No sé si cal tenir una edat, però… recordeu la pel·lícula Qué fué de Baby Jane?, de Robert Aldrich, on Bette Davis i John Crawford ens van seduir per sempre en un duel interpretatiu d’altíssim voltatge? Si l’heu vist, no cal rumiar, la recordeu segur. Recentment s’ha fet una sèrie curta, protagonitzada per Jessica Lange i Susan Sarandon, també algun remake… A Guido Torlonia, director artístic del Teatre Akadèmia, li barrinava pel cap portar-la al teatre, interpretada per dues grans actrius d’aquí, per reiterar aquell inoblidable duel interpretatiu. Però no és fàcil aconseguir el drets, o, si més no, és molt llarg.
“Una companya meva que sabia que estava interessat pel tema, em va portar aquest text del cineasta Jean Marbeouf, que recrea la personalitat de les dues protagonistes en forma de relat epistolar.” A l’obra, que s’ha titulat Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford? les dues actrius emprenen un intercanvi de cartes molt dures, fictícies però inspirades en la veritat d’un turmentosa relació que va existir entre elles abans i després de la pel·lícula i també alguna inspiració creativa de l’autor, “que les ha sabut carregar d’ironia.” Torlonia va tenir clar que era l’ocasió de portar l’obra, encara que d’una altra manera, al teatre. Va encarregar la traducció a Joan Casas i la interpretació a dues grans actrius: Carme Elias i Vicky Peña, a qui dirigiria ell mateix.
“Després de passar tota una nit sense dormir, pensant qui faria qui, se’m va acudir que s’alternessin els papers en dies diferents. Però al final, considerant que són personatges molt potents que requereixen una gran interiorització, vam resoldre que cada actriu se centrés en un personatge”, explica el director.
L’escenografia ens transporta als camerinos de les dues actrius del cinema, separats per un mirall, obra de Sebastià Brosa i Paula Bosch, “que permet mostrar la intimitat de les artistes i també com es comuniquen. “ I per apropar-nos-hi encara més, van anar a buscar Helena Fenoy i Marta Ferrer, directores del departament de maquillatge de Polònia, per a la caracterització. Encara estan llimant el procés de creació, però per problemes de calendari ens l’han presentat aquest divendres. S’estrena el 27 de febrer i es podrà veure fins al 31 de març (però no badeu: ja han venut el 95% de les entrades de la primera setmana!)
Joan Casas ha exposat que es tracta d’un text molt ben construït. “Els textos epistolars tenen avantatges i inconvenients, però en aquesta ocasió l’autor és molt hàbil i ha construït una història àcida i plena d’humor, on les dues actrius poden trobar coses que aportar, que queixalar. És un text que funciona molt dramàticament!”, assegura.
UN RETORN DE BABY JANE…
L’acció ens torna als anys 60, moment en què aquestes dues icones del cinema es trobaven més immerses que mai en la seva tempestuosa relació, amanida per la mala sintonia que van sostenir ja durant el rodatge de la pel·lícula i també pel fet que NOMÉS li van donar un Oscar a la Bette Davis, quan la que va suggerir el rodatge de l’obra va ser Joan Crawford. A més, havien aconseguit ser les primeres dones que protagonitzaven una pel·lícula sense, pràcticament presència masculina, i volien seguir sent les heroïnes indiscutibles en una indústria liderada pels homes. Però aquest tema no es tocava. Tabú o por? En aquest sentit, Torlonia suggereix la reflexió: “En realitat no van ser Bette i Joan, víctimes d’un sistema misogin que les tractava com a titelles?”
Una altra cosa que també irritava la Crawford és el fet que el personatge de Baby Jane, que feia la Davis, sortia al títol, particularitat molt preuada al Hollywood del moment. Sigui com sigui, el rodatge mereixia haver aconseguit un altre final en la relació entre les dues dones, ja que totes dues vorejaven els 60 anys, una edat en què ja no sortien -ni surten- guions interessants per més currículum que tinguis.
Vicky Peña i Carme Elias a la presentació de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?
LES NOSTRES GRANS ACTRIUS CATALANES
Lluny de la relació entre Davis i Crowford, Carme Elias i Vicky Peña han manifestat de bon principi que és el primer cop que treballen juntes i que ho fan amb una gran complicitat. “No podia tenir millor companya!”, sentencia Vicky Peña, que interpreta a Joan Crawford.
Carme Elias, que es fica a la pell de Bette Davis, opina que “Davis va haver de lluitar tota la seva vida contra un món ple de prejudicis. Ella mateixa ho diu en una frase de l’obra que jo recullo com a rigorosament certa. Era una dona molt contundent i crec que aquest esperit seu es recull a l’obra, que fa un recorregut per la vida de totes dues, tot explicat en polsims, el que els anava passant a la vida.” Asseguren que l’autor ho humanitza molt, perquè no se centra només en la lluita entre dues dives: “A les cartes van explicant com creen els personatges, com hi entren i què és compatir amb el personatge. Nosaltres també estem creant dos mons que entren en competició. Jo em confesso entusiasmada amb el text!”, diu Peña, que exposa: “Per a mi és un plaer compartir amb la Carme una obra tan intensa i tan bonica a la vegada, en la que he de fer una cosa que m’és tan propera com interpretar a un actriu que ha de representar un personatge.”
Les dues dones s’escriuen al llarg de tota la durada del procés, entre elles i també escriuen al director de la pel·lícula. “A les cartes anem veient la seva ànima i el seu món interior. I com van manifestant dues maneres de fer in crescendo. Surten com dos cavalls plens de força i energia però van generant una dificultat molt gran per comunicar-se, que es va encara complicar després de l’estrena de la pel·lícula, quan Crawford va agafar una enveja molt potent a Davis per lo de l’Òscar. Però no són enveges de carrer. Tot el que els passa és d’alta volada, curiós, interessant…”, continua Peña. Sobre les cartes: “Són ficció, però estan inspirades en declaracions que elles van anar fent en diferents moments. La rivalitat que sentien les va portar a molts platós a malparlar l’una de l’altra i tot això es recull.”
Carme Elias, Guido Torlonia i Vicky Peña a la presentació de Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?
També corria la brama que cap director les volia dirigir per l’excessiu protagonisme de dues dones, pel seu mal caràcter i també per d’edat. A l’hora de rodar la pel·lícula va ser Joan Crawford qui va negociar directament amb Robert Aldrich. Van obtenir els drets de llibre (la novel·la Qué fue de BabyJane?, de Henry Farrell) i van encarregar el guió a Lukas Heller. I vet aquí que, si va servir per destapar aquesta malavinència entre totes dues des de feia tants anys, també les va convertir en dues actrius icòniques per sempre.
Guido Torlonia opina que “són dues dones diferents, però que fan un recorregut personal similar. Tenen més o menys la mateixa edat, són de principis del s. XX totes dues, tenen fins i tot el mateix signe de Zodíac…” En canvi, el seu recorregut artístic sí que és diferent: “Pels sentiments que provoquen, la Crawford és una artista admirada i estimada pels homes, mentre que Davis representa l’aspiració de moltes dones que voldrien ser com ella.”
En definitiva: “És una raresa no fàcil d’aixecar: dues dones grans apareixien en un drama en blanc i negre claustrofòbic, enmig d’un nou cinema que sorgia amb pel·lícules tan brillants com West Side Story “, ha dit Peña. I assegura que “l’autor no pren partit, les equilibra molt i deixa al públic triar. I el públic, a més, veurà que són dues dones importants, lluitadores i grans actrius perquè, al cap i a la fi, l’obra sorgeix per mostrar la seva ànima.”