No ho dubteu: si mai, tinc que muntar un bordell (la vida, dona moltes voltes, i és evident, que tots, som molt putes) el primer que faré, es cridar a l’escenògraf Lluc Castells, per tal que el decori amb el mateix bon mal gust amb el que ha decorat el puticlub de carretera on té lloc l’acció d’El Bordell. Aquests dies Lluïsa Cunillé, és noticia per partida triple. D’una banda, s’estrena aquest text que converteix un bordell en una mena de metàfora de l’Espanya post-transició, aquella Espanya que es va amagar sota les butaques un 23-F del que vint-i-cinc anys després, encara no se n’ha dit ni la meitat del que es podria dir. De l’altre banda, Cunillé i el mateix Albertí amb el que ha tingut sempre tanta complicitat, i que dirigeix també el puticlub del Lliure, ens han preparat una versió de la sarsuela La corte del Faraón que promet ser tota una festa musical. I per si això fos poc, Ediciones 62, acaba de editar Deu peces, un llibre que, tal i com heu deduït pel seu títol, reuneix deu textos ben significatius d’aquesta autora per la que tinc debilitat des d’aquells dies en que encara hi havia molta gent que considerava el seu teatre com una cosa massa fosca, massa plena de personatges inaccessibles, diàlegs aparentment quotidians que conduïen cap un carrer de difícils significats, i atmosferes denses en les que tot resultava ambigu. Però cal recordar que, molt abans d’aquesta mena de consagració definitiva que va arribar amb la magnífica Barcelona, mapa d’ombres i que ha continuat amb textos tan rodons i ben rebuts com els de La cantant calba al McDonald’s o Aprés moi, le dèluge, Cunillé, ja ens havia regalat propostes tan inquietants i suggerents com el diàleg entre les dos protagonistes de Liberación. Ja ens havia demostrat amb Rodeo o Passatge Gutenberg que, més enllà dels referents contemporanis detectables a la seva obra, més enllà de Bernhard, o Pinter o Beckett, o, fins i tot, del mateix Sanchís Sinisterra que va jugar un paper tan actiu als seus anys de formació com a dramaturga, la veu de la Cunillé era una veu inconfusiblement personal, i ja havia deixat clar als escèptics que, malgrat les aparences, tampoc li mancava sentit de l’humor i, fins i tot (i aquí, Albertí, ha tingut molt a veure) sentit del ritme; cal recordar aquell cabaret, El gat negre, presentat al enyorat Teatre Melià uns quants anys abans que Cunillé i Albertí fessin el gamberro amb El duo de l’africana o Assajant Pitarra. De Cunillé, cal no perdre’s cap espectacle. Fins i tot, quan les coses, no l’hi acaben de sortir rodones, com és el cas de la proposta que ara presenta al Lliure. Tornem, doncs, a la metàfora. Tornem al puticlub ibèric en el que, fa un quart de segle, i de camí cap a la frontera mentre el tricorni bigotut de Tejero tornava a fer realitat el vell eslògan franquista segons el qual España, “es diferente”, un militar, un rei de les finances, i un polític, van decidir oblidar-se d’ideals i punyetes, i dedicar-se al negoci més vell del món. Ells, són els amos d’aquest llampant (ja jo hem dit, que Castells, domina el tema) puticlub en el que encara hi continua també treballant l’antiga Madame; un personatge que, tot sigui dit, li serveix a Mercè Arànega per oferir-nos una interpretació decididament memorable. És evident que aquí hi ha marro. I no ho dic precisament per les invisibles treballadores de l’establiment, que es passen tota l’obra molt ocupades amb un vell client tan enfeinat, com coronat: si li hem de fer cas, es tracta del Rei d’Espanya en persona. El marro del que parlo, és el marro d’un país, o Estat, o nació de nacions, o com li vulgueu dir, amb molta brossa amagada sota les catifes dels pactes polítics; un país, que no sap que fer amb la seva memòria històrica i les seves fosses comuns (quan algú, els hi comença a treure la terra, algú altre, prepara ja la pala per tornar a llençar-la damunt) i que, entre tant dubte, acaba optant per l’amnèsia. I és així, com s’arriba al personatge del jove introduït per Cunillé, i incapaç de recordar res de res del seu passat; més clara, ja no pot ser, aquesta autora acusada sovint d’hermètica. El problema és que, un cop presentats els arquetips, sembla com si Cunille, no sabés massa que fer amb ells. Els actors (tots excel•lents) l’ajuden com poden. Però a Cunillé, li manca aquí mordacitat, i fins i tot, mala baba. I li manca, una certa capacitat per omplir de vida i suggerències aquests estereotips amb cames. S’ha parlat de Valle Inclán, arrel d’aquest bordell. Però l’autora no es posa prou esperpèntica, per arribar a la dimensió sarcàstica i a la lucidesa del mestre galleg. I tampoc es posa tan cruel com el Jean Genet que transforma el bordell de El balcó en un demolidor mirall social. El que no treu per a que la qualitat del muntatge d’Albertí, l’humor terrible dels millors moments del text i les ganes d’entrar a sac en un quants tòpics polítics, facin recomanable la visita al aquesta casa de barrets. Parlant de dimensió política: Déu ni do, la que trobem dins l’apassionada història que ens explica Ambrosi Carrión a La Dama de Reus, i dins el notable muntatge que Ramon Simó presenta d’aquesta obra. No ens enganyem. No sempre que el TCN ens ha proposat recuperar un text més o menys oblidat de la dramatúrgia catalana, els resultats, han estat a l’altura de les expectatives. Però el cas de Carrión i la seva dama lluitadora que acaba trobant l’autèntica alliberació en braços de qui menys podia imaginar, si podem parlar ben a gust de veritable descobriment. Carrión s’inspira pel seu drama en una rondalla popular a la que acaba per donar-li un sentit i unes solucions argumentals ben diferents a les que tenia en el seu origen. Mostra una audàcia força insòlita, a l’hora d’enriquir els seu personatges amb una ambigüitat que els allunya notablement de l’estereotip i de la categoria ètica en els que, podríem situar-los al primer cop de vista. Té la gosadia d’imaginar un final que és millor no revelar, però que de ben segur, us pot deixar un pèl bocabadats. I (el més important de tot) demostra un talent dramàtic i una riquesa del llenguatge (sense que aquesta riquesa, i la força poètica que s’escola als diàlegs, resulti mai forçada ni embafadora) dignes d’admiració. Per la seva banda, també Ramon Simó, l’encerta de ple, amb la seva idea de situar l’acció a un assaig de l’obra que té lloc a un teatre mig en runes durant els dies més durs i repressors de la postguerra. Tampoc Simó, força la maquinaria dels simbolismes. El nou context històric que afegeix a l’obra de Carrión no fa altra cosa que redimensionar elements que ja són presents a la paraules de l’autor. I de pas, recordar-nos (per tornar al tema de la memòria històrica de la que parlàvem ja al bordell d’abans) que això de l’exili, i això de la persecució a mort d’una cultura i una llengua, no va ser pas cap pel•lícula imaginada per algun ressentit. Cal recordar també, que el mateix Carrión a qui ara honorem, va morir més enllà de la frontera? Doncs, ja que som pels camins de l’exili, cal esmentar a una escriptora que aquest tema, el va experimentar en carn viva. Estem parlant d’aquesta Mercè Rodoreda que, després d’haver celebrat el seu any, s’acomiada de nosaltres en companyia de Dagoll Dagom. I d’aquesta Aloma que, per cert, quan deixa d’explicar-nos la seva història, està justament a put de ficar-se de cap a una guerra civil. De fet, i posats a imaginar, tampoc costaria massa imaginar-se a Aloma, l’any 39, fent via cap a França. Però, no especulem. I centrem-nos en el seu present, que passa pel teatre musical de la mà d’Alfonso de Vilallonga. I cal dir que, tant el músic com Bozzo, han sabut apropar-se a aquesta història que Rodoreda va omplir de referències més o menys autobiogràfiques amb molta sensibilitat, i cap efectisme. Es cert: Aloma pot decebre a qui encara segueix associant això del musical amb l’espectacle vistós. Però és que, ja va sent hora, de trencar amb aquest tòpic! i l’opció intimista (l’única possible, t
