La Sala Atrium ens ha citat avui per presentar-nos una estrena amb ‘sigles’: ASAP. Actes de Solidaritat amb el patriarcat. L’autor és Marc Rosich i el títol és molt adient, encara que no s’entén a la primera: parla dels abusos del masclisme i de l’acceptació que han tingut per part de la societat, fins i tot, de les mateixes dones. És una crítica àcida sobre un tema punyent i actual, però vist des del sentit de l’humor, de manera que “no pretenem que el públic s’hi identifiqui, però si que reflexioni.” L’interpreten Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda. Una proposta de La Trama Produccions, que dirigeix el mateix Rosich i que romandrà en cartell fins al 10 de febrer.
El nucli és l’espectacle Unhappy meals que Marc Rosich va escriure fa ja 15 anys. “Ho vam estrenar al Malic!”, recorda. Era una obra construïda amb petites històries. Presentava “un joc de tres parelles que entrecreuen les seves vides en una proposta descarada, no tant pel que s’hi diu sinó per com es presenta. Ningú no és allò que aparenta. I tampoc ningú no diu sovint allò que pensa.”, deia Andreu Sotorra a la crítica.
Fa un parell d’anys, La Trama Produccions era a punt d’emprendre unes sessions de Microteatre i ho va recordar: “Ens venia de gust recuperar aquella temàtica i vam pensar que potser en Marc havia escrit més històries sobre el tema. Vam fer-ho en clau de Microteatre i ara, dos anys després, hem volgut fer-ho gran”, explica Xavier Pàmies. El resultat és també una unió de històries aparentment inconnexes, “que parlen d’homes als que no els fa cap vergonya ni pudor exercir el masclisme”, apunta Rosich. I amb una durada de 70 minuts!
Patricia Mendoza, directora artística de l’Atrium, recorda que “vam dir que centraríem aquesta temporada en el món de la dona i la temàtica encaixava… tot i que en Marc ens aporta una mirada agressivament masclista… Vaja, que seria horrorós que algú s’hi sentits identificat!” No serà fàcil, almenys pel que fa al públic que freqüenta la sala
UNA IRONIA QUE POSA EL PÈLS DE PUNTA
En Marc explica que “hem fet un mirall deformat i absurd perquè es vegi clar que no fem apologia sinó crítica. És un text de textos, amb veus masculines que tenen com a nexe comú no tenir cap vergonya. I són molt actuals: ho hem viscut aquests dies sentint parlar els fatxes i els mascles abusadors fent exhibició del que pensen. Són monstres i a mi sempre m’han fascinat els monstres. Literàriament ens faciliten l’estratègia de mostrar-los d’una manera exagerada, convertir-los en miralls magnificats.” Però a l’espectacle hi ha ironia, humor… Carla Ricart apunta: “Bé, de vegades no sabem si riure o no, perquè es diuen coses molt grosses!” La pregunta que ens volen fer és: “Com és que la rebel·lió no esclata? Com és que les dones segueixen aguantant aquesta situació?”
La Carla explica, però, que malgrat elles són víctimes “sóm dones de pell dura que anem responent als cops d’una manera subtil. Som actives, però amb mar de fons. No som víctimes fàcils!” Per altra banda: “No és un text lineal, les situacions van canviant. Hi ha parelles heterosexuals i homosexuals i no sempre són situacions de parella. Tots quatre fem molts personatges, les identitats es desdibuixen, de vegades preguntem qui som perquè no ens coneixem… És forca surreal, però amb una ironia que posa els pèls de punta.” Per exemple, hi ha una parella que juga contínuament a veure on són els límits de la paciència de l’altre. “Va lligar amb una altra dona fa un parell de mesos i li recorda a cada conversa, explicant-li nous detalls.” Un altre exemple de paciència: “Hi ha una parella que manté una conversa absurda durant tres pàgines a partir de que ella li demana un Ibuprofè i ell no li dona perquè no té aquesta marca. I la situació es va complicant. Juguem amb aixó”, diu Pàmies. Per a Rosich: “Ha estat interessant buscar el punt just perquè no marxi el realisme i l’hem trobat. El realisme no li va a favor i hem intentat desdibuixar-lo. Però no del tot!”
UN NOLLOC PER A SEXE FURTIU
L’escenografia presenta un espai oníric, una mena de ring on esclaten rounds verbals, “que amaga estances de sexe furtiu com ara uns urinaris, una sauna amb fluorescents, un quarto fosc al fons de l’escenari…” El vestuari tampoc és realista: “És molt purità! Hi ha molt de sexe al text, es parla de mamades, d’ereccions i de vestits escotats, però no ensenyem ni un tros de carn. Anem ben tapats amb roba d’una mateixa gama cromàtica, amb vermell, granat i gris. És un contrast entre el que es parla i el que es veu. Tota l’obra és un fons de contrastos! A més, se suggereixen canvis de parella, converses fluixes… però no s’acaba de saber què passa en realitat,” explica l’autor. Per exemple hi ha uns homosexuals que estan junts des de fa 3 setmanes, fins i tot parlen de fer una adopció i, en canvi, no saben com es diuen. “És surrealista, perquè ells mateixos diuen: I quina importància té el nom?”
Aquest és, doncs, el to d’un text que Marc Rosich ha volgut recordar que el va començar a escriure l’endemà d’anar a veure Ansia, de Sarah Khane, a La Muntaner: “Em va tocar molt. Em vaig posar a escriure i em van sortir més de 2 hores! Però ho vaig anar resumint. Llavors els homes masclistes em feien por i això ha anat sortint als meus textos. Però ja ha passat. La vam fer fa 2 anys amb unes altres sensacions. Ara l’estic muntant des de la pau interior d’una persona adulta, com si l’hagués escrit un altre!”, diu, tot relaxat i somrient.
La Carla explica que “les dones també ens sentim immerses en el joc. Jo, a les meves escenes no em sento víctima, no hi ha patiment.” En canvi, el personatge de l’Alba Pujol, és com una olla a pressió on el masclisme queda retratat. I a la realitat, ningú no fa res per evitar-ho: no anem bé!” En aquest sentit, Patricia Mendoza opina que “passen coses a l’obra que fins fa poc consideràvem normals. Afortunadament, les feministes ens han posat a lloc!”
L’actor Joan Sureda diu que l’obra parla del poder de l’home durant segles: “L’home era una eina de poder i les dones no s’empoderaven com ara. Van acceptant el rol, van sortit jocs de dialèctica com si fos un ping pong… La paraula té molt de poder, costa entendre com només la paraula pot ferir tant!” I és que el text: “està tan ven escrit que les paraules i la poesia m’han anat obrint camins a l’imaginari fins arribar a veure coses que ni hi són com ara una dona morta!” L’actor explica que hi ha una distància amb el públic: “no interpretem d’una manera realista al 100%. La idea és que no pensin que veuen teatre sinó que deixin espai a la reflexió.”
I Marc Rosich explica les seves reflexions com autor: “Volíem fer un espectacle pertorbador i honest, on els protagonistes exerceixen la violència verbal i on hi ha dones que deixen que passi.” També parla del contrast de les formes amb Aüc, encara que el contingut, la violència masclista, sigui el mateix: “ASAP és el contrari d’Aüc, que ara mateix és en cartell a Barcelona. Nosaltres hem volgut retratar el monstre com a denuncia.”
Estem en plena tertúlia, però a la Patricia Mendoza li toca tancar l’acte: “Penso que és una sensació com aquella d’anar al Zoo i, un cop allà, horroritzar-se de veure els animals. Però sobretot, anar-hi! conclou.