal tractament diari!” Havia vist la pel·lícula dos cops, “però la Sílvia em demanava coses diferents i ja vaig decidir no tornar-la a veure. Hi ha situacions similars, però les reaccions són altres, he buscat la meva pròpia Virgínia, sinó, no podia tirar endavant.”
Una altra diferència és que la Virgínia és una noia molt més jove que la que interpretava Nicole Kidman a la pel·lícula: “Vol creure en la societat encara des de la ingenuïtat i la desconeixença, amb una esperança creixent. No ha trobat el recolzament amb la seva família, una colla de impresentables, i busca una nova família que l’ajudi i que li doni esperances, per pura supervivència. S’ha volgut buscar un personatge més d’avui, més real.”
David Verdaguer recorda la pel·lícula, que va veure fa anys: “El meu personatge és una cosa molt mascle i a la vegada, l’intel·lectual del poble i un covard. És l’antagònic de la Virgínia.” Admet que ha estat difícil de fer, sobretot moments en què es posa especialment complicat: “Jo havia fet drames, però no obres tan ètiques. Riem molt per apaivagar el dolor que interpretem a escena!” L’actor assegura que és una obra molt bonica “que diu moltes coses en poca estona i on ningú és prou dolent. És molt intel·ligent, és més important el que no es diu que el que es diu.”
La Sílvia reflexiona que “acollir algú que ve de fora pot ser generós però de seguida exigim alguna cosa a canvi. I mai en tenim prou, sempre demanem més i més, fins arribar a límits molt bèsties. Ens ho mostra l’Ivan, el personatge que interpreta Josep Julien. Et creus cada cop amb més drets a exigir, només pel fet que aculls algú foraster. El mateix autor no veu una dona: veu la dona que li serveix per al seu argument. Està sotmès a la manipulació d’ell mateix. Això passa als grans creadors!” Posa l’exemple d’una dona que, per treballar, depèn d’altres dones que l’ajudin a la casa i amb els fills. “Hi ha un món invisible que és el que ens permet créixer i al que sovint, ni veiem.”
I l’Albert Pérez acaba el relat puntualitzant que “parlem de la maldat, no del mal, que pot ser a la natura. A la maldat, hi ha la voluntat de fer el mal. La Virgínia és forastera, però ve d’un lloc benestant i això provoca el recel. Què ve a fer aquí? Malauradament, un estranger ho és sempre, vingui d’on vingui!”