La companyia Projecte Ingenu torna al Teatre Akadèmia on ja hi han estrenat Top Girls i l’exitosa Yerma, que hi ha fet ja dues temporades: “Amb Yerma hem consolidat una mena de binomi entre el teatre i la companyia que fa que ens sentim com a casa, ens sentim lliures”, afirma Marc Chornet, director de l’espectacle. Aquest matí ens han presentat la seva última creació, inFAUST, una versió molt lliure, onírica, poètica i molt especial del Faust de Goethe, que ha fet l’Anna Maria Ricart. Transcorre dins d’una nova perspectiva de l’escenari de la sala, sempre diferent malgrat les seves dimensions. Aquest cop els actors es mouen dins l’aigua “una necessitat meva per motius poètics. L’obra comença amb un ruixat i sobre l’aigua es construeix la màgia“, explica el director. L’espectacle, que interpreten Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tàpias i Cristina Arenas, es podrà veure del 19 d’octubre al 25 de novembre.
inFAUST és una proposta arriscada -“potser el més arriscat que hem fet fins ara“- tant en que fa a les imatges com a la paraula. Chornet es remet a l’original i explica que “l’obra de Goethe, que podria semblar un clàssic alemany passat d’època, ha merescut la nostra atenció perquè sabem que l’autor s’hi va passar tota la vida escrivint-la, com Shakespeare, que també anava retocant sempre Hamlet. Inicialment pot semblar atractiva només per parlar del diable, però estàvem segurs que hi havia d’haver moltes més coses. I l’Anna Maria n’ha trobat un munt, començant per canviar el pacte amb el diable amb una juguesca.” L’obra mostra com Faust té un problema molt actual: “T’eduquen amb un valors i, quan ets gran, t’adones que aquests valors ja no serveixen i que has de tornar a aprendre a parlar amb el món que va emergint.” D’alguna manera, “ens venem l’ànima al diable contínuament, sobretot al món virtual o digital quan acceptem polítiques de privacitat que no hem llegit o comprem productes que sabem que han impulsat un maltractament o d’altres injustícies.” Chornet puntualitza que Goethe va néixer amb el Capitalisme.
Expliquen que: “estem en un món o un moment en què tot ho volem immediatament i per sempre. Una frase de l’obra diu: Voldria viure aquest preciós moment eternament. I és que tot el dia volem comprar instants històrics, tot ha de ser ara i el més important”, exposa Toni Guillemat, que interpreta en Faust. En definitiva, l’obra proposa “un viatge en què a Faust se li concedeixen tots els capricis, sense saber on ens portarà.” Chornet explica també que es fa “un ús de la paraula no realista, com podria sonar en un món oníric o virtual. Volem expressar un bocí de realitat més enllà de la quotidiana, que ja ens l’expliquen ala tele!” D’alguna manera és la continuïtat natural de Vaig ser Pròsper, on van eliminar del tot la paraula. “Ara la tornem a incorporar sense que el treball físic i visual perdi importància. És una evolució.”
UN PROCÉS DIDÀCTIC!
Per tirar endavant el muntatge “hem hagut de fer tot el que no sabem fer. En Marc ens deia: va, provem de fer-ho just al contrari de com ho fem!”, explica en Toni Guillemat. I continua: “Creus que coneixes el material i quan el proves a dir de la manera que no ho deies, veus un Faust nou!” Pel que fa al personatge: “No és un doctor, és un Faust d’estar per casa que es va trobant el diable amb les seves juguesques.” Tres pantalles reforcen l’acció.
Però el director, sobre el procés ha volgut destacar que “primer vam fer una llista de gamberrades per després… ja parlariem de les que fossin pertinents”. L’Anna Maria Ricart proposa versos traduïts literalment i d’altres canviats. “I sobretot, no posa ni una coma, el que produeix un diàleg entre l’Anna Maria i la sala d’assaig, cadascú la posa allà on creu que ha d’anar. La Neus Pàmies assegura que “que anem per un camí que ens fica en una poètica que no és l’esperada i ens situa en un espai de risc. Però ho vivim tot com un joc! La Closca -(l’escenògrafa, Laura Clos)- sempre diu que li agrada proposar un joc, ens posa joguines. L’aigua n’és una.” Explica que la part interna de l’escenari representa el món real i, la del davant, la de l’aigua, el món oníric. En definitiva, Cristina Arenas assegura que la creació ha estat “més un motor que una dificultat.”