El Temporada Alta ja és en plena marxa. Després de l’exitàs -com no podia ser d’una altra manera- de l’emblemàtica Isabella’s Room, de Jan Lauwers & Needcompany, l’espectacle que va obrir les portes del Festival, hem pogut veure la delicada i poètica proposta dels Germans Oligor, Las tribulaciones de Virginia i avui mateix engega el ja imprescindible Torneig de dramatúrgia.
I seguim amb les bones notícies! Aquest matí el director del Festival, Salvador Sunyer, ha baixat a Barcelona per presentar-nos dues grans propostes més: Una Ilíada, dels nord-americans Lisa Peterson i Denis O’Hare, el primer monòleg amb què ens afalaga Eduard Farelo, sota la direcció de Juan Carlos Martel , i Un enemigo del pueblo (Ágora), proposta d’Àlex Rigola. Per tal de donar-les més visibilitat -les xarxes que ho fan córrer, tenen poc espai!- us les expliquem per separat perquè valen molt la pena.
Comencem, doncs, per Una Ilíada, “una altra manera de interpretar el text d’Homer, de les moltes que s’han fet, ja que ha inspirat molta gent, moltes versions. D’aquí ve el títol!”, ha dit Juan Carlos Martel, incidint en què “és un clàssic que permet canvis, perquè parla de l’avui.” S’estrena aquest dissabte 13 al Teatre de Salt en una única funció (20.30 h) i posteriorment -del 18 d’octubre al 4 de novembre-, s’instal•larà a fer temporada a la Biblioteca de Catalunya.
Aquesta versió de Lisa Peterson i Denis O’Hare, i que ha estat reconeguda amb nombrosos premis, la va descobrir el mateix Farelo. “Em truca i diu Em vull posar a prova com a actor i vull que em dirigeixis tu}!”, explica Martel. I és que, per a Farelo, la descoberta va ser impactant: “És una brúixola per temps de còlera. Jo, si estic perdut, m’agafo als llibres antics perquè m’ajuden a trobar un punt d’origen i, concretament La Ilíada, a trobar-nos més com a societat.” I va descobrir aquesta versió que no només parla de còlera, de la que forma part de tots nosaltres afavorida per la societat. També parla d’amor, de l’amor a la parella, als pares, als fills… “La interpretació de Farelo fent totes les veus de l’espectacle, siguin déus, herois, guerrers…, l’apropa més al nostre temps. S’agafen els versos homèrics però amb exemples de successos del 2018, el que la converteix en una Ilíada pedagògica que s’entén perfectament”, continua Martel.
El protagonista és un Poeta que explica una història i cada dia ho fa d’una manera diferent: “Fa 3.000 anys que l’explica i ja n’està fart, perquè el món no canvia. I cada cop espera que sigui la última vegada i no se’n surt”, diu Farelo. I continua: “És un diàleg amb l’espectador d’una manera directa. És fidel a l’original, però relacionada amb el món actual. La meitat és en vers i molts ni s’adonen.” L’espectacle s’endinsa en la insalvable atracció humana per la violència, la destrucció i el caos. “Ara el món s’ensorra i senyala que la societat premia la maldat, en comptes de la bonhomia. I es resol amb unes còleres petites, tot i que tenen el mateix arrel de les grans còleres de la humanitat.”
SOBRE LA INTERPRETACIÓ
Davant d’aquesta nova manera de veure a Farelo a l’escenari, se li ha preguntat com ho fa: “Doncs… fem teiatru!”, ha dit, contundent. “És un text emociona i el que ens interessa és fer arribar les emocions i que oblidin l’actor”, afegeix. Perquè “el que fa l’Eduard, si no fos teatre seria esquizofrènia! Però quan l’espectador entén que un llapis és un telèfon, ja entra en el joc i el segueix. Hi capta ires reconeixibles com ara les que s’encenen entre conductors de cotxes o allò de que et canvies de cua al súper i, en el camí, s’ha omplert de gent. Mostrem rabietes, però van més lluny.”
Un monòleg però molt cuidat, que ha comptat amb assessoria de moviment (Carlotta Bruni), estètica, espai escènic i vestuari, (Xesca Salvà), llums, (Marc Lleixà). “Tot està pensat per incentivar la imaginació de l’espectador i que vegi l’acció al seu cap.” Han remarcat l’escenografia, tota negra i sense elements, molt austera.
El músic Juan Pablo Balcázar acompanya Farelo a escena tocant el contrabaix, “un instrument amb un so que s’aproxima bastant a la veu humana i disposa d’una capsa de ressonància que permet moltes possibilitats de sons.”
És la mateixa versió que van escriure Lisa Peterson i Denis O’Hare, però significa l’estrena a tot Europa. Farelo assegura que “proposa diferents lectures, pel que pot atrapar gent de diferents edats. Es poden quedar en les baralles d’un melodrama antic o anar més al fons. Sigui com sigui, no s’avorriran gens!”, promet l’actor.
Neus Bonilla signa la traducció del text i Marc Artigau]ha revisat els versos.