La Sala Hiroshima ens ha citat aquest matí a un espai molt agradable de Barcelona: la Casa Portuguesa, situada a la Plaça de la Revolució del Barri de Gràcia. És un forn-pastisseria i botiga amb productes portuguesos en general, d’aquells que n’hem sentit tant a parlar i que fins ara ens queien lluny com ara el vinho verde, els ovos moles… El motiu ha estat la presentació de l’espectacle Before, proposta de la companyia portuguesa Teatro Praga, i primer espectacle d’una il·lusionant col·laboració entre el consolat i la ciutat. Es podrà veure únicament els dies 14 i 15 de febrer. Aquesta seria la mala notícia, que es pot suavitzar corrent a buscar les entrades aquí mateix.
Teatre Praga és una companyia d’una molt bona repercussió internacional, que encara no ha actuat mai al nostre país. Està formada per quatre directors i n’hem conegut un: Pedro Penim, autor, director i intèrpret de la peça. Gaston Core, director artístic de l’Hiroshima, ha destacat la increïble poca connexió existent entre Portugal i l’Estat espanyol, en un moment en què “Portugal està vivint un moment de gran eclosió artística.”
També hi ha assistit el Cònsol General de Portugal a Barcelona, Miguel Silvestre, que ha manifestat que “Estem cofois de participar en aquest projecte. És el primer en què participem però és la porta que obre un seguit d’activitats culturals a Barcelona que presentarem aviat. També hi ha un altre projecte per a Hiroshima”, ha anunciat. Hem sabut que es tracta de portar un coreògraf molt talentós i desconegut encara a Barcelona: Joao dos Santos Marques. Això serà per a la tardor.
Pedro Penim, Gaston Core i el Cònsol de Portugal, Miguel Silvestre, a la presentació de ‘Before’
ELS ORÍGENS
Penim ens ha sorprès dient que viu a Istambul i, per aquest motiu, va escriure el text en anglès. “Tot va començar quan vaig arribar a la ciutat i, en una guia turística, vaig veure un text que parlava de la Saudade, un sentiment de nostàlgia molt portuguès i que no hi és a tots els països. Istambul té un passat gloriós, del temps dels otomans, un temps que probablement no tornarà. I això em va portar a Portugal: Turquia i Portugal són dos països que han tingut un moment de glòria, amb ciutats que són museus a l’aire lliure. I em vaig posar a escriure!” Diu que abans va fer una ullada a un imaginari mapa de malenconia i que “vaig trobar diversos llocs amb les mateixes característiques. Tot plegat em va portar a girar a l’entorn de persones que no pensen en present sinó en allò de qualsevol temps passat fou millor. Una idea molt portuguesa i a la vegada, molt turca!”
LA HISTÒRIA
Les persones no contentes amb el present, van tan enrere que arriben al temps dels Dinosaures. Aquest seria l’eix central d’aquesta història no realista que mostra un diàleg entre un Dinosaure –“perquè a Portugal s’utilitza molt el qualificatiu Dinosaure per titllar algú de vell o antiquat”- i una persona, de la que no sabem si es tracta d’un amic, un terapeuta o un expert en història. Mentre l’un va cada cop més enrere buscant moments gloriosos i patint, l’altre sempre el consola dient que això és teatre, que no passa res i que ha de tornar al present.
Hi ha dos actors que es fiquen a la pell dels personatges, però el que els dóna veu és el mateix Pedro Penim, que expressa les opinions i diàlegs de tots dos. “De fet, és un diàleg entre jo i jo mateix!”, assegura, malgrat fa veus diferents. L’autor explica que en cap moment queda clar si el que veiem esta passant realment o és una sessió terapèutica o un exercici de regressió a vides passades. És el drama d’una persona insatisfeta que parla de la història de la humanitat.
“Són conflictes que venen de la història universal i que et vas trobant. Hi ha un punt en què el Dinosaure se’ns presenta com a la mateixa Humanitat. Ell és un animal en extinció. La pregunta és si ens està dient que nosaltres també estem en extinció. I ens planteja què passarà al Planeta quan ja no hi siguem!”, explica Core, que va descobrir l’obra a París, al Thêatre de la Ville, i se’n va enamorar.
El que si que ens han deixat clar és que és una obra divertida. “He volgut jugar amb la comicitat. Fa dos anys, a Istambul hi va haver un cop d’estat. El que més em va impressionar va ser veure els meus amics que, en ple bombardeig i al centre de la ciutat, estaven fent bromes per twitter i whats app. Així són les tragèdies contemporànies! I he volgut que l’obra sigui una tragèdia personal complicada, però amb molt d’humor i molt d’avui.” Gaston assegura que“el final és molt interessant perquè tanca coses i n’obre d’altres.”
Pel que fa a la música, és un dels secrets de l’espectacle: “No podem desvetllar-ho. Bé, una mica: hi ha Bob Dylan, el tema Yesterday… És música pop.”
UNA RARESA PER A L’HIROSHIMA
Per a Gaston Core: “És d’un virtuosisme interpretatiu fascinant. Fa dues veus, dues gestualitats… És teatre de text, un gènere que no tenim com a norma a l’Hiroshima, però en aquest cas és tan complert, tan d’avui, amb dansa, moviment, imatges…, que ens ha interessat. És una raresa per a la nostra sala i a la vegada, una peça radicalment contemporània perquè sap posar en escena un sentiment de la nostra generació: la nostàlgia. I és també una peça nostàlgica que arriba a transmetre aquestes sensacions i al final aconsegueix despertar d’altres sensacions. Una obra íntima. Hem pensat que és més que adient per a la Sala”, apunta.
Before es va estrenar a Lisboa el 2017. Va fer gira per Portugal -on la companyia té una altra Seu- i va passar a Istambul, la Xina i a París. S’acompanya de projeccions que són impressions oníriques del tema que es va explicant, amb referències a l’obra de Paul Klee. El text és en anglès i sotstitulat en castellà.
Han explicat que, curiosament, ahir mateix a la Berlinale, es va presentar el curt Past Perfect, una versió de l’obra que ha presentat Jorge Jácome, el mateix que va fer els vídeos per a l’espectacle; “Ha volgut per la seva pròpia pel·lícula sobre el text. És rara, molt visual… I també hi ha dinosaures!”
LA COMPANYIA
Teatro Praga (en català Teatre Plaga) és un col·lectiu d’artistes nascut el 1995 a Lisboa i que s’ha convertit en un referent de la creació contemporània portuguesa en el món. Han estat programats a festivals i teatres d’Itàlia, Anglaterra, Alemanya, França, Bèlgica, Espanya, Hongria, Eslovènia, Estònia, Dinamarca, Polònia, Israel i la Xina.
Tot i que el treball que desenvolupa Teatro Praga sigui aparentment convencional, la seva manera de treballar l’escena és excepcional. Ells es defineixen com un grup d’artistes, diferents en cada espectacle, amb un escut heràldic que els uneix. Quan algú pregunta qui són, solen respondre cada vegada alguna cosa diferent perquè, com artistes, estan en constant transformació. Tot i això, se n’alegren de l’ordre establert i creuen que les variacions impredictibles de si mateixos són una forma d’ampliar el concepte de previsibilitat. Destaquen sempre per la seva capacitat per inventar nous llenguatges i posar en qüestió qualsevol convenció (social, estètica o artística).
Sempre fan obres de creació pròpia i, si no pot ser, recuperen clàssics i els donen la volta, creant un nou llenguatge, inventen un nou idioma i un nou espectacle: “Sempre hem pensat que no volíem fer el mateix que fan els altres”, assegura Penim.
També s’ha parlat del fet que Hiroshima va canviar el seu model, rebaixant a 15 els espectacles de temporada a causa d’una crisi. Estan contents perquè “gràcies al canvi hem pogut mantenir un alt nivell en tots els espectacles.” El seu projecte principal és, ara per ara, oferir a les companyies Residències i acompanyament professional.