Joan Arqué / L’amic retrobat

Pot l’amistat entre dos joves de mons oposats superar l’entorn polític i social que els separa? Aquesta és la qüestió que planteja ‘L’amic retrobat’, adaptació de la novel·la de Fred Uhlman estrenada el 2019 i que ara retorna al teatre Goya. En parlem amb el seu director, Joan Arqué.

L’amic retrobat parla de l’amistat entre dos joves a Alemanya, que es veu enterbolida per l’ascens del nazisme. Què t’interessava més d’aquest relat?

La història d’amor entre aquestes dues persones de procedència tan diversa en un període realment dur, que imposa un relat a tota una societat d’una manera cruel. I com ells creen una bombolla per poder viure d’acord amb allò que senten i estan descobrint malgrat el soroll i la tempesta que els envolta.

En el programa de mà parles de com ressona aquest text avui, amb l’auge dels populismes i l’extrema dreta a Europa.

Totalment. Quan la vam fer per primer cop (any 2019), ressonava molt. Aquest ascens del populisme fa anys que dura, els moviments ultra van ocupant espais polítics i socials molt grans amb tota una colla de mentides i solucions miraculoses a problemes realment complexes i que sembren odi i malestar per allà on passen. Si ara, ho tenyeixes, a més, amb el conflicte Israel-Palestina, ressona d’una altra manera, però ens fa veure que les coses no són cícliques, sinó que no han marxat mai.

Precisament, l’estrena de l’obra ha coincidit amb una nova guerra a la franja de Gaza, creus que això ha canviat la forma de mirar l’espectacle?

És possible que canvii el punt de vista, però tot és prou complexe com per no quedar-se en mirades superficials. L’obra fa referència a aquesta qüestió en dos moments, el 1938, quan al pare de Hans li demanen diners per a la creació de l’estat d’Israel i ell s’hi nega perquè no hi creu i quan al final de la història, Hans (Quim Àvila/Jordi Martínez) decideix donar aquests diners. Ha passat alguna cosa entremig que li ha fet canviar d’idea. Però la discussió no és aquesta. L’obra ens ensenya que no és bo generalitzar. La guerra et remou des de la consciència d’ara, però hi ha persones que lluiten des d’un altre lloc, que creuen en l’humanisme, en l’amor, enmig de conflictes que els afecten directament a ells i a la seva identitat. Les coses són polièdriques i complexes i l’obra ens convida a reflexionar-hi i a no quedar-nos amb les primeres reflexions, hem d’aprofundir en la nostra mirada i en l’ésser humà i l’humanisme, malgrat els relats que s’imposen.

Més enllà de qualsevol context polític o bèl·lic, cal una mirada més centrada en les persones?

Sobretot, en conflictes tan devastadors, tan generals i tan centrats en l’odi a l’altre. L’amor com a solució i punt de tornada a l’essència humana, a confiar en l’altre. Està clar que els discursos i cadenes d’odi, que no s’acaben mai, són molt difícils d’erradicar i algun dia s’han d’intentar trencar. Això ha de passar per l’amor, el respecte i la humanització de l’altre.

En la versió teatral, introduïu un narrador i convertiu en diàleg les escenes dels dos joves. Quins han estat els reptes més importants de l’adaptació?

Una adaptació d’una novel·la a teatre sempre és complexa perquè l’has de convertir en una altra cosa. A més, si el text té una bona part de narració, suposa un altre repte important a l’hora de donar-li acció i dinamisme. Una de les decisions encertades que es van prendre va ser escindir el personatge del Hans en dos, un de jove i un de gran. Amb això crees un diàleg entre ells dos, una mirada diferent en aquestes dues realitats i amb això tens acció. Si a això li sumes els diàlegs del Hans jove amb Konradin (Max Grosse Majench), ja tens acció i mirada a tres bandes. Si més enllà de la paraula, també apliques altres llenguatges, aconsegueixes una coralitat meravellosa que va a favor de l’acció pròpia del text.

Heu mantingut de la novel·la els referents històrics de l’època, per quin motiu vau decidir no actualitzar-los o obviar-los?

Ens vam plantejar si el fet de mirar cap als continguts històrics ens desconnectava de la realitat o ens quedava lluny i ben al contrari. Això et demostra que les coses no és que siguin cícliques, és que no marxen. Sense tocar ni una coma, estàs parlant de conflictes que tenien un origen llavors, però que segueixen presents. Al cap i a la fi, estem parlant d’una història força recent, uns fets que van passar fa 80 anys, la Segona Guerra Mundial, però des de les reflexió que s’hi fa 30 anys després ja no ens queden tan lluny. Una altra raó per mantenir els referents històrics originals és que posa de relleu coses molt potents i molt boniques com la idea dels Gymnasium, una institució educativa alemanya que proporcionava grans coneixements humanístics als seus alumnes. Basava el seu ensenyament en la filosofia, la literatura i el coneixement de l’ésser humà i això dotava els personatges d’uns valors amb els que van créixer. Això també posa de relleu que en l’educació, l’entorn i el context hi ha la raó de ser de molts conflictes socials. Això ens donava respostes, alhora que ens posava un mirall per fer-nos reflexionar sobre on som.

Explica’m breument la història d’aquest projecte.

Un company, el Francesc Ferrer, em fa conèixer la novel·la, me n’enamoro i parlo amb el Josep Maria Miró per proposar-li adaptar-la a teatre. Em diu que sí i a partir d’aquí, s’engega el projecte i tot és molt senzill en quant a dinàmiques de treball. He comptat amb un equip meravellós que s’ho creu i s’ho fa seu i amb uns actors magnífics. Hi ha una aposta molt clara del teatre de l’Aurora, d’Igualada, i del Teatre Nacional de Catalunya, de programar-ho el 2019. Va molt bé, però l’arribada de la pandèmia estronca la possibilitat d’una gira i de què s’acabi de veure a Barcelona. Ara hem tingut una nova oportunitat al teatre Goya.

En aquesta nova etapa heu substituït Joan Amargós per Max Grosse Majench, de pare alemany. Creies que el seu origen podia aportar alguna cosa diferent?

Sempre m’havia interessat aquest actor, el Joan ens havia aportat molt, però el Max, a part d’un coneixement profund de la realitat alemanya, ens ha aportat la possibilitat de jugar amb l’idioma i referenciar-nos amb un coneixement de causa més gran. Penso que és un perfil idoni per fer aquest personatge, a part d’haver estat una meravella treballar amb ell.

Heu fet altres canvis respecte a la versió del TNC?

Hem fet petits canvis, aquesta nova mirada et va modificant, són matisos i algunes accions han canviat. La coreografia ha esdevingut més rica. Tot allò que el Joan feia amb el saxo, el Max ho fa amb la veu, i el fet de treballar amb altres persones, es converteix en una cosa diferent, ni millor ni pitjor, però crec que més rica perquè tenim la mirada i experiència de tots aquests anys.

L’escenografia consisteix tres biombos molt versàtils que permeten crear espais diferents i són de color blanc neutre.

Volíem jugar amb la neutralitat, amb un concepte asèptic de puresa, de supremacisme preponderant. I també amb la idea de què en un espai tan bonic i tan polit, sembla inconcebible que hi passin coses tan terribles com les que va patir Stuttgart abans i durant la guerra, quan va ser bombardejada i va acabar arrasada.

I el cap d’ós polar que penja de la paret?

Representa l’arribada d’aquesta ferotgia i ve detonada per l’entrada de Hans a la casa dels Von Hohenfels, la família aristocràtica del seu amic. Hans veu com el pare de Komradin s’ha dedicat a anar matant animals per tot el món i penjant el cap a la paret com a mostra de la seva victòria.

L’espai sonor ajuda a reforçar les emocions i els moments més intensos, com ho vau treballar?

Com sempre que treballem amb el ‘Pepino’ Pascual, portem molt de temps col·laborant. Primer, des d’una explicació prèvia del to i del context de l’obra, però després, treballem conjuntament durant tot el procés. Vam parlar dels moments en què volíem que aquest espai sonor fos atmosfera, fos protagonista, què volíem que expliqués, què volíem que potenciés i a quines emocions volíem apel·lar, aquest espai també és dramatúrgia. A partir d’aquí, vam anar provant quins eren els millors instruments per fer-ho, per on havia de sonar, què s’havia de tocar en directe, què havia de ser gravat, sempre intentem comptar amb persones que tenen capacitat de tocar en directe. Ens vam documentar molt i vam anar provant fins que ho vam trobar.