Avui s’ha presentat La nostra parcel·la, un espectacle de nova creació, escrit i dirigit per l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que interpreten Judit Farrés i Marta Marco. És una manera irònica de parlar de l’existencialisme, que forma part de la trilogia de l’autora anomenada El buit de la parcel·la oblidada, formada també pels espectacles Omplint el buit i Les oblidades, tots dos estrenats el 2019. Són textos independents, però amb un fil conductor que els uneix: “Es poden veure per separat, però tenen un aroma comú. És un intent d’esbrinar qui som, què fem i per què som aquí, sense perdre el somriure”, expliquen. La nostra parcel·la és la peça central i es podrà veure a l’Espai Lliure de Montjuïc de l’11 de març al 5 d’abril.
L’espectacle forma part de la programació de l’Espai Lliure que, aquest semestre, aposta per textos nous de dramaturgues femenines que arriben al Teatre Lliure per primera vegada: “Cal donar veu a la creació femenina i deixar marge perquè desenvolupin els seus projectes amb llibertat”, ha subratllat Juan Carlos Martel Bayod, director del Teatre Lliure. Assegura que s’ha mantingut molt al marge de les creadores i que “això fa que es respiri un ambient particular en aquest Lliure, que engega ara aquesta nova parcel·la de producció per obrir les portes a les dones artistes.”
L’ARGUMENT
La nostra parcel·la engega presentant-nos dues persones que es troben en un espai buit i quadrat, però no saben què hi han anat a fer ni què els passarà, no senten dolor ni gana… “Aviat descobriran que no en poden sortir, que tan sols senten plaer i sofriment i que només es tenen l’una a l’altra. Hem creat un univers per veure quines coses absolutament ridícules fem els humans a l’hora de fer front al temps que ens ha tocat viure”, explica la Lara.
A l’obra sorgeixen preguntes com ara què hi ha després d’aquí? Res? Un Déu castigador? Un Paradís? “En funció del que creguis, ho vius d’una manera o altra. Sembla que els humans volem endreçar el caos, trobar un camí… Ens agafem a normes absurdes i volem posar-ho en manifest!”, continua l’autora, que alhora destaca: “L’obra busca explicar la creació i la destrucció de dogmes socials a partir de l’absurd. I posa l’accent en dues qüestions: d’una banda, que vivim condicionats pel que creiem que ens espera un cop morim i, de l’altra, com intentem endreçar el caos per poder tirar endavant sense embogir, dins la incertesa en la qual vivim.”
UN SÚPER EQUIP PER APRENDRE ELS UNS DELS ALTRES
L’autora explica que va contactar amb les actrius, els va ensenyar el text i els va agradar molt. Van decidir tirar-ho endavant i totes tres van coincidir en què el lloc ideal per fer-ho era l’Espai Lliure: “Vam venir, ens van rebre amb molta generositat i ens van dir que endavant. Ho hem treballat en equip. La Judit ha fet la música amb l’Efrén Bellostes; Fàtima Campos, la coreografia, Cube.bz l’escenografia i els llums; Ramon Bonvehí l’ajudantia… És un súper equip i ha estat una meravella aprendre els uns dels altres!” Asseguren que és una obra “a cavall entre el dramatisme i el post-dramatisme, dins de l’absurd becketià.” I diuen que la feina de l’equip ha estat trobar aquest espai becketià! Ara, però, ja necessiten el públic: “Ara, l’important és que la gent vingui. Necessitem espectadors perquè donin sentit a l’espectacle i, sobretot, que surtin amb un somriure. Potser pensaran en quina absurditat de vida vivim, quines coses més estranyes fem… Però sentiran també que estem vivint una experiència col·lectiva i que ens tenim els uns als altres. I és que necessitem aferrar-nos a alguna cosa per alleugerar la tasca i prendre decisions. Necessites no estar sol encara que només hi hagi una persona.”
LA CREACIÓ
Marta Marco assegura que “és de les coses més difícils que he fet en 25 anys! És un text ple de sentit de l’humor, surrealisme i absurditats humanes. Ha estat difícil trobar aquest lloc d’absurditat, hi ha fins una part de clown! Hem hagut de construir el que no existeix. Ha estat un procés súper intens, tot per buscar que produeixi un somriure constant i ens faci pensar: però que burrus que som!”
Judit Farrés ens parla de la música, que ha creat expressament per a l’obra: “M’ha costat molt trobar-la i al final, amb l’Efrén hem intentat crear un univers especial.” Explica que els personatges són dues dones però que podrien també ser dos homes o un i una: “És una cosa molt universal i a la vegada molt del món de l’absurd. Ei, i no hi ha res, no puc ni punxar!”, s’exclama!
Pel que fa a l’escenografia, és un espai petit i angoixant, amb una mena de sorra “que no és sorra, llums, leds… i un punt d’humor surrealista, futurista i visionari.”
Lara Díez explica que “ho hem fet entre les tres, hem codirigit, hem parlat… Les obres són com un organisme viu. Tot el que he fet ha sorgit de la mutació, es va formant a mesura que s’hi van afegint coses creatives.”
Per a Marta Marco: “No se sap si som vives o mortes, no parlem mai del passat no se sap d’on venim i què fèiem abans. Tot és d’un present rigorós i existencialista, potser amb més sentit de l’humor que Beckett, però igual d’absurd.” I afegeix: “Som com científiques: com que no hi ha una lògica que demostri que hi ha déu, doncs no existeix!”
La Judit apunta que “som com rates dins d’una gàbia on només hi ha una rodeta i aquí la rodeta és l’altra persona. Imagineu que us tanquen en un espai irreconeixible on trobes una persona a la que no coneixes de res i prou. I heu de construir un món juntes! Elles porten dos anys allà i no tenen ni son ni gana… Una diu que voldria dormir, menjar, fer coses normals! La Laia ha posat dues persones diferents: la que necessita ordenar i la que diu que res no té sentit i que potser estan mortes.” I la Marta diu: “No es tant el perquè som aquí sinó perquè fem tantes tonteries aquí per anar a parar al mateix lloc.” L’autora diu que “Al principi no vaig pensar-la com a trilogia. Però et vas fent omplir el buit…”
En definitiva, el to còmic, surrealista i kafkià de La nostra parcel·la defineix l’espectacle. “Podríem caure en el dramatisme, però hem optat per l’humor”, conclou Lara Díez.