Coneixeu l’Andrés Villarrosa? Jo l’he conegut aquest matí. El Teatre Tantarantana ens ha convocat a la presentació de l’espectacle Qué fué de Andrés Villarrosa? que entra en cartell avui mateix i s’hi quedarà fins al 30 de desembre. L’espectacle ja fa dos anys que roda -amb molt d’èxit!- pel que imagino que alguns de vosaltres ja el coneixeu. Però la trobada ha estat força singular. Intentaré explicar-la de la millor manera.
Hem anat a l’emblemàtic bar El Rincon del Artista, a la plaça Raquel Meller, un lloc “on l’Andrés és molt conegut. Li fa molta il·lusió presentar-se allà, diu que s’hi sent còmode”, ha explicat Marc Rosich, que signa la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle. I efectivament, ha entrat -després d’arribar tard- a poc a poc, saludant taula per taula i, naturalment, als cambrers. Com que de vegades vesteixo una mica estrafolària -avui és el cas- de seguida m’ha explicat que ell mateix s’havia “arreglat” l’americana, afegint-hi un coll i solapes daurats. També s’ha posat uns lluentons als pantalons que “com que he vist que hi quedaven bé, també me n’he posat a la bragueta. Vas a la merceria i ho trobes tot!”, ha dit. Ah! I també s’ha fet unes flors per a la solapa amb els colors de la República, perquè “el meu ídol és Luis Lucena i és de dretes. Com que sempre parlo d’ell, em poso això perquè ningú no es confongui. L’admiro com a artista!”
A la fitxa tècnica diu que la idea original és de Oriol Genís, la dramatúrgia i direcció, de Marc Rosich, la direcció musical de Oscar Machanconses i el protagonista “El cantante melódico del trémolo metódico Andrés Villarrosa.” Marc Rosich, un dels millors dramaturgs del moment que ha escrit teatre, llibrets d’òpera, adaptador… que ha col·laborat amb Calixto Bieito en nombrosos projectes internacionals, també actor -l’hem vist fa poc a La màquina de parlar-, director… ha intentat explicar-nos l’argument, malgrat les interrupcions de Villarrosa: “És un homenatge a la Barcelona dels anys 70, aquella Barcelona canalla però plena de il·lusions i lluitadora, la de l’Ocaña, la Bodega Bohèmia, El Cangrejo… un món underground singular que ja no existeix i que ha estat engolit per la Barcelona turística i del disseny. En Villarrosa era molt famós en aquella època i tenia fins i tot hits musicals coneguts. Ara ha quedat lamentablement una mica oblidat i l’espectacle vol ser un homenatge a la seva memòria, extrapolant-la a tota aquella gent.” Ens han ensenyat un CD que vendrien a la sortida, però “copiat d’un cassette” amb alguns dels seus temes: Mambo caracoles, Vaya chófer, La canción del Guau o l’himne Qué fué de Andrés Villarrosa? “L’Andrés era pianista de la Bodega Bohemia però havia temes que requerien orquestra. Com que no en volia, el que va fer va ser gravar un play-back amb l’orquestració i el portava a tots els concerts.”, apunta Rosich.
L’Andrés Villarrosa s’assembla molt, molt, al gran l’actor Oriol Genís, un home polifacètic que canta, balla, fa dramàtics, monòlegs… I que ha estat dirigit per Xavier Albertí, Jordi Prat i Coll, Albert Arribas… L’Andrés diu que és el seu manager i que sempre es discuteixen. I que li munta lios perquè ell no vol tenir mòbils. En Rosich li cau millor “perquè, almenys, creu en mi. Però no m’agrada gens un monòleg que m’ha escrit perquè el digui.” Arribats aquí, en Rosich li ha dit: “És que m’ho poses molt difícil per treballar, no vens mai als assaigs!” Al que l’Andrés ha contestat: “un artista és un artista. No s’ha de preparar res! Assajar és ser esclau, la sopa boba dels tontos! L’art és efímer i del moment.” En Rosich encara ha afegit que “té un caràcter gens fàcil. Quan vam convidar Roberto G. Alonso per a que li muntès la coreografia, el va llençar per les escales.” Oscar Machanconses, que ha assistit a la roda de premsa, ha dit:“A la nostra productora sempre mirem de donar cabuda a aquest tipus d’artistes amb molts lluentons i una mica de caspa…”
I fins aquí la presentació. He d’afegir, però, que quan l’Andrés estava badant mirant la Pantoja en un quadre, en Marc m’ha dit “és un homenatge a aquella Barcelona que hem dit, que mereix que se’n parli. Però també és un homenatge a l’actor Oriol Genís, que sap incorporar-se els personatges a la pell. L’Andrés és creació seva encara que jo hagi fet el text. Ha estat un treball entre autor i personatge.”
SOBRE LA BACANAL
Va néixer l’any 2011. L’actor David Verdaguer i el músic i productor Oscar Machanconses s’havien conegut l’any 2009 en un muntatge de la companyia Elnacionalnoensvol. Quan l’any 2011 es dissol, en David i l’Òscar decideixen muntar un projecte que uniria els trets d’una companyia teatral i una productora musical. El seu primer muntatge és The Far Saints i, al 2012, ja obtenen un gran èxit amb Dos Machos Verdes Fritos. Al 2014 produeixen Kabarett-Protokoll, d’Helena Tornero, i més endavant, Qué fué de Andrés Villarrosa, de Marc Rosich i Dos pits i una poma, d’Oriol Genís.
No us ho perdeu pas! Piqueu aquí per a les entrades: Jo mateix m’he cosit els lluentons!