Si Sunset Boulevard ja forma part de la història del teatre musical és també perquè va ser el primer musical d’Andrew Lloyd Webber que va fracassar. A Broadway els inversors només van recuperar un 80% del total de 13 milions de dòlars invertits i fins i tot el New York Times se’n feia ressò dels seients buits que hi havia a cada funció. És el que passa amb aquests musicals on el principal reclam és el nom del cartell. A la que l’actriu de torn deixa l’espectacle sovint el recanvi no acaba mai de funcionar. I fruit d’aquesta regla d’or del teatre musical cada cop més són les produccions que anuncien temporada limitada estrictament sotmesa la disponibilitat de l’agenda de l’estrella protagonista.
img1
Tan és així que quan Sunset Boulevard ha plantejat un retorn –encara que sigui en format de versió semiescenificada- aquest ha estat amb Glenn Close, la mateixa actriu que va veure rellançada gairebé per accident – i a despit de Patti Lupone – la seva carrera amb aquesta adaptació a escena del film de Billy Wilder.
Després de gairebé 25 anys des de la seva estrena a Londres, Sunset Boulevard va tornar la passada temporada en versió simfònica a l’English National Opera en el que va suposar el debut de Glenn Close al West End. Aquests dies és el Palace Theatre de Times Square qui acull aquell mateix revival que per fi ha fet justícia a un títol que va experimentar tota mena de dificultats abans d’alçar el teló i que ara, lluny d’aquell procés de creació traumàtic i amb les males crítiques ja pràcticament oblidades, s’ha confirmat com una de les grans fites del gènere. Per la partitura farcida a més no poder dels hàbils trucs de Webber per posar pell de gallina, per tota la iconografia que conserva del film en que es basa i, sobretot, pel seductor treball de Mrs. Close reinventant la Norma Desmond de demacrada bellesa crepuscular que Gloria Swanson va fer-se a mida.
img3
Sovint hi ha pel•lícules que reclamen a crits ser convertides en un musical i el film de Billy Wilder Sunset Boulevard podria ser un d’aquests títols que, per l’argument i l’univers que s’hi recrea és fàcil reimaginar-lo amb els personatges cantant èpics himnes i ensucrades balades. No ens sorprèn –parlo en plural majestàtic- que Gloria Swanson, poc després de protagonitzar la pel•lícula l’any 1950, intentés convertir-la en un musical titulat només Boulevard i fins i tot va canviar el final (spoiler alert) i enlloc de disparar a Joe Giles, Norma Desmond, l’estrella del cinema mut desesperada per regressar –perdó, retornar– a la gran pantalla, acabaria beneint la relació del seu escriptoret joguina amb la Betty.
El projecte dut a terme amb l’actor Richard Stapley va tirar endavant i fins i tot es va tancat el repartiment, pensat per a que la protagonitzés una diva de l’òpera amb bones dots interpretatives. Però només a unes setmanes de començar els assajos, la Paramount finalment es va desdir de l’autorització –verbal– que havia concedit a l’actriu. El film, al ser considerat un dels millors títols de la història del cinema, s’havia revaloritzat de tal manera que calia preservar els drets. Hi ha qui apunta que, en realitat, a Hollywood la decepció va ser tan gran després d’escoltar la banda sonora, obra de Dickson Hughes i del mateix Stapley, que aquesta va ser la manera elegant d’aturar un espectacle que estava a punt de tacar, precisament, la reputació d’un títol que l’estudi tenia previst rellançar de nou a les sales.
Els drets de Sunset Boulevard van tornar a estar disponibles l’any 1970, moment en que i fins i tot Stephen Sondheim havia considerat posar música a aquest potentíssim material. El compositor va coincidir en una festa amb Billy Wilder, qui segurament endut per la seva coneguda animadversió amb el gènere (verbi gratia, en la seva adaptació del musical Irma la dulce va eliminar les cançons), el va esperonar a fer-ne una òpera més que no pas un musical.
A parer de Wilder, era en el context operístic on els personatges de Sunset Boulevard, tan “bigger than life”, s’hi podrien moure còmodament sense caure en el ridícul. No era el que Sondheim tenia en ment. De totes maneres no per casualitat l’ombra de Norma Desmond i tot el que el personatge simbolitza està present en l’ambient que es respira al musical Follies (1971), on un dels punts de partida del procés creatiu va ser la fotografia de Gloria Swanson amb vestit de nit entre les runes del Roxy Theatre, el cinema de Nova York que es va inaugurar als anys vint amb un dels seus films, The love of Sunya.
L’aroma decadent i de gran guinyol amb que Wilder va carregar les tintes del film eren també dos elements que fascinaven a Andrew Lloyd Weber, qui va veure la pel·lícula per primer cop als anys setanta: “Vaig trucar a la Paramount per demanar els drets però no hi estaven interessants en el meu projecte, tampoc sabien ben bé qui era jo”, reconeix Webber, qui en aquell moment acabava d’estrenar Jesus Christ Superstar i de camí venia Evita (1979). Dos treballs al costat del lletrista Tim Rice, qui no veia el sentit de convertir en musical una pel·lícula que en cap cas podria ser millorada.
El director Harold Prince, un dels majors responsables de l’era daurada del teatre musical britànic, finalment va fer-se amb la tant preuada autorització per portar als escenaris Sunset Boulevard. I la primera trucada va ser per a Stephen Sondheim, amic personal i col·laborador habitual qui, potser seguint aquell consell que li va donar el propi Wilder o més viat perquè tot just estava enllestint Follies, va declinar l’encàrrec de compondre una partitura pensada per a que la cantés Angela Lansbury.
Prince volia convertir el personatge de Desmond en una mena de Doris Day devastada pel pas del temps i l’oblit dels espectadors. Una idea que el primer llibret de Hugh Wheeler va desenvolupar sense èxit. Però el que Webber volia era una panoràmica sobre el Hollywood de cartró-pedra, això sí, amb un potencial romàntic en forma de pertorbador triangle amorós.
De seguida que Webber es va aliar amb Prince per tirar endavant, ara sí, el musical de Sunset Boulevard, li va mostrar un parell de melodies. La primera, “One Star”, que ja tenia pensada per acompanyar la baixada d’escales de Norma Desmond, estava feta a l’estil de Puccini –verisme operístic- però finalment va acabar convertint-se en el “Memory” del musical Cats. El segon tema era “Madam Takes a Lot of Looking After”, el solo de l’impertorbable majordom Max i que va derivar en el “The Greatest Star of All”.
Enmig dels preparatius per a l’estrena d’Aspects of Love, Webber no aconseguia trobar al llibretista ideal per adaptar la història de la que al menys una cosa estava clara: s’havia de mantenir fidel no només en l’època sinó en el film en sí mateix. Els mitjans ja publicaven que el projecte de Sunset Boulevard estava de camí quan Webber va trobar per fi a Christopher Hampton i Don Black per encarregar-se del llibret i les lletres de les cançons.
El musical bevia tant de la pel·lícula original que fins i tot es va decidir recrear a escena el mític pla inicial, amb el cadàver d’en Joe Gilles flotant vist des del fons de la piscina. La decadent mansió de Norma Desmond elevant-se des del terra en l’escena de cap d’any, per deixar veure a sota la festa que té lloc a un minúscul apartament, va ser un altre dels cops d’efecte escènic dignes d’aquella necessitat de fascinar tan característica als musicals d’Andrew Lloyd Webber.
Una de les peticions que l’actriu Gloria Swanson va fer al guió del film Sunset Boulevard va ser suavitzar el caràcter del personatge i Wilder va trobar la solució incorporant-hi una trobada entre Norma i el director Cecil B. De Mille al plató de rodatge. L’entrada de Norma als estudis de la Paramount amb l’Issota-Fraschini és tota una icona de la història del cinema i en conseqüència també havia de ser un dels moments principals de l’espectacle musical. Ho va ser, però, no a l’estrena original de Londres, sinó a partir de la posterior producció a Los Angeles.
Billy Wilder, que va veure el musical en diverses ocasions, va criticar precisament aquest excés de fidelitat al film quan segurament ell hagués donat més màniga ampla a l’hora de recrear i reinventar la història. La principal diferència molts la trobem més aviat en el to del relat. Tota la ironia, mala bava i humor negre amb la que Wilder va retratar el món de Hollywood, a l’espectacle musical s’esvaïa per deixar pas al triangle amorós, on Webber òbviament s’hi sent molt més còmode.
La prèvia de Sunset Boulevard a Sydmonton (Hampshire) al setembre de 1992, ja amb Patti Lupone en el rol protagonista, va mostrar als espectadors un material que encara tenia molt per polir i que deixava en l’aire molts dubtes respecte el resultat final que recalaria a l’Adelphi del West End. Tenien encara mig any per endavant i la maquinària publicitària anava a tot gas. Per exemple, com a les velles èpoques del gènere musical, els temes “With One Look” i “As If We Never Said Goodbye” van aconseguir ser èxit de vendes abans de l’estrena gràcies a l’enregistrament de Barbara Streisand al seu àlbum Back to Broadway II.
img2
Sunset Boulevard s’acabaria estrenant finalment a Londres al juliol del 1993 protagonitzat per una Patti Lupon de quaranta pocs anys i que alguns crítics van considerar massa jove per donar vida a un personatge que es suposava prop de la seixantena. La rebuda va ser més aviat tèbia i malgrat que Lupone, amb un Tony sota el braç per Evita, va exigir per contracte mantenir el rol quan la producció arribés a Broadway, finalment va ser Glenn Close la Norma Desmond que veuria el públic de Nova York. Close va perpetrar una interpretació d’aquelles que no només enlairen una carrera professional sinó queden per a la història del teatre musical. La reacció Lupon va ser denunciar la productora de Webber, Really Usefull Group, i va acabar no només guanyant el judici sinó cobrant una indemnització d’un milió de dòlars.
Close ja havia fascinat al públic de Los Angeles on la producció hi va fer estada durant un any, abans d’arribar al Minskoff Theatre, seguint la mateixa estratègia que va funcionar amb Evita. Després de la fredor amb que Sunset Boulevard havia apujat el teló al West End, el musical va necessitar tot un any de temporada prèvia a Los Angeles per guanyar-se el beneplàcit dels crítics de la costa oest, més pròxims a l’univers de Hollywood, per tal d’arribar a Broadway amb plenes garanties d’èxit.
img4
Trevor Nunn va ser l’encarregat d’agafar les regnes d’aquell nou muntatge no sense modificar escenes, alterar durades i fins tot modificar el to de film noir dels anys cinquanta per portar-lo de nou a aquella idea inicial de Harold Prince. “Every Movie is a Circus” va ser un dels temes afegits per tal d’aportar una mica més de lluentor a l’escena i sembla que va funcionar perquè la rebuda va ser molt millor que a Londres, malgrat la polèmica amb Faye Dunaway.
L’actriu necessitava rellançar la seva carrera després de l’ensopegada amb el film Queridísima mamá (Frank Perry, 1981). Webber la veia com un reclam prou potent com per a reemplaçar Glenn Close però que finalment no va ser. Un cop Dunaway havia començat els assajos, Andrew Lloyd Webber va anunciar el tancament definitiu de l’espectacle perquè, va dir, l’actriu no assolia el nivell de cant que exigeix la partitura. El compositor ha haver d’acordar una indemnització amb Dunaway després d’aquestes declaracions.
img5
“Quan és bo, és extravagantment bo. Quan no ho és, és gran”. Així va valora la crítica teatral de Nova York Sunset Bouevard quan per fi es va estrenar la tardor de 1994 amb un pressupost igual de monumental que l’escala principal de la mansió de Desmond: 13 milions de dòlars. Fins i tot van trobar connexions amb The Phantom of The Opera en la foscor del personatge i la, segons com, macabre posada en escena. Fer la première americana a Los Angeles, eliminar i posar noves cançons i pagar la indemnització a Lupone sembla que va valer la pena si del que es tractava era d’obtenir, malgrat tots els peròs, l’aprovat de la crítica.
Tal com va passar a Nova York, Mrs. Close actualment al revival de Sunset Boulevard és aplaudida per tota la carn interpretativa que hi abocava a la graella més que no pas per les seves habilitats vocals. És allò tan vell d’arribar a l’emoció per totes les vies que tens –i que no tens- a l’abast. Per descomptat es va endur el Tony a millor actriu en una edició força insòlita: Close només competia amb Rebecca Luker (qui feia de Magnolia al revival de Showboat) i Sunset Boulevard es va endur el premi a millor musical competint únicament amb el jukebox Smokey Joe’s Cafe.