| Quan ens va presentar la temporada 2018/19, Gaston Core, director artístic de la Sala Hiroshima, ens va avançar que havien contactat amb el creador teatral Francesc Cuéllar, que “estava de moda per formar part de l’equip de l’obra de les sandwitxeres i els xoriços”, per demanar-li de fer alguna cosa en comú amb el dramaturg Albert Arribas, sense cap directriu, el que volguessin. Gaston va dir “són dos grans dramaturgs que no es coneixien encara… Ja veurem com acaba!” Li van posar el títol de Drawn together by Hiroshima, una expressió genèrica que descriu un treball compartit.
I ja ho sabem o, al menys, ho podem intuir: ahir ens van presentar el resultat de la trobada que, això si, ha canviat el títol per Illud Mysticum #SR . Se’ls veu molt engrescats i ja han arribat a l’etapa de llimar detalls.
Ens van citar al Palau del Baró de Cuadras, obra de Puig i Cadafalch, l’edifici singular que acull l’Institut Ramon Llull: “Ens agrada fer presentacions fora de l’Hiroshima quan hi tenen alguna cosa a veure. I l’obra parla de Santiago Rusiñol i la seva època”, va dir Gaston. L’espectacle s’ha creat en Residència a l’Hiroshima, fruit de la nova orientació de la Sala: “Volem seguir endavant per aquí, fer també produccions i acompanyar els artistes més enllà de l’estrena a casa.” Una estrena que es produirà el cap de setmana del 26, 27 i 28 d’abril.
UNA PENTALOGIA SOBRE RUSIÑOL
Es dóna la coincidència que Arribas, que havia estrenat les peces Orationibus #SR (Sala Hiroshima) seguida de Annus irritabilis #SR (TNC), que formen part d’una investigació al voltant de Rusiñol, havia pensat en fer una pentalogia sobre aquest artista que no te l’acabes. Amb Cuéllar van avenir a que aquesta fos la tercera part i, a partir del Llibre de les Oracions de Rusiñol, parlar de la realitat i fer una crítica a la tecnologia, incapaç d’aturar el col·lapse del món. Arribes es va posar a treballar i n’ha sortit un Oratori per a un grup de 10 persones. És un Oratori Dansat per a una única veu, que parla de la vida, calvari i mort de l’últim místic de Catalunya. “Ho veieu? Una història de capellans a la Hiroshima!”, comenta Gascón.” I de devotes piadoses. I de polítics liberals. I de tietes. I de parenostres i avemaries. I de nens tancats al seminari. I de bisbes que mengen xocolata”, afegeix Arribas. El llibre coincideix en el temps en què Rusiñol, després d’operar-se d’un ronyó, es retira a Mallorca i es dedica a pintar jardins.
Fins aquí el contingut, més o menys. Però amb el que ens han sorprès sobretot és en la manera en què s’ha construït el muntatge. Arribas, que no el coneixia personalment però ja sabia com treballava Cuéllar, ja havia pensat abans en crear un solo parlat per a ell i tornar a estrenar a l’Hiroshima. “En Fran tenia 26 anys, la mateixa edat que El Místic, protagonista de l’obra de Rusiñol. Bé, en realitat, parla de Verdaguer, encara que no ho manifesti clarament”, explica. I continua: “Al llibre hi ha altres personatges que semblen “alter egos” i que conformen un material molt poètic. Però la burgesia va sentir que atacava el catolicisme i a la classe alta. Verdaguer, que s’havia acostat a les classes populars, va acabar sent una víctima de la incomprensió i l’hipocresia de l’època. Parlem d’això. Per a mi el que ha primat és que el text llueixi.”
I com es fa això? Doncs ho han fet per separat. Francesc Cuéllar i Albert Arribas van estar parlant i aprofundint junts durant dos mesos en el text de Rusiñol, pràcticament analitzant paraula per paraula. I quan Arribas va creure que Cuéllar ho tenia tot interioritzat, el va deixar treballar sol i amb els seus col·laboradors. “Han estat dos mesos de intentar contactar amb el teatre contemporani, però costa molt desenganxar-nos del clàssic. A més, és un text escrit el 1903, que et porta a Els Pastorets. I aquí tots hem començat fent Els Pastorets! Potser de vegades els rebutgem, però et toquen per dintre. Feu la prova: a veure si un dia, dient frases dels Pastorets, trobeu algú que no sàpiga seguir, tot i ser paraules antigues!”, explica Cuéllar. En definitiva, han creat un nou Místic estimant la part tradicional, però amb expressió moderna, que també “ha estat una lluita entre els cossos i el moviment.” Un espectacle, doncs, amb text i imatge, com dos universos que s’han unit, després de crear-se per separat.
Gaston destaca que “per a mi, el més interessant ha estat la manera en com s’han organitzat els dos directors. En Fran té una oralitat molt interessant, sap dir textos molt bé.” En Fran explica que el text és un drama en quatre actes escrit el 1903. “La feina que ha proposat l’Albert ha estat centrar-nos en el mecanisme teatral, classificar les emocions. Fer que l’actor jugui amb la teatralitat. Durant dos mesos hem anar desxifrant les paraules de Rusiñol, què volien dir o transmetre. I tenen una connexió molt emocional amb el text. No frase per frase, però es generen còctels. “
L’ACCIÓ
L’acció transcorre a la Masia i hi ha molts personatges, però en Fran diu el text tot sol. No hi ha divisió ni jerarquització. Mantenen el text de Rusiñol amb les acotacions. Hi ha personatges com el Mn Ramon, la Marta, dues senyores de poble, una mare… que no parlen. Són com dos espectacles alhora, un de plàstic, que ha creat el Fran i que estableix diàleg amb el que l’envolta i les paraules de Rusiñol. Es crea una lluita escènica entre el cos i el moviment, traduint les paraules amb el que a Rusiñol li passava amb aquestes paraules. L’obra té, doncs, dos directors ja que actualment, Arribas confessa que no sap massa què farà el Fran amb el seu grup, però que hi confia plenament.
Fran confessa que quan llegim l’obra ens costa entendre què hi ha al text i que ens genera barreres. “I si ho analitzem, tenen a veure amb paradoxes no resoltes que tenim. Hi ha molt material, tant, que no sabem què fer-ne i a partir d’aquí neix l’interès actoral. El text et desactiva de la història i et pregunta quin interès té per a nosaltres explicar el passat. L’espectador ho disfruta, perquè reflexiona sobre la contemporaneïtat i la tradició alhora.” En aquest sentit, Arribas apunta que no és important com acaba o si se segueix bé el text, sinó “la incomoditat que genera. Com cada paraula i cada moviment, interpel·la l’espectador en aquesta curiosa barreja de llenguatge visual contemporani i llenguatge textual tradicional”, conclou. |
