Cassiers ha manifestat la seva satisfacció de tornar al Lliure i al Temporada Alta:“Des de la nostra companyia Tonnelhuis  mantenim una sòlida relació que va néixer quan vam venir amb Mefisto ja fa 12 anys.” Pel que fa al muntatge en català: “Per a mi el regal no és només venir a fer-ho aquí, sinó poder repensar el diàleg entre els països. A més, té un contingut molt actual.” Assegura que “no és un remake. L’espectacle que vam fer a Anvers va ser diferent de la creació francesa. I la catalana és diferent de totes dues! És tota una aventura veure com un treball es pot adaptar a les cultures. Hi ha coses iguals a totes les versions, però es va canviant gràcies a la cultura i a l’actor que va desenvolupant el viatge. Ja fa setmanes que treballem perquè aquest sigui l’espectacle d’en Lluís, que ha assistit als assaigs de totes les versions.”

Sobre el contingut, Salvador Sunyer diu que “Sovint pensem moltes Europes: la cultural, l’econòmica… Però el problema és comú. I l’obra parla del tema dels refugiats, que és bàsic, i que ningú sap afrontar. I llavors passa el què passa a totes les eleccions que van venint…” A tall de curiositat ens ha dit també que l’autor Philippe Claudel, viu a Perpinyà.

L’ARGUMENT
És la història d’un senyor gran, que podria ser vietnamita, que fuig amb la seva néta de mesos, i tota la seva preocupació és el futur de la nena. Una persona, el senyor Bark els ajuda i van construint la vida: “És una història molt petita, la d’una persona que arriba a Europa i no parla la llengua del lloc. Claudel explica com reacciona la nostra societat davant d’això. Hi ha una mica de suspens i un gir al final que no vull desvetllar. Però mostra sobretot la força que Linh troba per viure gràcies a la nena, tant per emprendre el viatge com per trobar una vida nova”, explica Cassiers.

L’ambient que envolta el refugiat en arribar no és hostil. És calorós, la gent el vol ajudar… “No és una història blanca i negra. Però ens connecta amb el Senyor Linh i aprenem una nova manera d’entendre la nostra societat, com funciona i la dificultat de les persones de trobar una manera de viure. L’espectador veu el que passa a través dels ulls del Sr. Linh i ho sent a través les seves orelles. És un espectacle sobre la comunicació, perquè la força del protagonista resideix en la imaginació que li permet sobreviure.  Però també és un cant a l’amistat” continua el director.

Homar interpreta els dos personatges i també fa el Narrador, molt necessari perquè el Senyor Linh no parla el llenguatge del país d’acollida i té dificultats per  comunicar-se amb el seu amic Bark. “L’actor és tan important com el contingut, perquè més enllà de dir un text, té la responsabilitat de crear totes les imatges, fer la música, el so… i tot al mateix temps. Ha de ser actor i director alhora!”, assegura Cassiers. A la vegada hi ha unes projeccions fetes prèviament pel mateix Homar, “per a les que ens ha ajudat molt la seva experiència cinematogràfica.”

UN ACTOR FELIÇ!
Lluís Homar ens manifesta -i se li nota-. que “estic encantant de la vida, feliç i content de poder formar part del projecte! Per a mi ha estat com un oasi, una possibilitat de viure alguna cosa senzilla i molt bonica. I en Cassiers també és senzill i accessible! Hem treballat tres setmanes amb un material que és una delícia. I no només hem procurat fer-ho bé: busquem que alimenti l’ànima del públic.”

Explica que, a més de veure les altres dues versions “a Brussel·les hi va haver un dia que vam assajar tots tres actors. Quan parteixes d’un projecte que no és teu sinó el resultat del treball de tres o quatre, arribes a un tessitura que fa que tingui sentit. Hem anat a buscar l’essencial en fer teatre.”

Sobre l’argument: “El motor del Senyor Linh és la nena, és absolutament clau. I m’agrada molt la mirada que té ell de la societat. Mai se sent víctima ni es queixa. Sempre és positiu, sempre va endavant. Tindria motius per sentir-se víctima, ja que és un home vell que viatja amb una nena molt petita a un país on fa fred… Ho té tot en contra però no es deixa vèncer mai!”

Expliquen que hi ha un moment preciós, quan el Senyor Bark té un problema: “Linh li somriu i s’esforça en ficar moltes coses al somriure. I li fa entendre que ha de mirar molt lluny. Llavors diu el nom del seu país, que sona com una esperança, no com un dolor.”

Cassiers considera que l’actuació de Homar és molt intel·ligent: “La passió que hi posa aporta un contingut extra. És molt perillós avui explicar uns història de refugiats. Però ell té un respecte absolut pel text i aconsegueix mostrar un Sr Linh màgic. Parla de les persones i de com les podem ajudar.”

UN PROJECTE PER A EUROPA
Per a Cassiers, La néta del senyor Linh és un projecte pensat per a Europa, tant per l’argument com per la manera de crear la peça. A cada nou muntatge que proposa ho fa en la llengua del lloc on s’ha de representar i amb un actor natiu. Així, la novel·la de Philippe Claudel s’adapta a la llengua, la cultura i la personalitat de l’actor que assumeix el text.

És una faula sobre l’exili, la soledat i la identitat, el que és també una metàfora sobre l’estat de confusió en què viu Europa. La idea és que la temàtica dels desplaçats tingui un impacte diferent en cada país segons les sensibilitats polítiques i històriques de la zona. Ara és a punt d’estrenar-se en anglès i en italià. I ho farà en altres idiomes.

La proposta forma part del Connexió Flandes de Temporada Alta. Un programa que completen les obres ja presentades com Isabella’s room de Jan Lauwers i Needcompany, que va inaugurar el Festival, Requiem pour L., d’Alain Platel i Fabrizio Cassol; The generosity of Dorcasde Jan Fabre i Sol bémol de Cie Dirque & Fie.

A més, el Temporada Alta participa cada any a projectes que ajudin els artistes catalans a internacionalitzar-se i que ajudin el festival a estar present al circuit internacional, amb l’objectu de crear vincles que permetin la coproducció amb operadors estrangers i la presentació de projectes al major nombre de països. En aquest sentit, enguany el festival participa en la producció de quatre espectacles en coproducció internacional, La néta del senyor Linh, és una d’aquestes produccions.  

I HEM FET UNA MICA DE ‘TERTULIETA’
Acabada la presentació, ha començat el torn de preguntes, que s’ha convertit en una mena de tertulieta interessant sobre temes molt actuals a casa nostra. Hem començat per preguntar a Cassiers què opina sobre l’ascens de la dreta, arran del resultat de les eleccions andaluses i el que està passant arreu d’Europa: “No ajuda, n’estic absolutament segur. I és per això que el teatre s’afanya en oferir altres possibilitats per arribar a l’arrel dels problemes.”

Sobre la manera en que s’enfoca el tema dels refugiats als mitjans: “Generalment s’explica d’una manera abstracta. N’hi ha que diuen que són un tsunami que destruirà a nostra civilització. Per això es important que s’expliqui una història com la del Sr. Linh, ja que parla de les persones i de com se les pot ajudar.”

També se li ha preguntat què opina sobre el tema de Jan Fabre: “Només puc parlar de Bèlgica i crec que s’haurien de contrastar les notícies que van sortir als mitjans ¡, en qualsevol cas, diferenciar-les de quins són els seus treballs. Al principi hi va haver una barreja perillosa entre tots dos. Els mitjans han jutjat abans que els jutges diguin alguna cosa i els medias no ho saben tot. L’important és deixar que passi el temps i treure conclusions. Però a Bèlgica, el Dimoni Fabre ja s’ha creat i això serà difícil de trencar. No vull dir que el que s’ha dit d’ell sigui fals, però penso que cal esperar a que se sàpiga què ha passat exactament.”

I ha arribat la pregunta de què significa, per a tots dos, tornar al Lliure sense Lluís Pasqual. Ha contestat Lluís Homar. “La meva relació amb en Lluís i amb el Lliure ve de fa molts anys. Aquest és un moment molt difícil per al Lluís i per  totes les persones que formen part de l’actiu del Lliure. A mi em sap molt de greu el que ha passat. I faria un paral·lelisme amb l’obra, quan en una conversa entre el Senyor Linh i el Senyor Bark es planteja si el que transcendeix és realment el què passa. Ara tot agafa una altra dimensió, tot es fa gros… I torno a l’espectacle que acaba amb un somriure que el Sr. Linh ofereix al seu amic. Jo no sé què dir. Però també puc oferir un somriure que inclogui tantes paraules que cap paraula podria mai contenir. Venir, fer somriure i dir bon dia. I oferir somriures. Puc fer teatre amb aquest senyor tan brillant, en Cassiers, amb una  obra que ens dóna capacitat de somriure a nosaltres mateixos i somriure a l’altra. Si ho fem, haurem posat un granet de sorra.”

Per acabar, algú ha preguntat si ja s’havien queixat del fet que Lluís Homar, -que a Terra Baixa va fer tot sol tots els papers menys el del Llop!-, havia de fer de vietnamita. Doncs si, s’havien queixat! No anem bé…

EXPOSICIÓ ‘CAMERINOS’, DE SERGIO PARRA
Com cada any, el teatre Lliure ha muntat una exposició relacionada amb el teatre als dos equipaments, el de Gràcia i el de Montjuïc. “L’any passat la vam dedicar als refugiats i aquest any són fotografies als camerinos fetes per Sergio Parra. Però no són fotografies muntades amb poses falses. En parra va entrar als camerinos i les va fer”, explica Aurora Rosales.

És una exposició de llarga durada, que s’inaugurarà el 13 de desembre, el mateix dia de l’estrena de La néta del senyor Linh.

“