Endinsant-se pel bosc de la mes tràgica maternitat

Escrit per Ramon Oliver

04.10.2017

Missió complerta. Gràcies a La Perla 29 i a Oriol Broggi (que van portar a escena Incendis i Cels abans de penetrar aquests Boscos que ara omplen la Biblioteca de Catalunya) i a Raimon Molins (que va dirigir Litoral al Romea), la tetralogia d’obres independents entre sí però completament connectades les unes amb les altres en l’àmbit temàtic i emocional a la qual Wajdi Mouawad li ha posat el títol de La Sang de les Promeses, ha pogut ser vista a Barcelona en la seva totalitat. Tot i que, això sí, de forma un xic desordenada. Un desordre que no altera per a res la valoració que ens pugui merèixer cadascuna d’aquestes peces, o la que en puguem fer del seu conjunt. Però que alhora, ens impedeix una mica entendre la seqüenciació que segueixen, la forma com es van encadenant l’una amb l’altra, i ens van mostrant la mena d’evolució creativa que segueix Mouawad. I no cal posar-se detectivescos – cosa que sí que fa per moments Mouawad al seu teatre, i en especial a Boscos – ni anar armats d’una gran lupa, per seguir-li les petjades al nostre autor, i comprovar cap a on ens condueixen les seves passes. Ho farem d’aquí una estona.

Detonacions emocionals i forats al cor

Però abans de ficar-nos de ple en el lliurament final (que en realitat, és el tercer) de la tetralogia, recordem que corre pels nostres escenaris un altre text de Mouawad muntat també recentment per La Perla 29, i dirigit en aquest cas a quatre mans pel mateix Broggi, i per aquest altre puntal decisiu de la companya que és Ferran Utzet. I no oblidem que aquest text que porta per títol Un obús al cor, que va néixer com a novel·la abans de convertir-se en monòleg teatral, i amb el qual Ernest Villegas ofereix una interpretació esplèndida, està tan connectat amb les obsessions temàtiques de Mouawad, amb la seva recerca d’alè tràgic, i amb la seva necessitat de recordar-nos la manera com els vincles entre pares, mares i fills ens retornen un cop i un altre a les nostres arrels fins i tot quan ens hem volgut oblidar d’elles, com ho estan les quatre obres del cicle que ara abordem. Si us el vau perdre, ara és el moment de recuperar aquest excel·lent espectacle que condensa en menys d’una hora i mitja bona part d’aquest univers Mouawad que, habitualment, requereix metratges molt més dilatats i agafa una empenta també molt més èpica. El pròxim 23/4 el trobareu a l’Atrium de Viladecans (consulteu el web de La Perla 29 per estar a l’aguait de futures representacions), i aquesta pot ser una molt bona forma de rematar el dia de Sant Jordi en companya d’un autor teatral que convida sempre a la lectura, perquè més enllà de la seva força escènica, els seus textos en van també plens de potents imatges literàries i d’un declarat tarannà poètic (fins i tot, quan tant les unes com l’altra li juguen alguna mala passada; ja entrarem en matèria). De fet, llegir el teatre de Moauwad és quelcom que Edicions del Periscopi ens posa ben fàcil, perquè acaba de publicar aquests mateixos dies la versió catalana de La Sang de les Promeses, amb traducció de Cristina Genebat (pel que fa als tres textos estrenats per La Perla 29) i de Raimon Molins (pel que fa al que ell mateix va dirigir). El cas és que, arran de l’estrena d’Un obús al cor i jugant amb la metàfora amb la qual juga el mateix títol d’aquesta peça centrada en el trajecte que realitza un noi de camí cap a l’hospital en el qual la seva mare agonitza, es va dir que aquest monòleg era un explosiu artefacte emocional. Una definició que, sens dubte, li escau a cadascuna de les peces dramàtiques de Mouawad. Tornant amb el tema del cor: a Boscos, un personatge al qual també li han esclatat uns quants obusos en aquest òrgan vital, afirma que “quan tens un forat tan gran al cor, no n’hi ha prou amb res; és com un cabàs sense fons: les coses entren i passen de llarg. Ni amb l’amor, no n’hi ha prou, perquè també passa de llarg”. Tot i que un dels objectius que es marca el teatre de Mouawad és gairebé sempre el d’acabar demostrant la falsedat d’aquesta afirmació, o d’altres de semblants que les seves criatures deixen anar en moments més o menys desesperats. Al teatre de Mouawad, l’amor, encara que ho pugui semblar, no passa mai de llarg sense deixar marques. Ben al contrari; a les seves obres, l’amor acaba sempre transformant-se en motor de redempció individual i col·lectiva; acaba sempre per donar-li sentit al patiment dels seus personatges tràgics, i acaba també sempre per imposar-se com l’únic instrument que tenim per plantar-li cara a la tragèdia. En aquest sentit, crec que Mouawad se’n serveix sovint al seu teatre d’un concepte diguem-ne humanista que el desmarca una mica de bona part d’aquells grans clàssics de l’antiguitat dels quals és considerat avui en dia en altres sentits com a gran hereu. Per molt sacsejats pel destí que es trobin, més enllà de la destrucció que contemplen els seus ulls, dels desoladors escenaris bèl·lics que travessen, dels secrets familiars transformats en llargs silencis que podríem interpretar com desafecte, i de les promeses que han rebut i no han sigut complertes (tal com indica el mateix autor, un tema fonamental a Boscos i a tota la tetralogia) o de les que han fet i no saben com complir, aquests personatges sempre acaben emprenent un viatge iniciàtic al final del qual els espera una evidència d’amor, i un compliment de promeses.

La cronologia de la tragèdia

Com us deia abans, potser val la pena donar una ràpida ullada als ritmes seguits per Mouawad al llarg de la seva tetralogia, abans de veure que ens espera dins d’aquests Boscos. I cal recordar en aquest sentit que, tot i que el seu teatre ja feia uns pocs anys que feia soroll pels escenaris internacionals, el nom de Mouawad va començar a sonar amb força entre nosaltres arran de l’estrena al Romea del muntatge d’Incendis. Bé: en realitat, més que començar a sonar amb força, es podria dir que aquella estrena va fer que Mouawad es convertís ell mateix en una mena d’obús que va esclatar al bell mig de l’escena catalana provocant una autèntica commoció emocional. En tots els sentits: encara que sembli anecdòtic, cal recordar que molt poques vegades –potser mai abans, com a mínim en les darreres dècades – una representació escènica ha fet vessar tantes llàgrimes com les que van fer vessar les representacions d’aquell magnífic muntatge.
Val a dir que, en qualsevol cas, els espectadors habituals del festival Temporada Alta, ja havien tingut ocasió de gaudir l’any 2010 del muntatge de Littoral dirigit pel seu mateix creador: un espectacle sensacional en el qual els actors utilitzaven la pintura en directe com a element escènic amb resultats decididament brillants. I qui hagi seguit la seva trajectòria a casa nostra, recordarà que fa ara tres temporades, Moauwad es va presentar al Lliure interpretant i dirigint Seuls, un espectacle potser encara més ple de referències autobiogràfiques que tots els seus anteriors en els quals el seu propi cos acabava completament cobert de pintura, al llarg d’un arriscat tram final que, d’alguna manera, suposava potser la més decidida ruptura escènica amb tot el que havia fet fins abans.
Littoral, la primera obra teatral de Mouawad, va ser escrita l’any 1997, i va pujar per primer cop a un escenari del Quebec un parell d’anys més tard. El 2005, ell mateix en va dirigir una versió cinematogràfica (que per cert, no he vist). I el 2009, quan va presentar al festival d’Avignon la versió integra de La Sang de les Promeses , va replantejar-se un muntatge completament nou del text: precisament, la versió “pictòrica” presentada al Temporada Alta (radicalment diferent també, per cert, a l’irregular muntatge que Molins va dirigir al Romea). Recordeu, l’argument de Litoral? En aquesta obra, en Wilfrid, un jove quebequès amb orígens libanesos com el mateix Mouawad (tot i que a l’obra, mai s’esmenta el Líban de forma específica) rep una nit, tornant de festa amb el cos ben col·locat, una trucada telefònica ben similar a la que rep el protagonista d’Un obús al cor: el seu pare, acaba de morir a l’hospital. Cal que algú, se’n faci càrrec del cos. I paradoxalment, aquest “algú” no pot ser altre que en Wilfrid, malgrat que el noi no mantenia cap mena de vincle relacional amb el seu pare. I malgrat que, de fet, entre les seves preocupacions diàries i les seves nits de festa, el tema de les mateixes arrels no semblava pas tenir cap mena de prioritat. Ell, ja n’havia creat unes altres, d’arrels. O com a mínim, així ho creia. Però resulta que no; resulta que (com en el fons sabem tots, i com Mouawad ens recorda constantment al seu teatre), això de les arrels és per sempre més. Ja pots muntar-te la pel·lícula que vulguis, i marcar les distàncies que et doni la gana: aquestes arrels que esperen de forma latent el seu moment de protagonisme, sempre acaben aflorant més tard o més d’hora. És el mateix que passa amb la llengua materna. A Seuls, Mouawad – que va passar la seva infància a un Líban en guerra abans que el pare decidís portar la família cap a França, i que després de viure una adolescència francesa, es va convertir en un jove del Quebec- es pregunta a través del seu personatge com es diu la paraula “memòria” en àrab. Les paraules de la llengua materna que es van esborrant constitueixen un dels temes d’aquest text protagonitzat per un home de quaranta anys que acaba mantenint també un monòleg dialogat amb el seu pare en estat de coma; ja veieu fins a quin punt els vincles entre tots els textos de Mouawad, aquests fils connectats que acaben fent es fan visibles un cop i un altre, i creen una mena de xarxa temàtica amb bifurcacions. I a Soeurs (que va passar pel Grec 2015), amb un to que inicialment es presenta com més despreocupat i lleuger del que és habitual en Mouawad (però que en els fons resulta tan dens com sempre, i en va igualment ple de referències autobiogràfiques: la germana de l’autor, s’escola aquí tota l’estona de forma més o menys oberta), ens trobem una dona que pràcticament s’ha desentès ja de la llengua materna, fora de les ocasions íntimes en les quals cal donar-li prioritat. Fins que arriba a un d’aquests hotels dissenyats per a satisfer una clientela internacional; un hotel molt smart en el qual, si no domines l’anglès, ja has begut oli. I llavors, es rebota. Llavors, aquesta dona madura i professionalment triomfadora (interpretada per la mateixa fantàstica actriu – Annick Bergeron- que havia interpretat el personatge de Nawal a Incendies; i segur que no es tracta de cap casualitat), es troba brutalment enfront d’aquelles arrels latents de les quals us parlava abans, i que ella havia deixat arraconada. I el resultat (si vau veure l’espectacle, ja sabeu fins a quin punt) s’acaba convertint en una delirant acció destroyer que, com el bany de pintura de Seuls, ve a demostrar-nos que Mouawad segueix sent un gran creador escènic, capaç de superar els excessos en els quals ell mateix s’havia ficat, i que el podien condemnar a viure teatralment en un bucle de repeticions tràgiques.

Cap a on em porta el viatge?

Però, amb tot plegat (quan comences a escriure, t’en vas d’una cosa cap a l’altra, encara que totes formin part del mateix), me n’havia ja oblidat una mica (bé; potser no tant) del Wilfrid de Litoral. Doncs, tornem a ell. En Wilfrid, trencant completament amb el sistema de vida en el qual semblava haver-se instal·lat del tot per allò de les arrels, decideix seguir els designis d’aquest pare que durant anys no va semblar altra cosa que un estrany sense res a dir, decideix agafar el cadàver patern, i anar a enterrar-lo al lloc més profund del seu vell país natal en perpetu estat de guerra. I el seu viatge – un viatge que, per molt tràgic que resulti, presenta més moments d’humor dels que tenim per costum trobar al teatre de Mouawad – allò que us deia abans, un viatge del tot iniciàtic. I després d’haver recorregut carregats amb el cadàver del pare aquell Litoral que ens oferia ja una clara visió del talent de Mouawad, vam arribar a la que, ara per ara, continua sent la seva obra mestra: amb arribar a la bessonada dels colpidors Incendis que, abans de presentar-se a l’escenari del Romea, se’ns havia presentat ja en forma de pel·lícula: si no l’heu vista mai, us aconsello recuperar la magnífica adaptació cinematogràfica de l’obra dirigida per Denis Villeneuve (ja sabeu, el director d’Arrival, i del nou Blade Runner a punt d’aterrar a les nostres pantalles) nominada al seu moment a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. I segur que del conflicte dramàtic que plantejava Incendis, tots i totes us en recordeu força. Com oblidar, aquells germans bessons – la Jeanne i el Simon; a casa nostra, la Clara Segura i el Julio Manrique- que quan la seva molt distant mare mor, reben com herència un testament que els portarà també a ells a fer un desolador viatge iniciàtic, per tal de descobrir quin és el tràgic i molt incestuós punt de partida de la seva concepció. Per cert que, al llarg del trajecte, us trobareu un autobús fet esclatar per un terrible acte terrorista que reapareix a Un obús al cor. I per cert també que un altre acte terrorista, es converteix en el desencadenant de l’existència de la Loup, l’adolescent a la recerca forçada del seu passat que ens condueix malgrat ella a través dels arbres del temps que no deixen veure els Boscos fins que la recerca que comença el 2006 no arriba fins al 1871.

I ara, fem també nosaltres un salt temporal, per tal de recordar que després de Boscos, van venir els Cels. I crec recordar que ja llavors, quan Broggi va estrenar el seu muntatge de l’obra, us vaig dir de quina manera el darrer lliurament de La sang de les promeses, m’havia semblat el menys estimulant de tots els textos de Mouawad que havien passat fins llavors pels nostres escenaris. A Cels, el nostre autor feia el que d’alguna manera podia semblar un trencament temàtic amb les tres parts anteriors de la trilogia. I situava l’acció en un lloc secret en el qual un grup d’especialistes en la matèria dotats d’alts coneixements tecnològics i reclutats per les autoritats estatals amb diferents graus de complaença per part dels interessats, es posaven a explorar el firmament amb la finalitat d’aturar la gran amenaça terrorista potser definitiva que penja damunt els nostres caps. Tot i així, ben aviat començaves a trobar-te entre les múltiples pantalles d’aquest escenari farcit d’alta tecnologia aquells vincles amb els personatges de la gran tragèdia grega (Édip, en primer lloc), aquelles xarxes parentals contaminades de buit comunicatiu i ànsies de comunicació i aquell afany per descobrir que se n’ha fet de les promeses que no s’han complert fins ara, que caracteritza tot el cos dramàtic del teatre de Mouawad. Amb la diferència que, allò que a Incendis i a Litoral (però també a Un obús al cor, a Seuls o a Soeurs) t’acaba tocant la fibra en un moment o l’altre, aquí em sonava tota l’estona a impostat. Cert: la mecànica del gran autor que és quan ho vol Moauwad, es feia també evident a estones. Però per damunt d’aquests segments, predominava el forçat afany de transcendència, l’aparatosa voluntat cosmològica del text, la seva poètica mil·limetrada, el seu intent de ficar–hi la petjada tràgica a tot, i de recordar-nos en tot moment que som davant quelcom important, creat per un autor conscient de la seva importància.

Quan els boscos es transformen en el gran teatre del món

Doncs, ens ha costat, però finalment hem arribat als Boscos. I per tal de començar a recórrer-los de la millor manera possible (el viatge abasta un arc temporal que arriba als 145 anys, i es perllonga al llarg de més de quatre hores), cal començar per remarcar que ens trobem davant un gran espectacle, creat a partir d’un text que vol ser també un molt gran text, però que de vegades no passa de ser un text molt gran. Primer mèrit del muntatge de Broggi: si llegiu el text original, amb tots els seus salts cap endavant i cap endarrere i amb la seva multiplicitat de personatges de diferents generacions i de paisatges situats a diferents continents, us adonareu de seguida amb quina facilitat un director que no tingui ni el talent ni els instruments metodològics i l’estil definit de Broggi, podria perdre’s en aquests boscos. Bé: potser ell no es perdria, però sí que ho faria l’espectador. El primer gran mèrit de l’espectacle de Broggi, és en aquest cas allò que podríem qualificar de un mèrit logístic, assolit d’altra banda amb uns mitjans ben austers. Vull dir que quan t’enfrontes a l’èpica viatgera d’una obra així amb grans escenografies i tota mena de guarniments, sembla més fàcil mantenir en tot moment el control. Però a La Perla 29, les coses es fan d’una altra manera. Les coses s’aconsegueixen amb un terra cobert de fulles seques. I amb unes poques però molt ajustades projeccions que, per exemple, ens permeten sentir el batec d’una matança de dones que la societat canadenca té molt present però que a nosaltres en resultava molt llunyana o simplement desconeguda. I amb unes gotes de pluja, i un grapat de flocs de neu. Només amb això, som ja conscients tota l’estona d’on ens trobem i quina és l’època en la qual viuen els personatges que ara ens estan parlant. I – això, us ho garanteixo- les quatre hores passen sense pesar gens ni mica, mantenint en tot moment la nostra atenció.
Naturalment – no cal ni dir-ho; també en aquest sentit sabem com les gasten a La Perla 29- tot plegat no seria possible si no s’estigués sustentat en un grup d’excel·lents intèrprets de qualitat homogènia, més enllà d’algun puntual desnivell, d’algun crit de més propiciat per les tenses situacions que passen per l’escenari. Fa lleig assenyalar, però tampoc no me’n vull estar de remarcar la molt notable creació que ens ofereix Clara de Ramon ficada en la pell de la Loup, l’adolescent amb cara de perpètuament emprenyada a la qual li toca carregar amb el pes de tots els secrets que s’aniran fent públics al llarg de la representació. I a la qual li toca també demostrar de forma molt ben matisada els canvis emocionals que va experimentant darrere de tanta emprenyamenta, i que acaben culminant en la molt ben construïda escena final al voltant d’un enterrament llargament postergat.
Però fixem-nos en aquest moment de clímax final, al llarg del qual les llàgrimes llisquen per les galtes de la Loup, i en teoria, a les emocions els hi toca fer la catarsi definitiva. Perquè, per contra, aquesta onada emocional no m’arriba gairebé gens? Doncs perquè a Boscos, com a Cels, tot em sembla una mica massa impostat. I també, una mica massa formulari. És com si Mouawad volgués aplicar aquí la mateixa fórmula que tan bé li va funcionar a Litoral i, especialment, a Incendis, però magnificada. I aquesta magnificació forçada, no solament té com a preu la pèrdua de la capacitat emocional del text. També evidència una mica massa la seva poètica àrduament treballada, la seva tendència a sobre-exposar la tragèdia fins a arribar a contaminar-la amb un excés d’elements, la seva voluntat de parlar sempre de tots el temes en majúscula i, voler fer la gran obra sobre la Sang, les Promeses, la Culpa, la Maternitat, el Dolor, la Pèrdua, l’Animalitat enyorada del bon salvatge a la recerca d’una Arcàdia impossible … I un grapat de temes més que ensenyen el nas en un o altre moment de la funció. Perdut entre simbolismes aclaparadors i connexions desmesurades, Mouawad perd de vegades una mica de vista (i en alguns segments, diria fins i tot que una mica massa) la seva capacitat per atorgar-li als seus personatges aquella dimensió plenament humana que els convertia en criatures properes i colpidores. Aquí, tot vol ser massa gran. I malgrat Broggi, la seva companya, i els molts encerts que presenta aquest muntatge tan notable en tants sentits, de vegades es diria que aquesta tragèdia ens va massa gran i tot.

Author