Avui hem anat al TNC a la presentació d’un espectacle dels que il·lusionen. Parlem de Desig, una obra de Benet i Jornet, que ens porta un equip de primera línia i… que es farà a dues bandes a la Sala Gran! No és el primer cop. Ja s’havia mig fet a Primera plana. I a Una historia catalana, el públic entrava a una grada de l’escenari. Va! Som-hi, que s’acaben les entrades!

L’interpreten Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahún,  dirigits per Sílvia Munt. Han vingut tots a la trobada, a més de la directora del TNC, Carme Portaceli. 

Portaceli ha obert l’acte manifestant la seva il·lusió: “Volia que la Sílvia formés part de la meva primera temporada al TNC! Quan agafes un text, és important saber navegar pel mon de l’autor i saber què diu realment el text. I la Sílvia ho sap!”  Ha presentat els intèrprets: “Tenim un equip extraordinari en molt bones mans. I una obra molt bonica.  Espero que l’Omicron ens deixi disfrutar a temporada.” 

Sílvia Munt ha confessat que al principi pensava que la Sala Gran era massa per a 4 intèrprets. Però va saber que un cop ja van ser només dos i es va tranquil·litzar. Desig s’ha fet a dues bandes: “per aproximar la gent, i reconvertir el TNC, que es casa nostra, arribant a una mica mes de proximitat.» I algú ha recordat que Vittorio Gassman va actuar sol al Grec! Ui, aquest me’l vaig perdre…

«Ho fem a dues bandes per llibertat. Volia que els quatre  personatges estiguessin el més pròxims possible. L’espectador és més proper, veu la cara, l’esquena, el clatell… Et dóna un irremeiable sentiment de que estàs connectat a la veritat. Gairebé estan sense pell, molt mes pròxims i dins d’una matriu que son els espectadors. Sents la presencia del públic arreu i això crea un magnetisme que fa que les energies funcionen d’una altra manera.», assegura la directora.

Sílvia Munt parla de l’obra

Anem als parlaments. Sílvia Munt confessa que està cofoia i fins i tot una mica tocada: “Tenia molt interès en la revisitació d’aquesta obra i  fer-la a partir de la meva llibertat. Vaig conèixer en Papitu i recordo els seus ulls tan vius… Era un home generós i amb una humanitat brutal! Desig és com ell: una obra valenta que espitxa que el director sigui valent també!”

Explica que:  “Quan la llegeixes vas trobant tresors. Codis que finament et fan trobar l’important de la història que, com deia en Papitu, no pretenem explicar-la. Està molt ben pautada i arribes a entendre el desig íntim que tenia ell per fabricar-la!»

Benet i Jornet entra en la psicologia femenina on es veu que la dona és un ser complex per ell mateix, “un ésser insatisfet. Però això aquí no ve de cap home. Amb tot, s’ha escrit fa temps i han canviat moltes coses. Però hi ha alguna cosa dels seus ulls allà dins. És bo veure que un autor es dintre de tot i de res.”

La Sílvia apunta: «Quan tens pocs camins per tirar, no tens grans problemes. Però una obra tan oberta com aquesta et permet molt marge de llibertat i t’has de tirar de la moto. En Benet ja ho proposa de manera oberta perquè siguis qui la fa. No delimita res. I nosaltres anem a un lloc que anem descobrint. Seguim el que val la pena seguir.»

I afegeix: «Acaba d’una manera que em dóna molts codis. En un moment que Ella i l’Home conversen, ella explica com era de petita, com la castigaven … És una nena petita que hem perdut.»  L’obra acaba amb un monòleg d’Ella explicant com era de petita i un de l’Home que li diu què s’ha de fer quan de petit et diuen que això no s’ha de fer.

Desig és impossible d’acabar: «Comencem desitjant coses. Si no desitges res ets mort! Parlem del desig i totes les seves facetes. Parlem molt del sexual. El desig fa caminar.» En definitiva: «Son personatges molt difícils d’explicar i de fer. Però els quatre han treballat molt a gust. I tenim un equip tècnic del que estic molt contenta. Estem oferint una obra amb màgia, psicologia i thriller», diu Silvia Munt.

Els personatges

Els personatges són Ella (Laura Conejero);  el Marit d’Ella (no tenen nom) és Carles Martinez. Aquests presenten una psicologia retratada a partir de les insatisfaccions que tenim tots: dependències, gelosies, com ens aclimatem a la vida amb certes perversions… moltes pautes reconeixibles. Veiem com es troben pel camí a la Dona, que fa Anna Sahun, i que despertarà coses en Ella. 

Raimon Molins defensa l’Home, que ens obre un mon de generositat i fa de transmissor de tots els desitjos, sobretot de les dones. El seu desig es ajudar a l’altre.

Laura Conejero ens explica: “ Quan em vaig trobar amb Desig, va ser com quan llegeixes poesia. Però cal fer radiografia, entendre i pensar. La Sílvia ens ha conduït molt bé.» Interpreta una dona que empren un viatge a l’interior de si mateixa. «Que és el que fa més por i provoca més resistències! El més fantasmagòric. Buscar dins teu el que has negat tota la vida és molt difícil. És una dona angoixada i aquest es el viatge que hem de descobrir. Un viatge que pot ser molt sanador.»

Anna Sahun opina que: «El meu personatge ja s’ha donat la llibertat de reconèixer-se. Hi ha un punt de voler desvetllar i que a la vegada l’alliberi, que es permeti escoltar el seu interior.» 

Per a Sílvia Munt: «Hi ha dues coses importants: un univers mental i un univers real. Un joc que és el motor de l’obra. Però el que penses, el que vols i el que fas en realitat, ho amaguem.»

Carles Martínez diu: «Tinc la sensació que en Papitu va tenir intuïcions per parlar de  seu país, en clau política i sentimental. Sense dir res, parla d’un mon que ens és molt familiar i on qui més qui menys s’hi ha criat. Jo soc un nen tardo franquista! I t’adones que t’han format amb un patró fins que això cau. La gran dificultat alhora de treballar una partitura així es mantenir-te en clar-obscur, treballar amb bisturí.» Per altra banda: «Quan un autor com aquest ha tingut aquestes intuïcions, tinc la sensació que els que venim més tard tenim la responsabilitat de ser valents i anar mes enllà.»

Per a Raimon Molins: «Estem donant una reinterpretació actual d’una veu de fa  temps. Una veu que també es nostra i que la utilitzem per parlar avui. És una obra que de vegades fa por però l’hem agafat i l’hem fet reviure avui per recuperar aquesta veu. És una proposta molt valenta, un treball molt honest i tenim ganes de fer-lo i ensenyar-lo.»

Arribats aquí, Carme Portaceli ha sentenciat: «Veieu? Per totes aquestes raons li vaig dir a la Sílvia!».

Al torn de preguntes, s’ha preguntat si el text aguanta el pas del temps. «Tots els textos cal revisitar-los. Però crec que hi ha coses totalment vigents i que té un llenguatge revolucionari. Només he tret una part del final on es parlava d’un moment que no calia. La resta tal qual. Com que son coses sinceres i dites des de dintre, sempre et donen temporalitat», conclou la Sílvia.