Estàvem tan feliços, acomiadant-nos ja de la temporada oficial, per donar la benvinguda al Grec, i en això va arribar la Royal Shakespeare Company, i ens va oferir una bona lliçó de modèstia teatral. Visites com aquesta, a més de proporcionar plaers escènics gairebé insuperables, serveixen també per fer una mica de balanç i reflexió. I tot reflexionant, caus llavors en el compte d’alguna realitat gens tranquil•litzadora. Estàs escoltant com diuen el vers aquests maleïdament bons actors anglesos, i t’entra enveja tot comprovant com mai ha sonat abans tan bé el vers al Nacional, ni en català, ni en castellà. Com, en aquesta companyia tan admirablement compacte, tots els intèrprets, tinguin l’edat que tinguin i vinguin del mitjà o de l’escola de la que vinguin, actuen des d’un mateix estil sense fissures. Com, en una formació que acull noms consagrats, el divisme sembla absolutament desterrat de l’escenari. I com, les qualitats d’aquests fabulosos pelegrins que ens expliquen Els contes de Canterbury. Amb admirables recursos escènics d’aparent senzillesa, i a tot ritme, dominen qualsevol tècnica interpretativa com si fos la cosa més fàcil del món. Què cal explicar un conte, tot convertint-lo en un sensacional teatre de titelles? Cap problema. Que cal posar-se a cantar un rap, o fer un parodia d’opereta, o llençar una oració melòdica a capella? Això, està fet. Comparar és molt lleig, ja ho sé. Però, alguna vegada heu vist, després d’un espectacle de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, tantes cares de felicitat entre el públic, com les que es veien després de les dues sessions de contes dels britànics?
Però deixem-nos de versos lúdics, per passar a la prosa (també lúdica, però alhora plena de misèries) de Antonia San Juan i Las que faltaban. O em falla la memòria, o la nova tongada de monòlegs de San Juan resulta força més dura que la que oferia a Otras mujeres. Com llavors, també ara San Juan demostra ser un notable animal escènic que pot canviar de personatge com qui canvia de camisa, i que sap com establir un intens vincle comunicatiu amb el públic. I, com llavors, també ara fuig de la gracieta fàcil, tot i que la diva operística en hores baixes amb la que inicia l’espectacle, faci témer inicialment el pitjor. Però, ben aviat, Antonia deixa clara la seva voluntat de presentar-nos una galeria de retrats de dona que tant ens fan riure, com podrien fer-nos plorar. Ja em direu sinó, com se us queda el cos, després d’haver escoltat a la submisa famèlica de maltractaments, a la nena deficient objecte d’abusos sexuals i no sexuals, a la pija madrilenya amb feblesa pels xicots neonazis línea hardcore, o la filla perfecta que sap com cal portar una mare octogenària pel recte camí, no sigui que la dona es relaxi massa.
I parlant de dones patidores, i d’actrius i actors amb facilitat pel transformisme escènic; heu vist ja a l’Oriol Guinart de Natura Morta? A aquest xicot, cal seguir-lo de ben a prop, com ja va quedar demostrat en Copi i Ocaña al Paradís o com ha corroborat recentment amb la seva exhibició de mímica a Rosencrantz i Guildenstern són morts. Més difícil encara: la notable obra de Paravidino, Guinart s’ha de posar en la pell de sis personatges entorn a un crim. Tots li surten millor que bé, però n’hi ha dos (precisament, els femenins) amb els que es llueix de forma molt especial: el de la prostituta estrangera, que no conèixer del seu país d’adopció altre paisatge que el de les cabines de camions a on fa treballets, i el de la mare de la víctima. Aquesta última, és també tot un encert del text, una brillant plasmació de les desil•lusions d’una generació que, després d’haver cregut que les relacions de parella podien ser una altra cosa, s’enfronta ara a la mediocritat de les velles hipocresies de sempre. I, ja que anem de dones que pateixen a l’escenari, fem-li una visita a la més patidora de totes elles, encara que només sigui per allò de la veterania.
Cent anys, porta Madama Butterfly cantant el seu drama d’amor amb un barrut oficial ianqui més aviat impresentable. I, com podeu comprovar per la velocitat amb la que han volat les més de 50.000 entrades venudes per a les 22 representacions d’aquest muntatge, la Butterfly continua sent un animal operístic d’enormes dimensions. I això que, al començar l’obra, la noia sembla més aviat poqueta cosa; gairebé una nina, una joguina japonesa, que així és com la veu la defineix el mateix Pinkerton. Aquest és, precisament, un dels grans encerts genials de Puccini: deixar que l’espectador quedi inicialment atrapat pel miratge del tòpic, i anar desvetllant gradualment les complexitats d’una personalitat tan plena de determinació i lucidesa que només a l’espectador li estarà permès entendre-la. No pas, al babau i traïdor Pinkerton. Ni al tan ben intencionat cònsol nord-americà, demostrant un cop més com de la compassió del bon humanista que no vol sentir-se culpable, el pitjor paternalisme, de vegades, només hi ha un pas. A la Butterfly, no la poden comprendre els seus parents intransigents, que la rebutgen per haver renunciat a les arrels i la tradició, però que no la van ajudar gens ni mica a escapar del seu destí de geisha / nena. Fins i tot, no l’acaba de comprendre, encara que se l’estimi tant, la seva fidel, incondicional criada, la bondadosa Suzuki. Però, nosaltres si podem saber en tot moment perquè Butterfly actua com actua. Perquè, segueix confiant en allò que ella mateixa sap que és impossible, però necessita creure per seguir viva. A nosaltres, Puccini fins i tot ens permet acompanyar-la en la seva llarga nit de vetlla, quan fins i tot els seus éssers més propers (el fill, la criada) han estat vençuts per la són. Sense aquest excepcional moment d’intimitat, potser encara no podríem entendre del tot perquè Butterfly decideix morir. Però, després d’aquesta escena, saps perfectament que viure, seria el personatge una traïció intolerable, quan l’has vist créixer pas a pas. El muntatge amb el que ara se’ns presenta (clàssic, eficaç, elegant, una mica massa pla des del punt de vista emotiu) ens situa al personatge sempre al damunt d’uns tatamis que compleixen una doble funció. D’una banda, estableixen l’espai domèstic al que està gairebé encadenada la protagonista, aquest espai obert de parets mòbils que Pinkerton ha cobert d’opressius finestrons occidentals. De l’altra, la base dels tatamis sembla evocar l’entarimat d’un escenari de teatre Kabuki, i fent de la casa de Butterfly una mena de 4 espais de representació. I doncs? És que no ha sigut una representació en la que volgut creure, la seva història d’amor i el seu matrimoni? Llàstima que, enlloc de al melodrama al que l’evoca el fals marit nord-americà, la Butterfly no s’hagués trobat al mig d’una comèdia representada per la Royal Shakespeare Company. Segur que, llavors si hagués renunciat a l’Harakiri.