Al pas que anem ja es poden anar inventant les òptiques unes olleres trifocals, capaces de substituir el clàssic model bifocal, i permetre que tothom pugui gaudir d’aquest món tridimensional que s’està obrint davant nostre sense necessitat d’estar canviant constantment de model. I és que, mentre el Rei del món James Cameron proclama als quatre vents que Avatar canviarà per sempre més la forma que tenim de veure cinema, amb més modèstia, els tècnics que estan ara mateix preparant la versió tridimensional de l’espectacle Llits proclamen també que el resultat obre una nova perspectiva a això de veure teatre. I vistes les imatges tridimensionals del muntatge de Lluis Danès que s’exhibeixen ara mateix al vestíbul del TNC, es tracta d’una perspectiva ben estimulant. Sí, ja ho sabem que ni les ulleres més sofisticades poden transmetre l’elèctrica complicitat de la cerimònia en viu i en directe de la representació teatral. Però ja se sap que no és pot tenir tot a la vida. No sempre pots tenir a punt l’avió a la porta per anar-te’n cap a Broadway a veure que tal ho fan Angela Lansbury i Catherine Zeta-Jones, convertides en mare i filla a A little night music. O per comprovar si la gran Julie Andrews és capaç o no de cantar una nota del Do Re Mi de The sound of music al seu retorn als escenaris. Ja ens agradaria, ja, comparar ara mateix la Blanche Dubois que acaba d’interpretar a Brooklyn Cate Blanchett amb la revenda d’entrades a preus astronòmics i la crítica als seus peus, amb la també aclamada Blanche que va interpretar Rachel Weisz al muntatge de Un tramvia anomenat desig presentat recentment per la Donmar Warehouse de Londres. Però, a manca del directe, ens conformaríem amb una d’aquestes retransmissions que cada cop més permeten convertir una sala cinematogràfica en un escenari teatral. Recordem, sense anar més lluny, l’èxit aclaparador amb el que Nova York va acollir la passada temporada les retransmissions de la Fedra de Racine que Helen Mirren estava interpretant a l’altre banda de l’Atlàntic al Royal National. I fixem-nos en el bon us creixent que els grans teatres d’òpera –Liceu inclòs- estan fent d’aquesta nova forma de difusió dels seus espectacles. Doncs ara només ens cal donar el pas tridimensional per sentir que aquests decorats es poden tocar, o que, quan a la Reina Mirren li cau una llàgrima, aquesta ens pot acabar mullant la cara. Però deixem-nos d’entusiasmes virtuals per entrar en la realitat tangible. I ja que hem començat per Llits, constatem que, amb ulleres o sense ulleres, la nova col•laboració entre Lluis Danès i Lluis Llach està provocant força menys entusiasme que l’anterior Tranuites Circus. Bàsicament perquè es tracta, sens dubte, d’un muntatge inferior, malgrat les seves ambicions. Però també perquè la poètica circense i onírica d’aquella proposta encaixava molt bé amb la força lírica de les cançons de Llach que el cantautor interpretava en directe. Aquí s’intenten sumar elements més eclèctics, amb resultats més irregulars, tot i que tampoc menyspreables. I aquí, per molta musica de Llach que corri per l’escenari, està Albert Pla i això, a la força, ha de marcar un espectacle. Particularment, la sarcàstica ingenuïtat gamberra amb la que Pla toca tot el que fa, em sembla el millor antídot contra els excessos poètics i simbòlics en els que poden caure aquesta mena de propostes. Però ho entenc; per a una gran part dels espectadors la presència de l’Albert pot resultar desconcertant o ser vista directament com una broma que desactiva la carrega poètica de l’invent. El cas és que el veritable perill del muntatge no és troba pas en Pla, -de fet, les seves gràcies, ajuden força a dinamitzar els moments més ensopits d’aquest viatge entre matalassos– sinó en el ritme lànguid en el que cau de vegades la cosa i amb el fet de que el guió no acaba d’aprofitar les possibilitats que ofereix aquest recorregut per les etapes de l’existència contemplades des del llit i es queda en l’aspecte més bàsic d’una idea que tampoc resulta especialment original. I malgrat tot, Llits no deixa de ser un bon espectacle que, matalàs a matalàs, sap com omplir el TNC amb una escenografia que fa patxoca, t’ofereix un bon grapat de moments amb força visual i et presenta a una Lidia Pujol més propera a la “homeless” carregada de bogeria, misèria i secrets de Sweeney Todd que a la típica cantant atacada de “New Age” característica dels espectacles del Cirque du Soleil. I a més a més, no cal dubtar-ho; escenes com les del llit volador i eròtic, o números com els de l’equilibrista ficat a la típica roda gegant, lluiran molt bé en 3D.
El que no llueix gens ni mica és el muntatge de Il Trovatore que Gilbert Deflo ha presentat al Liceu. Clar que, mira’t amb una certa perspectiva, potser cal dir que Verdi no llueix mai quan cau en mans d’un director que, ara per ara, sembla incapaç de tornar a oferir-nos un espectacle tan rodó com aquell L’Orfeo de Monteverdi amb el que ens va deixar a tots enlluernats i amb el que va convertir l’escenari del Liceu en un immens mirall barroc. Deflo sembla sentir-se poc còmode amb Verdi, com ja va quedar clar en la seva austera i molt gris (de color i d’intensitat) versió de Don Carlo. I sembla sentir-se més incòmode a mida que el mestre es posa més melodramàtic. Deflo ja va ensopegar força la passada temporada amb una Luisa Miller decorativa que et deixava ben fred. I ara ha volgut situar el fulletó en el territori gèlid en el que l’acció no es pot recolzar en l’escenografia –aquí, aquesta gairebé ni existeix, si prescindim d’uns sumptuosos telons pintats més aviat força inútils- i la intensitat emocional de la música i la veu no es pot recolzar en la interpretació dramàtica. D’aquest muntatge s’ha dit que intentava traspassar el melodrama per transmetre l’alè tràgic que marca a tots els seus personatges. I s’ha dit que intentava arribar a aquesta visualització de la tragèdia, tot seguint un camí despullat d’artificis que, gairebé, pot fer pensar en la filosofia Zen. Però mentre Deflo i els seus defensors deien aquestes coses, jo me’n vaig en recordar d’aquella esplèndida Fedra que va dirigir fa uns pocs estius Joan Ollè al Grec i en el que els personatges, malgrat trobar-se sacsejats per la força –en aquest cas, obsessiva i destructiva- de la passió, es desplaçaven per tarimes de fusta amb la cerimoniosa lentitud de la dansa butoh, i sense mirar-se mai als ulls. L’espectacular encert d’Ollé era que mitjançant tan rigorós exercici de contenció et visualitzava admirablement la lluita interna entre el desig que ho vol tot i el respecte a la norma i la llei que trasbalsava als protagonistes de la tragèdia i alterava definitivament la seva existència. Però darrera la proposta de Deflo no veig cap mena de tensió. Veig, més aviat, la gestualitat artificiosa d’uns cantants relaxats que, a manca d’un director capaç de recordar-li als seus protagonistes que l’opera és teatre amb música, recuperen vells vicis escènics. Ara, imagineu-vos que, desprès d’haver-li venut la moto de l’òpera renovada per directors contemporanis capaços de potenciar tota la teatralitat del gènere a una persona que no ha vist mai una òpera representada, la portes ha veure aquest muntatge. De ben segur que ja no et torna a fer mai més cas. Molt pitjor encara; de ben segur que s’ho pensarà molt i molt abans de tornar a repetir. Especialment si no té prou afecció operística com per poder limitar-se a gaudir amb les excel•lents veus reunides a l’espectacle. No, no tot han de ser polèmiques, ni muntatges trencadors de Bieito, ni propostes agosarades de Peter Konwischny, ni escenografies impactants a l’estil Marthaler. Sí, sí pot ser l’austeritat més absoluta i la sobrietat escènica més radical, una opció absolutament vàlida a l’hora d’apropar-se fins i tot al llibret més desmesurat (i això us ho diu un entusiasta total del melodrama ple d’excessos). El que no es pot és confondre austeritat amb immobilitat i sobrietat amb manca d’imaginació escènica i incapacitat per poten