Al director Ivan Morales se li ha girat feina. Aquest polifacètic actor i director de cinema i de teatre, que com a director ens va enamorar a tots ja fa uns anys amb aquell inoblidable Sé de un lugar, al que van seguir altres delicatessen com Jo mai o Wasted i més recentment La Calavera de Connemara per tan sols citar-ne alguns, no ha coincidit en dues direccions a la cartellera de Barcelona per només tres dies, un fet fins ara força rar. Diumenge van acabar al Romea les representacions de La partida d’escacs, d’Stefan Zweig, que dirigia ell mateix i aquest dimecres dia 19 s’estrena a l’Espai Lliure Instrumental, un text colpidor basat en el llibre homònim del pianista James Rhodes, que també ha adaptat l’Ivan i que és la primera vegada que es veurà en teatre. És un monòleg que interpreta Quim Àvila, però ens han deixat molt clar que ha estat un treball d’equip, on cadascú hi ha posat la pell per aconseguir el resultat que, pel que hem sentit pinta excel·lent -una barreja entre teatre multidisciplinari i performance molt innovador-, que tindrem ocasió de descobrir fins al 30 de juny.
Instrumental, el llibre on l’autor explica les seves memòries, ha esdevingut un best seller literari amb una venda de més de 100.000 exemplars. Rhodes hi exposa els abusos sexuals dels que va ser víctima quan era petit, el trauma conseqüent i la llum: el poder curatiu de la música. El més meravellós és que volgut compartir la seva curació interior i ha dirigit la seva fama a fer visible i fomentar el debat al voltant de les violacions als infants, les malalties mentals i el suïcidi. Al marge, el 2016 va publicar el llibre Tocar el piano, on ensenya als lectors com interpretar un preludi de Bach en sis setmanes. I ho expliquem perquè és el que ha fet Quim Àvila: sense haver tocat el piano més que els de joguina quan era petit, ens interpreta un magnífic Preludi de Bach.
Aquest matí ens l’han presentat als mitjans. A més dels director i actor, hi havia Judit Colomer (escenografia); Raimon Rius (il·luminació); Jordi Busquets (música i espai sonor) i Carla Tovias (moviment i ajudant de direcció). L’Ivan ha agraït la participació de tot l’equip perquè “és un tema sensible que ens ha permès treballar amb debat des de la sala d’assaig.” I ha afalagat la feina de Quim Àvila: “Sense en Quim no hagués estat possible! Té una capacitat empàtica i il·limitada per a les interpretacions emocionals i potents.” I la del Raimon Rius, en Rai: que “a més de ser un obsessiu de l’ordre, té una capacitat tècnica excepcional.”
El director puntualitza que “nosaltres hem fet una feina teatral amb la idea que en surti un bon espectacle. Però davant de tot creiem que és urgent treure temes com aquests, que tenen una gran invisibilitat. El dolor és tan gran que cal trencar tabús i parlar-ne. Hi ha força temes invisibles, però aquest crec que és el pitjor. Amb tot, ara mateix podem afirmar amb satisfacció que l’art ens pot ajudar a connectar-nos.”
La peça va néixer de la idea de treballar junts en Quim i l’Ivan. Però van fer una troballa: “Rhodes té una capacitat de parlar de la vida amb una distància que els altres no som capaços d’agafar. És una història incòmoda per a nosaltres i per a l’espectador, que parteix de la idea d’apaivagar entre tots les ferides de cadascú.” En Quim puntualitza, però, que ell no és Rhodes: “Jo sóc en Quim explicant una història. El llibre està escrit en primera persona i no ho trencaré. Jo sóc el canal per fer-ho arribar.”
El llibre parla també de salut mental i de bogeria i la voluntat és expressar què són, d’una manera teatral. “Com una persona supervivent d’un trauma com aquest, pot arribar a suportar-ho? Nosaltres ens hem envoltat de coses per embolcallar l’obra i oferir un diàleg amb tots els elements, que ajuden a que no sigui tan terrible, no hem volgut fer un melodrama. Però de patir…patireu, perquè és un llibre escrit des de la ferida sense cicatritzar. En Rhodes és un heroi perquè, malgrat tot, tira endavant!”, diu l’Ivan.
EL TREBALL A CONSCIÈNCIA DE CADASCÚ
Els participants a la creació ens han anat explicant el seu paper a l’espectacle, un treball a foc lent que ha durat vora un any. La Carla Tovias assegura que, tot i no ser una obra de dansa, “amb un espai gran i una persona sola, si no treballem des del cos, hi por haver alguna informació que s’escapi. Hem treballat la part física sumant-la a la història. De fet, hem anat tots a una, complementant-la des de les nostres diferents perspectives, de manera que cada tècnica explica una part diferent. El tractament musical és espectacular!” I sobre en Quim: “És un actor que fa circ, fa malabars! Hi ha peces musicals amb coreografia però hi ha moments que impliquen una corporalitat completa. El seu virtuosisme a escena és total.”
Jordi Busquets, del qual l’Ivan ha assegurat que “és un geni”, explica que “vaig començar buscant versions de la Chacona, de Bach, i en va sortir una peça relativament reposada. Però després, se’m va acudir fer una altra peça per a l’entrada del públic. I… em vaig liar i la vaig tractar com una instal·lació! Per tant, forma part de l’obra. Hi ha una instal·lació il·lumínica i la música. Serà una transició entre el carrer i la sala. La idea és que la gent vagi entrant a poc a poc en situació.” L’Ivan Morales afegeix que “sobretot es tractava de posar una mica de ritual a la situació. I és que en Quim fa una entrega amb una certa religiositat!” Hi ha peces de Bach, Mozart i del mateix Busquets, que són la del començament i l’adaptació de la Chacona, que dura 32 minuts.
Per a Raimon Rius “els llums no són una finalitat sinó un vehicle. Vam partir de la idea d’un refugi, perquè ja surt així al llibre. El que hem fet és convidar el públic al nostre refugi, no hi ha diferències entre públic i escenari. I això ens obliga a fer una llum per a tots igual. A més, tot ha de ser veritat, sense artificis ni manipulacions. En Quim es cuida de tot ell sol: posa la música, puja el to, fa els llums… La meva feina ha estat organitzar-ho perquè ell es pugui moure. Tot és sincer, tot està passant. L’entrada especial del públic ja predisposa una mica al que passarà després. Els llums, com la resta, han d’ajudar a seguir el personatge. “
La Judit Colomer puntualitza que “el so i la llum formen part integrant de l’escenografia. Conceptualment hem fet un camí d’anada i de tornada, que arranca a l’entrada. És un camí blau que et porta a un mur blau, fins que sorgeixi una possibilitat de canvi. És un camí d’esperança perquè tens possibilitat de sortida. I al final, és el que acompanya el Quim a la seva última interacció: el piano.”
I en Quim Àvila assegura que “tot està fet perquè jo dialogui tota l’estona amb l’espai i els elements, el que m’ajuda a no estar completament despullat en explicar la historia. Una història massa propera, que pensem i esperem que tan de bo ajudem a entendre que s’ha de començar a parlar-ne.” Al que l’Ivan afegeix: “És un document insuportable i però hem volgut fer una peça artística, amb un registre performàntic i expressar-ho d’una manera contemporània.”
L’espectacle ha comptat amb l’assessorament i l’acompanyament de la Fundació Vicki Bernadet contra l’abús sexual infantil, que ja va premiar el llibre de Rhodes el 2017 amb el premi Fada a la Cultura. De fet, el proper dia 21 de juny, tindrà lloc una xerrada després de la funció amb l’equip artístic i la mateixa Vicki Bernadet.
Ja s’ha anunciat també l’adaptació cinematogràfica de la novel·la, que començarà a produir-se al Regne Unit a finals del 2019, protagonitzada per l’actor Andreu Garfield.