La productora Hause&Richman, de Jordi Casanovas i Carles Manrique, que ja ens han demostrat el seu bon gust en nombroses ocasions, presenten una nova producció seva a l’acollidora Sala Petita del Club Capitol. El títol és Lapònia i és un text signat a quatre mans per Cristina Clemente i Marc Angelet. L’interpreten Meritxell Huertas, Roger Coma, Meritxell Calvo i Manel Sanz i el dirigeixen els mateixos autors. Ens l’han presentat avui dimecres (dia 16), el mateix dia que comencen les prèvies. L’estrena oficial serà el 23 de gener.
L’escenari ja està preparat: la sala d’estar d’un pis a Finlàndia, des d’on ens han ofert un petit tast de l’espectacle. Tot plegat és molt acollidor i proper. A escena, els quatre protagonistes, dues germanes i dos cunyats. Abans de començar, ens posen en antecedents: una de les germanes (Meritxell Calvo) havia marxat a Lapònia on va conèixer al seu actual company finès (Roger Coma). Es van enamorar, ella va trobar feina en una empresa telefònica i va decidir quedar-se. Passa el temps i tenen una filla.
Els coneixem passats uns anys, durant les festes de Nadal, quan la seva germana (Meritxell Huertas) i el seu cunyat (Manel Sans) els van a veure amb el seu fill de 5 anys, que hi va amb tota la il·lusió de conèixer personalment el Papa Nöel, ja que li han explicat que viu a Finlàndia. Només arribar i després de setmanes comprant regals per a tothom, la Mònica, la germana que viu a Catalunya, veu com el somni del seu fill es trenca en dos minuts, quan la seva cosineta, un any més petita, li diu que el Papa Noël no existeix. La il·lusió de la parella catalana se’n va en orris perquè la parella de Finlàndia són dels que “no expliquen mentides d’aquestes de consum als infants.” En aquella casa, el Papa Nöel no existeix.
Aquest és el nucli al voltant del qual gira tot. “Amb to de comèdia, es parla de l’oportunitat de les mentides que s’expliquen als nens. De les educacions d’abans i de les d’ara. I també de les mentides que s’expliquen els grans, de les mentides en general. I amb aquesta excusa surt tot el que porten dins”, diu Clemente.
Una escena de ‘Lapònia’
L’escena que ens han mostrat reflexa una discussió entre tots quatre, cadascú exposant el seu parer sobre l’oportunitat d’enganyar o no els infants, sobre la validesa de la il·lusió enfront d’un personatge que només porta regals als nens benestants, que fa xantatge als nens perquè es portin bé com a condició de fer un regal… i altres coses! Per fer més real l’espectacle, hi ha frases en finès i en Roger Coma, que interpreta el nadiu, ha comptat amb un assessor per clavar l’accent.
Roger Coma ens parla del seu persnatge a Lapònia
“Es parla de l’educació a Finlàndia, el paradigma d’un model referent i també de la nostra, encara que l’obra no es posiciona. Però surten els draps bruts pitjors dels finesos i dels catalans!”, diuen.En aquest sentit, Roger Coma apunta:“el meu personatge mostra un cert supremacisme, ja que té molt clar que la gent allà és rica, noble, perfumada i feliç.”Per a l’actor: “és una obra que cada dia ens surt més gamberra. Té punts de vodevilesca!”
Manel Sanz exposa que “cadascú té mentides i no mentides, però no és un enfrontament català-finès. Es parla de persones que pensen molt diferent i, en casos, ni ho saben. Jo mateix m’adono que mai he estat capaç de mostrar-me com soc davant la dona.”
COMÈDIA IN CRESCENDO AMB PUNTS DE REFLEXIÓ
Així, el Pare Noël és una excusa per parlar d’altres coses, però que ha provocat que cada actor ens expliqui com va descobrir qui eren els Reis, sense pensar que, potser, algun de nosaltres encara no ho sabíem… Cristina Clemente diu que “surten mots draps bruts però no perd el to de comèdia. És un aparador de punts de reflexió que dibuixen una comèdia in crescendo, que també podria passar a París. Finlàndia és l’anècdota que ens permet parlar del papa Noël.”
Marc Angelet afegeix que: “com més merda va sortint, més la volen tapar i la bola es va fent cada cop més grossa. Els personatges pateixen i el públic riu cada cop més de la seva tristesa.” Són quatre posicions amb les que el públic va empatitzant en diferents moments, ara amb un, ara amb l’altre… i, per tant, va canviant d’opinió: “El més interessant i el que ens hem proposat és que surti amb reflexions i això, de moment, passa. També s’exposa un xoc de models educatius, es parla dels diferents tipus de joguines que s’ofereixen als nens i a les nenes…”
A la pregunta de si s’han plantejat que surtin nens de debò, Cristina Clemente ha contestat que el context de l’obra, que són els grans els que parlen, no ho demana. “I és millor, ja que no és fàcil portar els nens al teatre, sobretot en època d’estudis!”